- Martí! On ets? Ens n’hem d’anar ja si no volem arribar tard!



En Martí estava encara preparant la seva motxilla, quan de sobte, va escoltar com el seu pare, després de cridar-li ja per quarta vegada, començava a apropar-se a la seva habitació.

- Martí! Obre la porta o faré el que sigui per obrir-la!



En Martí va tancar la seva motxilla, va obrir la porta, i va sortir de la seva habitació corrents mentre esquivava el seu pare. Quan va sortir al carrer va veure com tots els seus germans estaven ja fora.

- Anem ja! No pot ser que triguem tant a sortir de casa! – va cridar l’Adrià Pons tot enfurismat.



Eren ja les deu del matí, i l’Adrià Pons, el pare d'en Martí, estava una altra vegada nerviós perquè arribava tard a la foneria de Montjuïc, on treballava fonent metall a altes temperatures. Però primer havia de portar els seus cinc fills a treballar, fins i tot en Martí, que encara que era el fill menor, tenia set anys recentment complerts i no sabia ni llegir ni escriure, havia de treballar per ajudar econòmicament la seva família. Així i tot, aquest no era el problema principal de la família Pons, ja que moltes famílies d’aquella època es trobaven en situacions similars. El seu problema es trobava sobretot en el Martí. El seu comportament afectava molt la relació amb els seus familiars, especialment amb el seu pare, un home bastant nerviós i estricte amb els seus fills.



Una vegada estaven tots caminant pel carrer per anar a treballar, l’Adrià es va començar a tranquil·litzar una mica. El que acabava de passar era un exemple del que passava cada matí. L’estrès de la família Pons no podia continuar així. A més, l'augment descontrolat del preu del menjar i el carbó, i les contínues protestes i manifestacions que envaïen Barcelona, juntament amb els pocs parents que tenien per ajudar-los, entre altres embolics familiars, no ajudaven gaire a la pau i el bon ambient familiar.



Després d’una hora caminant per Barcelona, van arribar al lloc de treball dels fills, una obra a la Dreta de l’Eixample. Era una zona on el carrer encara no estava empedrat, sinó que les ruïnes d’altres edificis antics i les noves peces de ferro envaïen el sòl. A l’entrada de l’obra es veia un cartell amb la imatge d’una nova urbanització de cases senyorials amb grans jardins. Quan es mirava més enllà del cartell, era difícil imaginar aquest futur espai.



De sobte es va sentir una xiulada estrident que manava a tots els treballadors a escoltar a l'encarregat de l’obra. Els cinc fills del senyor Pons van anar corrent cap a on se sentia el soroll, no sense acomiadar-se primer del seu pare. Una vegada que eren amb tota la resta de treballadors, els van separar en diferents grups per edats. Els dos germans grans d’en Martí de 21 i 24 anys estaven amb el grup dels adults, el germà mitjà de disset anys va anar amb un altre grup, i en Martí amb el seu altre germà Miquel de dotze anys van anar en un tercer grup.



Tan aviat com l’encarregat de l’obra va acabar de separar els diferents grups i donar les tasques corresponents a cadascú, tots es van posar a treballar. En Martí i en Miquel estaven en el grup dels nens menors de dotze anys, i encara que no n’eren molts, la quantitat de feina era bastant. Havien de picar el ciment sec dels maons de les ruïnes dels edificis, netejar aquestes peces, i fer-ne piles perquè els paletes o altres treballadors poguessin tornar a fer-los servir per construir les parets noves. Aquest treball podia semblar molt fàcil per a un adult, però per aquells nens petits, els martells, que al principi podien semblar una joguina, eren eines impossibles d’aixecar.



Mentre tots treballaven, en Martí, que encara que fos un nen amb només set anys, era un nen molt intel·ligent, i pensava i reflexionava sobre el que havia passat aquell matí i tots els anteriors. No podia comprendre la serietat del seu pare, perquè era tan rígid i estricte. Li semblava que tenia tanta fúria, que podria cremar-ho tot. No entenia per què el seu pare no el mirava mai als ulls amb dolçor, sinó sempre amb pressa. Per a ell, el seu pare no li semblava que fos realment un bon pare, no se sentia estimat per ell, i no se li ocorria quina influència bona podria estar rebent del seu pare, era tot com una pluja de negativitat on el seu pare era el núvol principal.



El que el nen no sabia era que l'Adrià, mentre caminava cap a Montjuïc, se sentia morir per dins cada vegada que deixava el seu fill petit en aquella obra. Aquell caràcter exterior que tenia, no era perquè no estimava el seu fill, sinó una paret dura d’un home que intentava mantenir la seva família i sobreviure aquells anys de foscor a la ciutat de Barcelona per no acabar en la misèria. Ell també volia millorar la relació amb el seu fill, però no era tan fàcil.



L’Adrià va arribar a la foneria amb el cor pesat. La calor era insuportable, i aquell dia, s’havia ofert a fer la feina més a prop del ferro fos, perquè pagaven el doble, i sabia que amb aquells diners podria omplir la seva caixa d’estalvis per inscriure el Martí a l’escola.



Una vegada va haver deixat les seves pertinences a la zona corresponent, va anar a prop del forn per començar a treballar. Després d’una hora treballant, ja estava suant com mai i el seu cos no aguantava més, així que es va asseure a terra per descansar uns minuts. De sobte, un soroll metàl·lic va trencar el silenci de la foneria. Una de les cadenes que sostenia el recipient de ferro fos va cedir. No hi va haver temps per cridar, però malgrat l'esgotament de l’Adrià, va reaccionar amb rapidesa i va empènyer un jove que es trobava sota el recipient de ferro fos. En fer-ho, no va tenir temps per moure's ell també. De cop i volta, es va trobar l’Adrià sota un gran recipient de ferro fos, i la foscor i el foc ho van cobrir tot.