Vaig posar-li el cadenat a la bici mentre mirava el meu rellotge. Gairebé eren les vuit del matí i sabia que d’aquí poc les portes de l’institut s’obririen i entraria per començar el curs. Tindria una nova classe? Nous professors? Nous… amics?



Feia un dia tenebrós, amb un cel força gris. Mentre m’anava acostant a l’institut vaig veure de reüll un altre alumne que s’esperava al davant de la porta. Estava repenjat al fanal que hi havia al davant de l'institut. Era alt com un jugador de l’NBA i tenia un somriure burleta dibuixat d’orella a orella. Va girar el cap i em va mirar mentre aixecava la mà. Vaig fer un petit salt enrere, no m’esperava que em saludés. Li vaig tornar la salutació i vaig seguir el trajecte cap a l’aula.

Ara em trobava al passadís. Hi havia un munt d’alumnes. Sentia com tots em miraven, com em ridiculitzaven, potser pel meu color de pell o per ser un dèbil. Ja estava acostumat, però sempre se'm posaven els pèls de punta en veure tanta gent.



Després d’un camí que se m’havia fet etern, per fi vaig arribar a la meva nova classe. Entre la gent que m’ignorava o reia de mi, com sempre, hi havia algú que em va cridar l’atenció. Era el paio alt que havia vist a la porta i em va tornar a saludar. Aquesta vegada em va parlar:



–Hola. Jabari, no?



Estava en xoc. Quasi ningú em parlava i, si ho feia, era per riure’s de mi o insultar-me. Aquest cop era diferent. Aquell noi era diferent. M’omplia d’esperança.



–Sí, aquest soc jo. Tu… com et dius?



–Doncs, jo em dic Carles. – Va respondre, amigablement! Podria ser? Podria ser l’any en què fes un amic?



Abans que poguéssim continuar més aquella conversa, va entrar a la classe una dona alta i prima amb els cabells gairebé negres. Es va quedar dreta durant uns segons, esperant que féssim silenci. Després, quan la classe es va tranquil·litzar va demanar a tothom que seguéssim. El Carles em va proposar seure davant seu i, sense pensar-m’ho, li vaig fer cas i m’hi vaig asseure. La dona es va començar a presentar.



–Hola, em dic Marta i seré la vostra nova tutora d’aquest curs. – Va dir alegrament.



–Durant els següents trimestres… – Mentre parlava vaig notar un cop a la meva esquena. Ràpidament, em vaig girar i vaig trobar el culpable: una bola de paper.



–Perdó, perdó!– Va dir el Carles, ensenyant els ullals mentre reia.



–Tranquil, no passa res! – Vaig respondre, intentant fer-me el “guai”.



–Jabari, no? – Va dir la Marta amb una veu emprenyada. – Vols fer el favor de prestar atenció?



Em vaig tornar a girar i el Carles va deixar de riure. Vaig poder sentir la fluixa rialla d’alguns nois i noies. Tot i això, una part de mi se sentia estranyament bé.



Feia molt temps, potser anys, que no em cridaven l’atenció, ja que abans, no hi havia res ni ningú amb qui distreure’m. Ara era diferent.



–Com deia, durant aquest curs notareu la pujada de nivell en comparació de l’any passat, així que us haureu d’esforçar més. Si teniu algun dubte o necessiteu ajuda, jo estaré el vostre costat…



La Marta va continuar parlant sobre les nostres assignatures i horaris fins que va sonar el timbre. Era l’hora de marxar. Aquell cop, el primer dia se’m va fer més curt que altres anys.



El Carles va sortir com un llampec de la classe i el vaig perdre de vista. Vaig agafar la motxilla i, seguidament, vaig anar a buscar-lo a la sortida.



Mentre caminava alegrement, amb la vista alta per mirar de trobar el Carles, vaig notar com perdia l’equilibri i, de sobte, em vaig estampar de morros contra la sorra del pati.



En aixecar-me, vaig veure que el Carles n’era el culpable, m’havia fet la traveta i ara tothom estava rient…



–Hahaha!– El Carles va deixar anar un riure profund i fort com un monstre. Em va fer sentir una mica incòmode…



–Va aixeca’t. Estàs bé?



–Sí, sí… – Vaig contestar jo, tremolós.



–Ah, d’acord. Fins demà, Jabari!



Es va girar i va marxar, deixant-me tot sol al mig del pati amb la roba plena de sorra. Em va estranyar aquesta mala jugada. Per què ho havia fet? Bé, segurament era una broma sense importància. Segurament no ho havia fet de mala fe.



Vaig agafar la bici i vaig tornar cap a casa.

***

Era el segon dia del curs, avui tocava educació física. Aquell dia no vam fer gaire cosa, només ens van introduir l’assignatura i vam córrer una mica. Mai he sigut un gran corredor, ni soc bo en cap esport. El Carles, en canvi, corria com una llebre, era impressionant!



En acabar la classe vam anar al vestuari. M’estava canviant quan vaig notar una bafarada de desodorant directe cap a la meva cara. Va ser realment desagradable.



–Hahaha!– Va riure el Carles, un altre cop culpable.



Seguidament, tots els altres companys van riure desconsoladament pel meu sofriment. Reien tant que era com si m’hagués tirat el desodorant jo mateix. Mentre em passava la irritació dels ulls, vaig sortir corrent, avergonyit…



Un altre dia, vaig ser el primer a arribar a la classe i vaig deixar els meus llibres i els fulls sobre la taula. De sobte, mentre estava a la taquilla, vaig veure de reüll com el Carles, igual que una sobtada ràfega de vent, em va tirar tots els papers i es van escampar per terra.



