La sala està buida, no hi ha ningú. És un lloc fosc. Només un petit llum il·lumina l’estada. Hi ha un sofà més, però és tan antic que ningú es podria asseure. Ja acostumat a la poca llum, observa el que hi ha per les parets. Hi ha només dos quadres penjats: un és d’un pintor català on es pot veure una prada molt verda, i l’altre és un retrat d’un gran psicòleg americà. També observa que hi ha quatre portes tancades i enumerades de l’1 al 4. En quina li tocarà entrar? Quina porta s’obrirà per donar un nou començament a la seva vida?

De sobte, algú crida el seu nom:

-Àlex Oliver, a la sala número 2, si us plau.



L’Àlex s’aixeca i camina dubtosament cap a la porta indicada. De cop i volta, s’obre la porta davant seu i hi apareix un home alt amb bata blanca.

-Bona tarda, soc el doctor Pons. Endavant, si us plau.



L’Àlex entra al despatx del doctor Pons. És molt diferent de la sala on ha estat esperant els darrers minuts. Està tota il·luminada amb diferents llums. Al centre del despatx hi ha una gran taula quadrada plena de papers de totes les mides i colors possibles. També hi ha un ordinador amb el seu teclat i ratolí. Als dos costats de la taula hi ha cadires: una més gran que l’altra, segurament on s’ha d’asseure el doctor Pons. L’Àlex s’asseu a la cadira petita. El doctor comença a mirar i a escriure al seu ordinador, així que l’Àlex aprofita a observar més detingudament el doctor.

El doctor Pons sembla un home tranquil, d’aquells que transmeten calma sense necessitat de dir res, però a la vegada, darrere del vidre de les seves petites i rodones ulleres, la seva mirada clara mira cap a l'infinit concentradament, i fa que sembli un home que amaga molts secrets. Malgrat això, la seva expressió mostra una tranquil·litat incomparable: el llavis són estrets i estan tancats amb suavitat, les galtes acabades d'afaitar mostren la blancor de la seva pell i la seva vellesa, els seus cabells blancs i fins, pentinats cap enrere mostren la seva saviesa.

De sobte, el doctor deixa de mirar l’ordinador, es treu les ulleres, i lentament les deixa sobre la taula. Posa la seva mirada en l’Àlex, i comença a parlar trencant el silenci dels anteriors cinc minuts.

- Benvingut, Àlex. Com estàs? Fa molt temps que espero la teva visita.



L’Àlex no sap què dir, sent com el cor li va a mil per hora, i les paraules no aconsegueixen sortir de la seva boca. Finalment, diu amb una veu trencadissa:

-No entenc com és que m’estava esperant, ni jo mateix sabia que arribaria a venir…



L’Àlex encara està molt nerviós, quan tot d’una el doctor comença a riure de manera sincera però a la vegada trista.

-Perdona, Àlex, és que la teva cara em recorda tant la primera vegada que vaig entrar en aquesta sala… estava tan nerviós, que em vaig quedar dues hores esperant a la cantonada del carrer –. Diu el doctor de manera tranquil·la i familiar.



L’Àlex no entén res. Això és el mateix que li ha passat a ell:

-Doctor, no us entenc. M’ha passat exactament el mateix, però… com pot ser? – aconsegueix preguntar per curiositat.



El doctor, en veure com l’Àlex comença a perdre la vergonya i la por, tanca l’ordinador i després d’un petit silenci, diu:

-Àlex, jo no soc diferent de tu. Des que ets dins d'aquest despatx no t'he parat d'observar, encara que tu no te n'hagis adonat, però m'has recordat molt a mi quan era petit.



L'Àlex obre els ulls amb sorpresa. És el primer cop en la seva vida que algú li parla de manera íntima, i ja amb tota la confiança, li pregunta a Pons:

-Doctor, si vostè era com jo, com ha passat a estar assegut en aquesta cadira ajudant els altres? I… com és que diu que vostè era igual que jo?



El doctor deixa anar un sospir, es reclina a la seva cadira, creua les mans sobre la taula, i fixa la seva mirada en els ulls de l'Àlex:

-Ho dic perquè jo també vaig estar assegut en aquella cadira fa uns anys, i també movia les mans de forma nerviosa com buscant una sortida per sortir corrents. Als teus ulls he vist els mateixos sentiments i les mateixes preocupacions que tenia jo. El teu silenci no és el que he vist en moltes persones, és un silenci fals, que vol dir moltes coses, però no sap com començar. A mi em passava el mateix. Jo no he estat sempre l’home que veus, amb bata blanca en aquest despatx intentant ajudar els altres. Si vols, et puc explicar la meva història, però no és la història que esperaries d’aquest home que tens davant teu.



L'Àlex, després d’aquesta intervenció del doctor, ja no sent la necessitat de sortir corrents. Ara, la curiositat és encara més forta que la por.

-Expliqui-me-la, si us plau –. Diu finalment amb una veu decidida.



El doctor Pons somriu, es treu les ulleres, tanca els ulls durant uns segons, i quan els torna a obrir, la seva mirada ja no és la d’un metge, sinó la d’aquell nen quaranta anys abans.