De sobte, l’Arnau va sentir com el cos se li anava debilitant i les cames li feien figa. Tot al seu voltant donava voltes a càmera ràpida com si fos en una atracció de fira.
—He mort? —va preguntar aterrit.
El Pol va riure amb ganes.
—No, idiota —li va dir amb aquella complicitat que els caracteritzava— No estàs mort, tranquil. Només estàs somiant. Saps on som?
Quan va tornar a mirar al seu voltant, va veure el mar. Les onades trencaven sobre la costa com un xiuxiueig suau i l’aigua cristal·lina invitava a capbussar-se per evadir-se del món. Eren al seu racó preferit, un mirador amagat entre les roques, on sovint anaven a fer pícnics, dibuixar, escoltar música, parlar, o simplement a admirar com el turquesa del mar es fusionava amb l’atzur del cel. Era un lloc tranquil i no gaire gran, que van descobrir per casualitat mentre feien excursions pels penya-segats que hi ha prop de la platja. Mentre l’Arnau admirava el paisatge, tot recordant les històries que guardava aquell indret, el Pol va fer un pas enrere.
—Me n’he d’anar —va dir amb un mig somriure trist.
—No si us plau… —va suplicar l’Arnau. Era a terra, agenollat, i les llàgrimes li començaven a lliscar galtes avall— No te’n vagis si us plau, et trobo moltíssim a faltar, si us plau…
—Me n’he d’anar, però ens tornarem a veure, t’ho prometo.
I de la mateixa manera en què va aparèixer, es va esvair, i una ràfega de llum va portar l’Arnau de nou a la realitat.
Feia temps que l’Arnau anava a la psicòloga i, a poc a poc, la seva vida tornava a la normalitat. Els diumenges anava a dinar a casa dels seus pares. Els dissabtes quedava amb el seu grup d’amics per anar a prendre alguna cosa, o fer els habituals partits de futbol. Els divendres sortia de festa, i durant la setmana treballava on sempre, a l’escola del barri, ”L’Estel”. Per a ell, els nens i nenes de 6è eren el seu refugi, després de la mort del Pol. Quan arribava, tots li somreien, i li preguntaven com li havia anat el cap de setmana. A la seva escola, cada dia es començava amb una hora de tutoria, on podien parlar dels seus problemes, resoldre dubtes d’assignatures, estudiar… Aquella hora era el millor del dia, perquè li explicaven històries, confessions, somnis i pors. No existia la diferència entre professor i alumne, tots eren iguals, i se’ls estimava com a fills seus. Ells ja sabien que havia perdut al seu millor amic i s’esforçaven al màxim per fer-lo sentir millor i que no li pesés tant, eren encantadors. Aquell matí, només entrar per la porta, la Gina va anar corrents a rebre’l amb un poema que ella mateixa havia escrit. Parlava sobre ell i sobre tot el que significava per a tots els seus alumnes. Li va dir que era de part de la classe, i l’Arnau va demanar una abraçada grupal. Aquell moment el va curar més que totes les sessions amb l’Alba, i tots els seus intents per sentir-se bé sol i fer veure que ho duia tot sota control es van substituir per una sensació de pau que no sabia que encara podia sentir.
Havien passat dos mesos del somni amb el Pol i l’Arnau no podia deixar de donar-li voltes a l’últim que li va dir: “Me n’he d’anar, però ens tornarem a veure, t’ho prometo”. Malgrat que li havia promès, no havia tornat a somiar més amb ell, ni amb el seu racó, ni amb res que tingués a veure amb el seu millor amic. Això el destruïa per dintre, podia ser que li hagués mentit? No s’ho hauria imaginat mai, això, del seu millor amic…
Per distreure’s una mica i deixar estar el tema, va anar a donar un tomb pel barri, però sense saber ben bé com, va fer cap al pis dels pares del Pol i, finalment, hi va passar tota la tarda.
Els seus pares se l’estimaven bojament, i les famílies sempre havien estat molt unides. El Pol, de petit, no tenia gaires amistats. Era un nen tímid, fràgil, molt sensible i apassionat per l’art i la música. Portava sempre roba de molts colors, li encantava tocar el violí i s’amagava pels racons per a llegir llibres de tota mena. Cada un dels seus trets i de la seva personalitat, el feia objecte de burles i comentaris i els nens no n’hi deixaven passar ni una. Cada matí, només posar un peu a l’aula, el mateix grupet de sempre li barrava el pas, i es burlava de la roba que portava. Alguns dies, li agafaven les pintures i li tiraven a la brossa, després de riure’s dels seus dibuixos. D’altres, li mullaven els llibres amb aigua, o els tiraven al vàter. Si deia alguna cosa a classe, l’imitaven rient, i no el deixaven ni menjar tranquil·lament a l’hora del pati, perquè li escopien al menjar o li prenien. La seva vida era un infern, però ningú en sabia res.
