LA GÀBIA D’OR
CAPÍTOL 1
A principis del segle IV dC, una noia va canviar la història de l’Imperi més poderós i important abans conegut, aquesta va ser la filla de l’emperador Constantí. Helena va créixer envoltada de luxes i palaus, de majestuoses túniques i desmesurats festins. Tot i que la vida se li presentava fàcil, ella va escollir el camí complicat. Tots al palau esperaven molt d’ella, en ser la filla unigènita de l’emperador de Roma les expectatives eren molt altes. A l’Helena el que més la molestava era que altres ja havien planejat la seva vida, però encara li exasperava més quins camins havien escollit per ella. Seria educada i formada al palau amb la resta de les dones a la cort fins que fos prou capaç de contraure matrimoni amb un bon home, aprovat evidentment només pel seu pare, Constantí. Havia crescut envoltada d’or, però mai de llibertat.
Des de petita havia entès que la seva vida no li pertanyia, cada decisió ja havia estat presa abans que ella pogués formular-la. L'hereua de l’Imperi només desitjava portar una vida normal, prendre les seves pròpies eleccions, pensar per si mateixa… Sols era lliure al seu pensament. Sempre s’havia fet preguntes, però n'hi havia una a la que mai trobava resposta, no perquè no sapigues la contestació correcta, sinó per por a les conseqüències que això tindria. Cada dia a l'aixecar-se es preguntava: Què passaria si digues que no? Vivia en un gran palau, però se sentia empresonada en un calabós.
El seu pare va oblidar-se d’ella només néixer, es dedicava a governar el seu Imperi al qual estimava més que a la seva pròpia família. Constantí era respectat per tothom i venerat per la seva gran autoritat i astúcia, menys per la seva filla. Va anar observant a la seva hereua unigènita mentre creixia i aquesta cada vegada se li presentava com una amenaça més i més gran, ell sabia que l’Helena era diferent, i que tard o d’hora seria un risc per a la seva potestat sobre Roma. Tan poc cor tenia l'emperador que estava disposat a posar fi a la vida de la seva filla arribat aquest punt.
Passaven els dies, setmanes, mesos… i l’Helena cada vegada s’entristia més. Començava a perdre confiança en si mateixa i en el seu futur somiat. Cada segon que passava era un instant més a prop del destí que el seu pare havia planejat per ella on seria infeliç i desgraciada. Va ser llavors quan ja es donava per vençuda, que aquell mateix dia, Helena va ser cridada a una de les estances principals del palau, on la resta de les dones de la cort l’esperaven per continuar amb la formació habitual. Mentre li parlaven d’obediència, compliment i comportament ella gairebé no escoltava. El seu pensament es trobava molt allunyat d’allí, en la mateixa pregunta de sempre: què passaria si digues que no?
- Helena pots tornar aquí? Fa uns dies que no sé on tens el cap!- va dir la dona més gran del grup. - Si perdó, estava distreta mirant per la finestra- va contestar ella ràpidament. Realment sí que estava mirant per la finestra, i estava distreta mirant uns ocells que volaven lliurement, fora de la gàbia on habitualment es trobaven. Va ser llavors quan va decidir que ja no aguantava més ordres ni més lliçons, des d’aquell moment la filla de l’emperador lluitaria per la seva llibertat. Ja ningú podria convèncer-la, havia pres una decisió, la primera a la seva vida.
- Princesa Helena, el vostre pare sol·licita la vostra presència immediatament. - va dir el conseller imperial. L'hereua va dirigir-se on era el seu pare amb total determinació. Mai s’havia sentit tan intrèpida. Fos el que fos que Constantí li digués, ella li portaria la contrària i decidiria per si mateixa el seu següent pas.
