No sabia ben bé què hi feia allà i tenia una mica de por que algú el descobrís. L’Arnau sempre havia sigut un noi alegre, simpàtic, divertit, mai havia vessat una llàgrima que no fos d’alegria, però en els últims mesos tot se li feia costa amunt, tot era massa difícil per a ell. On deu ser aquell nen que tothom admirava? Potser es va perdre aquell 27 d’octubre i mai més no va saber tornar.

En una cadira una mica apartada, hi seu una dona gran, esperant a ser atesa. L’Arnau la mira de reüll i es pregunta què l’haurà duta fins aquesta consulta, quina deu ser la seva història. Ella, en adonar-se que la mirava, es va girar i li va dedicar un somriure sincer, d’aquells que et recorden que tot i que sentis que vius en una tempesta constant, la pau tornarà i trobaràs el teu motiu per somriure.

El temps passava sense aturador i, de sobte, sent una veu que el crida. Nota com el pols se li accelera i el pit li puja i baixa frenèticament, a l’espera d’una resposta que el tranquil·litzi, sabent que aquesta només augmentarà el seu nerviosisme. Es va girar amb la por de qui ha viscut aquesta situació mil vegades i tot i saber que no és real, encara guarda l’esperança que aquella veu que ha sentit sigui la del seu amic Pol, que el crida perquè torna a estar als núvols mentre ell li explica amb entusiasme alguna de les seves històries. Malgrat tot, en girar-se, es va confirmar la seva teoria; una altra vegada havia esperat en va descobrir al seu amic cridar-lo pel seu nom, un fet que ja feia temps que no succeïa i que trobava a faltar tant com les tardes que passaven junts quan eren petits, jugant a fet i amagar amb els altres nens del barri. El que més greu li sabia era que per cada vegada que es girava i el seu amic no hi era, el seu cor, ja cansat de patir, es sentia més sol encara.

Perdut entre els records, no va sentir que el cridaven per entrar a la consulta, fins que la jove que esperava a la porta va posar-se davant seu, i una mica avergonyit, va passar cap a dins.

La sala era petita però acollidora i les parets estaven plenes de frases escrites amb diferents colors.

—Són de la gent que ve a la consulta –li va explicar la psicòloga mentre s’aproximava on ell era– cada un, en iniciar la teràpia, escriu el motiu pel qual ha vingut, què vol treballar, que li fa por… i quan es recupera del tot, escriu què ha après, els seus desitjos o somnis, pors que han aconseguit superar, una mica de tot…

L’Arnau va passar la mà per un que deia: “Estic cansat de fer veure que tot va bé, ja no ho suporto més. Potser faig el següent pas per poder finalment descansar en pau”. La lletra li va resultar familiar, però no sabia a qui pertanyia, no coneixia a ningú que anés al psicòleg, ell era l’únic… L’únic raret del seu entorn que necessitava ajuda professional per continuar vivint com abans. Què pensarien els seus amics si ho sabessin? No, li feia massa vergonya per explicar-ho a ningú…

La noia el va fer seure a una butaca, i seguidament, ella va ocupar la del seu davant.

–Què t’ha portat fins aquí, Arnau?

La seva veu va trencar el silenci com una llum entre la foscor, un far que el portaria a casa, on feia temps que no hi era i volia tornar. Ell va abaixar la mirada, i amb un fil de veu va respondre:

–No ho sé… Suposo que ja no puc més i necessito ajuda per poder continuar endavant.

–Has fet bé, no tens per què passar-ho sol, i jo t’ajudaré en tot el que et faci falta. Què és el que més mal et fa?– Li va preguntar dolçament.

Ell va dubtar uns segons, sospesant la resposta.

–Tot, i alhora res concret. És com si… –va dubtar– com si fes temps que arrossegués alguna cosa que no em pertany, però que no em deixa avançar ni sé com deixar anar.

Ella va assentir lentament.

–Entenc. I això que arrossegues… fa molt que hi és?

Ell va trigar a respondre, li causava massa dolor parlar d’ell.

–Des que el meu millor amic va morir.

Una llàgrima va lliscar, ràpida, silenciosa, plena de paraules que no havien descobert la sortida, i que ara ja no trobarien resposta. La psicòloga ho va notar, però no va dir res, només va deixar-li una mica d’espai.

–Parlar-ne et costa?

–Sí, però encara em costa més no fer-ho.

–Aleshores, si et sembla bé, podem començar per aquí. Al teu ritme.

La sessió va transcórrer ràpidament i, entre relats i anècdotes, es va colar algun somriure; suau, inaudible, però que marcaria l’inici d’una llarga recuperació.

L’Alba, la seva psicòloga, li va receptar unes pastilles per agafar el son. Se’n podia prendre dos al dia, que li proporcionarien 3 hores de son cadascuna.

Abans de tornar al seu piset, l’Arnau va anar a donar una volta per la ciutat, pels llocs que més li recordaven al Pol. Va caminar fins al parc on solien dinar abans de tornar cadascú a la seva feina; els ànecs del llac es veien més tristos, els ocells ja no cantaven, les flors ja no feien olor, les fulles ja no brillaven… Va continuar la ruta pel camp on feien partits de futbol amb el seu grupet cada dissabte, “Segur que sense el Pol ja no serà tan divertit…”, va pensar. La següent parada va ser la botiga del barri, on sempre compraven alguna cosa per menjar durant les tardes. Va veure una barreta d’”Snickers”, la preferida del Pol i, sense dubtar-ho ni un segon, la va comprar. Només sortir de la tenda la va obrir i li va donar una mossegada, però la barreta ja no tenia el mateix sabor, ara era amarga i ja mai tornaria a agradar-li com abans, perquè li recordava al Pol. Perquè tenia el gust de la seva absència. Finalment, va arribar a “Dos cafès”, la cafeteria on havien compartit tantes tardes, tantes converses, tants riures… Ara el nom ja no cobrava sentit, perquè no n’eren dos de cafès, sinó un de sol. Tot era més malenconiós des de la seva mort i el buit dins de l’Arnau creixia a cada pas, a cada record.

En arribar al pis el va rebre la Gala, la seva amiga i companya de pis, amb un somriure.

—Hola Arnau, com estàs avui?

—No sé ben bé el que sento, tinc por d’estar tornant-me boig.

—Ja ho saps que en mi pots parlar sempre que ho vulguis, no?

—Sí, però ara mateix crec que no és bon moment. Moltes gràcies per tot Gala, me’n vaig a dormir que estic molt cansat.

L’Arnau es sentia buit cada cop que arribava al pis i el Pol no hi era allí per passar-s’ho bé junts, mirant la tele o jugant a algun joc, però quan més el trobava a faltar era aquells dies en què tot es feia una muntanya i costava veure la llum. Ràpidament, va posar-se el pijama i es va estirar al llit, només arribar s’havia pres les pastilles de la psicòloga, i ara ja es sentia una mica endormiscat. A poc a poc les parpelles se li anaven tancant, el cos anava relaxant-se i tot al seu voltant perdia la seva forma. De cop, tallant el silenci, va sentir una altra vegada aquella veu que el cridava, suau com un sospir “Arnau… Arnau…”, però aquest cop, en canvi, quan va obrir els ulls el va veure allà, davant seu, somrient. Era en Pol.