Mentrestant, en un món paral·lel, hi vivia l’Arnau. Ell era tot el contrari: popular, rialler i carismàtic, tothom se l’estimava. Era el més llest de l’aula i els professors el miraven amb una barreja d’afecte i admiració. Els companys buscaven sempre la seva atenció, compartint secrets, acudits i partits de futbol, mentre ell s’hi movia amb naturalitat. La vida li somreia d’una manera que el Pol només podia somiar, i l’envejava amb tota la seva ànima. Perquè ell també era divertit, perquè ell també era llest, perquè ell també era simpàtic, perquè ell també ho tenia tot, però alhora no era com la resta.
Un dia a l’hora del pati, mentre l’Arnau es rentava la cara, va sentir un somiqueig llunyà, i en parar l’orella va adonar-se que venia del lavabo. Va donar-hi tres copets i va preguntar si anava tot bé. Una veu a l’interior li va respondre que sí, que no passava res, però l’Arnau va preferir esperar-se per veure qui hi era, i si el podia ajudar. Al cap d’una estona, de l’interior en va sortir el Pol, amb els ulls vermells i la cara inflada de plorar.
—Què t’ha passat Pol? Per què ploraves? I per què no estàs amb la resta jugant? —Li va preguntar l’Arnau preocupat.
—No plorava… —va dir amb un petit somriure, com traient-li importància— només… només és que no m’agrada jugar a futbol.
L’Arnau el va mirar en silenci. Ell no era mala persona, li agradava que tothom se sentís inclòs, i veure la gent feliç, però de vegades no se n’adonava que la vida no era tan fàcil com es pensava, i que hi havia moltíssima gent que ho passava malament de veritat. Era força innocent.
—Això no pot ser cert, però si se’t dona de meravella! Ets increïble, t’ho prometo! Et mous amb una agilitat que fins i tot el Messi admiraria, i quan tens la pilota no hi ha qui te la prengui! Tant de bo jugar tan bé com tu, és que t’envejo tant…
Gesticulava exageradament i els ulls li brillaven mentre l’afalagava, com si parlés del seu ídol, i és que en el fons, l’Arnau era el seu fan número 1. L’admirava tantíssim! El trobava super interessant, assegut a les cantonades llegint o dibuixant a classe… I per no parlar de quan responia alguna pregunta, o quan el sentia tocar el violí. Era ben lluny d’imaginar l’infern que el seu grup d’amics li feia viure al seu ídol. El Pol va començar a recular cap a la porta del lavabo, alhora que una llàgrima se li escapava sense demanar permís.
—Espera, no te’n vagis Pol! —Va cridar l’Arnau, però el Pol el va ignorar— Si us plau, no em deixis aquí, no te’n vagis…
La seva emoció es va esvair de cop, va notar un nus a la gola i el batec del seu cor es va alentir, com si hagués perdut força. Enmig d’aquella tristesa, va agafar forces d’on va poder i el va seguir. Ara que per fi li havia pogut parlar, no deixaria que marxés així com així, volia que fossin amics. El va atrapar a punt d’entrar a l’aula, i el Pol li va dirigir unes últimes paraules, abans que els nens comencessin a entrar, i ell segués a la seva cadira.
—Ells… el teu grupet, vull dir. No són com et penses, no són amics de veritat. Potser a tu et tracten com un Déu, però si ets sensible, o toques el violí no ets benvingut i reps insults i humiliacions constants. Pensa-hi.
L’Arnau es va quedar immòbil, no sabia què respondre i el Pol va finalitzar bruscament:
—Ara, si em permets, me n’he d’anar perquè si no em renyaran, i tu hauries de fer el mateix.
—Però tornarem a parlar, no? —Va poder respondre finalment.
—És clar, si et ve de gust…
—M’ho promets? —Els ulls de l’Arnau es van omplir d’esperança.
—T’ho prometo —Va concloure el Pol, i es va asseure.
Aquella conversa, però, no va arribar fins anys més tard, i va marcar l’inici de la seva amistat.
Un fort cop va despertar l’Arnau: havia caigut un llibre del prestatge. Aleshores es va adonar que tot havia sigut un somni, o més ben dit, un record de com es van conèixer. “Me n’he d’anar, però ens tornarem a veure, t’ho prometo”, la frase del seu somni a la platja li va retornar en forma de déjà-vú. Podia confiar en ell; tard o d’hora es retrobarien, així li havia promès, i aquesta vegada sabia que seria diferent, més real. Es va aixecar del llit per agafar el que havia caigut. Quan va tocar el llibre, les mans li van començar a tremolar i la seva respiració es va tornar entretallada, alhora que adoptava un ritme accelerat. No es podia creure el que estava veient: el que sostenia entre les mans no era un llibre qualsevol, sinó el diari del Pol.
