I allà estava, esperant per parlar amb un psicòleg, que no coneixia de res. La sala era antiga, gairebé sense colors i el sofà on m’estava asseient, tot i ser còmode, semblava molt vell. Podia veure també moltes portes de color marró que s’obrien i es tancaven constantment, no paraven de passar metges… D’aquí una estona, entraria jo en una d'aquestes portes.



Hi havia més gent esperant i caminant per aquells passadissos. Alguns tossien mentre esperaven que els atengués un metge, altres estaven ingressats i alguns d’ells anaven en cadira de rodes. També hi havia un munt de gent deprimida que, probablement, aniria a psicologia com jo. No obstant, tots tenien una cosa en comú: es notava que no volien estar aquí. Finalment, al cap d’uns minuts, van cridar el meu nom.



Em vaig aixecar lentament i vaig començara caminar fins a arribar a la consulta on hi havia una dona jove asseguda esperant. La vaig mirar durant pocs segons fins que ella va allargar el braç assenyalant una altra cadira buida, on vaig seure.



–Hola, Jabari, soc l’Andrea.– Va dir amb una veu alegre.



–Bona tarda.– Li vaig respondre amb neguit i amb un to de veu fluix.



–Digue'm, saps per què t’han portat els teus pares aquí?– Va dir seguidament.



Vaig pensar durant una estona, m’incomodava parlar d’allò. Sabia que era per l’idiota que em molesta a l’institut. Odiava parlar d’això. Encara més amb una persona que no conec. Finalment, vaig dir:



–Sí… Suposo que és per… L'assetjament que em fan a l’escola.



–Sí, exacte. Pel que m’han dit els teus pares, un company t’ha estat molestant des de fa temps, podries explicar-me més?



Em vaig quedar en silenci, sense saber com començar. La sala s’omplia d’inquietud. Era una sala totalment blanca, hi havia bona il·luminació i era prou gran comparada amb les sales de casa meva. Això sí, allà dins em sentia tan ofegat com si estigués dins d’una diminuta cel·la a una presó.



Només podia escoltar les agulles del rellotge i les pulsacions del meu cor, que augmentaven de ritme cada cop pensant més en les seves bromes i la seva rialla que sempre feia. Forta, llarga, diària, constant…



–Jabari? Et trobes bé? Pren-te tot el temps que necessitis, estic aquí per ajudar-te. A més, tot és confidencial– Va dir l’Andrea, intentant calmar l’ambient.



–No, no em trobo bé. Podria marxar a casa?– Vaig respondre amb un to de veu incòmode.



Seguia sense confiar en aquesta tal Andrea. Era una cosa que no havia explicat mai a ningú. Només fa uns dies els meus pares van descobrir com estava la meva bici i es van assabentar de tot. Llavors va ser quan em van enviar a aquest maleït centre mèdic…



–Què et passa Jabari? Necessites alguna cosa?– Em va preguntar, nerviosa.



–Sí… Un got d’aigua, si us plau?– Vaig respondre.



–És clar que sí! Un moment.



Vaig veure com l’Andrea va sortir de la sala apressadament. Sabia que aquell got d’aigua no em faria res. Seguiria sent el mateix Jabari; tímid, insegur, desgraciat, negre… Seguiria sent un covard.



En aquell instant, tornaven tots els records que m’havien portat fins allà. No recordava res del meu país d’origen, Somàlia, ja que vam haver d’emigrar a Catalunya quan només tenia dos anys. Sempre havia tractat d’oblidar el passat, seguir endavant, però, en aquella consulta em tornaven al cap les bromes sobre la meva ètnia, com no tenia amics, com ningú em respectava.



Finalment, em venia la imatge d’aquella bicicleta que tant m’agradava, trencada a trossos només per la diversió d’aquell cabró… Tant sofriment per l’entreteniment d’aquell pocavergonya. Si no fos un simple covard, el podria fer pagar per tot el que ha fet, ho juro que podria arribar a…



–Té, Jabari.– Va interrompre l’Andrea mentre em donava el got d’aigua.



No li vaig dir res, només vaig fer un sol glop. Tot seguit, vaig deixar el got a la cantonada de la taula. No va fer que deixés de ser un inútil, però almenys em va treure la set.



–Estàs millor?– Em va dir



–Em trobo millor, gràcies.– Vaig respondre, encara amb tots aquells pensaments del meu passat volant pel meu cap. No sabia si em trobava millor. Encara em faltava l’aire, em seguia fent mal el cap. D’altra banda, potser, em sentia un mica més còmode. Sentia que l’Andrea realment em volia ajudar a no ser un covard. Potser, em sentia preparat per…



–D’acord, intentaré explicar-te el que em passa…



–T’escolto.