CAPÍTOL 2 - Sense escapatòria

La princesa va presentar-se davant de l’emperador. Constantí va rebre l’Helena amb un gest afectuós i un somriure inusual, el que la va inquietar encara més. El seu pare no solia cridar-la per res, per tant, tampoc s’imaginava que li esperava. Va ser llavors quan es va adonar que no estaven sols, allí es trobava també un jove. Semblava estranger, i anava vestit amb unes túniques que ella mai havia vist. No hi havia tanta diferència d’edat entre ells. El foraster feia estona que mirava l’hereua, i ella començava a incomodar-se. L’Helena sabia que el seu pare tard o d’hora escolliria un espòs per ella, però encara li semblava massa aviat.



- Estimada Helena, et presento al Ramsés, fill del prefecte d’Egipte. - va dir el Constantí molt entusiasmat.

L’Helena va dirigir llavors un somriure a l’egipci.

- El Ramsés té la mateixa edat que tu, i ja s’està formant per ser el pròxim governador del gran Egipte. És el primer de la seva classe, excel·leix en tot el que fa i, a més, és un militar diligent, valent i fidel tant a la seva pàtria com a la seva família. Et dic la veritat: és un partit excel·lent. I no només per això, també té un aspecte que no deixa indiferent ningú. Crec que reuneix totes les qualitats que busquem. - va afirmar l’emperador elogiant a l’estranger.

- Princesa, fa mesos que espero aquest moment. Sou encara més bella en persona! No hi ha res en aquest món que em pugui fer més feliç que contraure matrimoni amb tu. Somio amb tu cada nit!- va dir el Ramsés des del cor.

- Filla meva, casa’t amb aquest jove i fes-me el pare més feliç del món. Uneix les nostres províncies per la prosperitat de l’Imperi.- va manifestar el Constantí, pensant només en com de feliç i tranquil·la seria la seva vida una vegada la seva odiosa filla fos a Alexandria casada amb un prefecte. La princesa encara no havia dit res i va quedar-se en silenci una estona més. Mirava al Ramsés i pensava que realment era un bon home i que potser algun dia podria arribar a estimar-lo. Després de tot, tampoc era un mal partit. Ell, en canvi, l’observava amb ulls d’enamorat. En la seva mirada es podia veure clarament com ell l’estimava d’una forma tan pura i tenia el desig de casar-se amb ella. L’Helena va notar-ho evidentment, després de fer un intens contacte visual amb l’egipci. Ella havia decidit que mai es casaria amb un home escollit pel seu pare, sinó que ella ho decidiria amb el seu cor. Però mai hauria imaginat que fos aquest l’home oferit per l’emperador. Durant una estona va dubtar, pensava que viure a Egipte, allunyada de palau i del seu pare amb un home que l’estimava al seu costat, no era mala opció i que potser arribaria a ser molt feliç.

Però va recordar que el seu desig més gran i més profund al seu cor era decidir els seus propis camins i formar la seva vida basant-se només en les seves decisions. Volia ser independent i lliure. Contraure matrimoni amb aquell bon home, només seria donar-li la raó al seu pare i viure una vida escollida per altres. Encara que el Ramsés fos el millor marit del món, ella no seria completament feliç, i tampoc podria donar-li a ell el que es mereixia. Després d’estar una estona en silenci, l’Helena va prendre una decisió.

- Ramsés, em sap greu donar-te aquesta notícia, però no em puc casar amb tu. No et pensis que aquesta és una decisió precipitada, fa molt de temps que penso en aquest moment, en el que el meu pare em presenta un possible marit. Rebutjo la teva petició perquè mai podria casar-me amb algú escollit per altres, aquesta gran decisió ha de ser presa pel meu cor. No dubto que siguis un bon home, i sé que podries fer-me la dona més feliç del món, però els meus principis m’ho impedeixen. A més, si ens casséssim jo no podria estimar-te com ho mereixeries. Sent-te sincera, puc veure als teus ulls Ramsés que realment m’estimes i per res del món vull fer-te mal, però mentir-te i acceptar donaria lloc a un mal major. - va dir l’Helena sincerant-se, amb els ulls plorosos.

- Filla mai m’havies defraudat tant- va dir el pare amb un gest colèric.

-Princesa, entenc que vulguis casar-te amb qui realment estimes, això diu molt de com ets i és el que m’enamora de tu. Deixa’m estimar-te i demostrar-te com podria fer-te la dona més afortunada de la terra. - va dir el Ramsés posant-se de genolls. - Com pots dubtar tan aviat del nostre amor?- va exclamar l’estranger.

- Egipci, un amor prepactat no és vertader. Per molt que tu m’estimis, jo mai podré correspondre’t de la mateixa manera. Encara que volgués, no podria. Tant de bo ens haguéssim conegut en altres circumstàncies Ramsés, com podria haver-te estimat! Fa molts anys que estic atrapada en una gàbia, anhelo la llibertat, és el meu desig més profund. Si tant m’estimes com crec, entendràs la meva decisió, i em deixaràs anar. - va dir l’hereua.

-Helena m’has trencat el cor, mai havia sentit aquest dolor. Com podré viure sense la meva estimada? La meva vida ja no té sentit sense tu. - va dir l’egipci plorant.

-Ramsés, algun dia trobaràs una dona que t’estimi com ho mereixes. - va afirmar l’Helena.

L’emperador no podia creure el que estava presenciant. El seu gest expressava un gran enfuriment. Les seves prediccions eren certes, la seva filla era diferent, pensava i tenia el valor de portar-li la contrària. Ell sabia que allò posaria en perill la seva potestat sobre l’Imperi. - Helena, aquesta decisió és conseqüència dels teus actes de rebel·lia, d’ara endavant viuràs a les masmorres i mai més veuràs la llum del dia. La teva única companyia seran les rates! - va dictar el seu pare enrabietat.

La princesa va veure la seva llibertat en perill, i va córrer com mai ho havia fet. Un dels avantatges d’haver viscut tota la vida al palau era que ella millor que ningú coneixia els passadissos i les sortides. Va arribar a l’estable i va muntar el seu cavall, conegut pel seu veloç galop. L’Helena va fugir de Roma sense esperances de tornar, se sentia lliure, però abandonar el que havia estat la seva llar durant tota la seva vida l’entristia. En el fons del seu cor ella sabia que algun dia tornaria a la seva ciutat i s’enfrontaria amb el seu pare.

Va galopar durant tres dies i tres nits fins a arribar a terres desconegudes per ella, on podria començar de zero. A partir d’ara només seria Helena, una jove estrangera. Feia dies que no menjava ni bevia aigua, estava esgotada i ja no podia més…

Va despertar-se estirada a un llit, dins d’una petita cabanya molt acollidora. Entrava la llum del dia per la finestra i es podia veure una gran pastura verda. Feia olor de pa acabat de coure i s’escoltava una preciosa melodia tocada per una arpa. L’Helena estava molt desconcertada, no recordava res, no sabia on es trobava ni com hi havia arribat. Encara que estigués perduda en mig del camp, es trobava més alleujada que mai. Per fi havia aconseguit escapar de la seva gàbia d’or. Per fi era lliure.