Vaig anar a recollir-los, abans que cap altre company els trepitgés mentre tornava a escoltar el seu riure maliciós.



–Hahaha! Bon dia Jabari!



–Bon dia…



A poc a poc, em començava a qüestionar si el Carles era realment un amic o un cabró com la resta. Cada dia que passava, m’incomodava més veure’l i em feia més putades. Em sentia atrapat a una gàbia que s’inundava lentament, deixant-me sense respiració…



Més dies passaven i més brometes em feia. Em continuava tirant coses a classe, humiliant-me a l’hora del pati, insultant-me…



Feia gairebé un mes des que l’havia conegut i va ser llavors quan, a l’hora del pati, em va fer un fort cop a la mà, tirant-me l’entrepà a terra.



–Què fots?! – Vaig cridar. Immediatament vaig veure com li canviava la cara. Va passar del riure menyspreant a una mirada seriosa i fixa. Era com un lleó observant a la seva presa. Vaig sentir una por i una intimidació immensa i, seguidament, una forta empenta que gairebé em tira a terra.



–No se t’acudeixi tornar-me a alçar la veu, Jabari.



Em vaig quedar quiet. No el vaig respondre, sinó que vaig fer un pas enrere i me'n vaig anar mentre tornava a sentir aquell riure, aquell riure en què m’omplia cada cop més ple de ràbia. Una ràbia que em cremava per dins sense trobar sortida.



Més tard quan es va acabar l’hora del pati vaig anar a la meva aula. No tenia gens de ganes de començar la classe, encara estava molt enfadat pel que havia passat al pati i em trobava marejat. Volia marxar de classe, havia de tranquil·litzar-me i oblidar-me de tot el que havia passat avui i durant tota la setmana. Així que vaig aixecar la mà.



–Digues Jabari. Què vols? – Va dir la professora.



–Em trobo malament… Em fa molt mal el cap. Podria marxar a casa? – Vaig respondre amb una veu més baixa del que volia.



–D’acord Jabari. Passa per recepció i digues que t’he deixat marxar. – Va dir la professora en sentir la meva veu tan fluixa i insegura.



Vaig agafar la motxilla i vaig sortir de l’aula sense mirar enrere, passant per recepció. Quan vaig sortir de l’institut vaig agafar la meva bicicleta. En pujar-hi alguna cosa dins meu es va calmar. Vaig començar a pedalar amb tota aquella ràbia amb què se me n'havia anat acumulant durant tots els dies, setmanes, mesos. Tot culpa d’aquell paio que em pensava que era amic meu.



Quan vaig arribar a casa, vaig anar directe cap a la meva habitació, sense dir res. Els meus pares estranyats, sabent que alguna cosa no anava bé, van anar cap a la meva habitació per descobrir-ho.



–Jabari, que et trobes bé? –Em va dir la mare amb veu suau.



–Sí, estic bé… Només estic una mica marejat, per això he vingut d’hora.



Sabia que cap dels dos no es creurien la raó pel qual m’estava comportant així, però al final van decidir deixar-ho estar, sabien que no obtindrien cap resposta.



Cada dia arribava a casa cada cop més deprimit, no sabia quan s’acabaria la tortura d’en Carles. Aquella tortura amb un final sempre igual, una rialla eterna i maliciosa.



La situació va continuar així, fins que hi va haver un dia en què el Carles no em va fer cap broma. Ni se m’havia acostat durant tot al dia. S’havia cansat de mi?



D’altra banda, em vaig estranyar, ja que actuava diferent. Era com si estigués pensant en alguna broma de més per fer, amb aquell somriure un cop més dibuixat. Abans que pogués pensar més sobre ell, el timbre va sonar. Les classes se m’havien fet eternes, no parava de pensar en el Carles, no sabia què faria amb mi, per tant, vaig recollir ràpidament per evitar qualsevol ximpleria de les seves.



Visc en una casa apartada del poble. En Carles ho sabia i, de fet, va aprofitar la meva impotència i la falta de gent al meu voltant per perseguir-me. Aquella vegada vaig decidir esquivar-lo per la porta del darrere de l’escola i agafar la meva bici.



Però la meva bici estava al costat de la porta principal on ell em podia veure.



Quan estava posant la contrasenya del cadenat va girar-se cap a on estava jo, m’havia enxampat. Amb uns moviments ràpids vaig acabar de posar la contrasenya i vaig pujar a la bici. Va començar a córrer cap on estava, i jo vaig pedalar com vaig poder.



–No t'escaparàs!– deia el gegant. Vaig girar el cap per veure com agafava la seva moto Harley per perseguir-me.



Vaig agafar la ruta més ràpida per arribar a casa meva, la del bosc. Vaig anar tan ràpidament com vaig poder, però sabia que no ho aconseguiria, m'acabaria avançant… Mirava constantment al darrere, amb por, por que m’atrapés. Era una bèstia intimidant amb aquella moto. L’adrenalina em corria per tot el cos. Llavors, l’horror. Mentre mirava al Carles amb aquella cara assassina, no em vaig adonar que anava directe cap a un turó.



Vaig caure daltabaix, rodolant, pelant-me els colzes i els genolls. Aquella caiguda es va fer eterna, el món anava més a poc a poc, cada cop era com si milions de vespes em mosseguessin al mateix temps. Fins que el meu cos va frenar. Em feia mal tot, gairebé no em podia aguantar dret… Però, hi havia una cosa més important en aquell moment, la bicicleta!



La vaig veure a uns 100 metres d’on jo havia caigut… Estava destrossada, el mànec doblegat, les rodes punxades, els frens fets malbé… L’únic que em quedava, l’única cosa que em feia sentir bé, el meu espai segur, ho havia perdut tot…