Tot era fosc. En aquell moment de tristesa no podia veure ni una gota de llum. La mare era a la sala d’espera, esperant que li diguessin què estava passant. L’angoixa l’envaïa completament, difícilment es podia veure algú en un estat pitjor que el seu. Els seus pensaments no eren gens esperançadors, i les seves intuïcions tampoc.



Així va ser. El doctor va sortir i va començar a explicar que no sabien per què, però en Joan no es despertava. Això volia dir que estava en coma. No sabien quant de temps duraria ni què havia provocat aquella situació. La mare no podia estar més desesperada.



Els doctors estaven bastant preocupats, però intentaven que no es notés per no afegir més tensió a l’assumpte. Les setmanes van anar passant i la mare hi era cada tarda, fent-li companyia. Alguns dies eren una mica més esperançadors; d’altres, en canvi, estaven plens de tristesa i desesperació. A més, el càncer continuava avançant. A poc a poc, en Joan anava reaccionant, però li costava molt.



Al cap de tres mesos en coma, en Joan havia millorat molt. Ja podia menjar sol, encara que li costava, i tot i que encara no podia caminar, avançava força. Sobretot gràcies a una infermera que havia estat present en gairebé tots els moments difícils per ajudar-lo.



Sempre que la seva mare anava a visitar-lo, ella hi era, fent-li companyia, cuidant-lo i donant també suport a la mare. Encara que al principi gairebé no es coneixien, el fet d’haver compartit aquells tres mesos tan durs a l’hospital les havia unit molt, i ara es portaven molt bé.



Quan en Joan es va despertar, va preguntar qui era aquella infermera, perquè la veia molt implicada en la seva recuperació. Potser temia que fos algun familiar i que ell no en recordés res. El que sí que es pot assegurar és que, des del primer moment, la va tractar amb molta delicadesa. Era un fet que es notava. Encara que tractava bé les altres infermeres, amb ella era diferent. Hi havia una atenció especial.



Un dimecres a la tarda, hi eren en Joan i la seva mare parlant a l’habitació. La mare tenia els ulls plorosos i les mans li tremolaven lleument.



—T’he de dir una cosa, Joan —va dir ella amb la veu tremolosa. —Mare, què passa? M’estic preocupant —va respondre ell en un to molt baix.



Aquella situació es convertiria en un gran conflicte minuts més tard. La mare va continuar i finalment va dir la notícia que feia dies que guardava dins seu.



—L’última setmana han arribat diferents factures dels tractaments i ja saps que és una cosa que no ens podem permetre. Per això he estat buscant una nova feina on pugui guanyar més diners per pagar totes aquestes despeses.



—No entenc, mare. Això és fantàstic —va dir ell, intentant animar-la.



—El problema és que la feina que he trobat és d’interna en una altra ciutat i només em donen festa cada dos caps de setmana.



Aquella situació ja era prou delicada i encara es va complicar més quan, de sobte, va entrar la infermera a l’habitació. En Joan es va quedar tan afectat per la notícia que va descarregar la seva ràbia amb ella.



—Ara no, si us plau. Pots tornar més tard —va dir amb duresa.



La infermera es va quedar en silenci uns segons, sorpresa pel to, i després va sortir sense dir res. La mare no va saber com reaccionar. Entenia que el seu fill estigués així, però tot ho feia pel seu bé.



En Joan només volia estar amb la gent que estimava. Pensar que s’hauria d’acomiadar de la seva mare durant un temps indefinit li trencava el cor. Tampoc sabien com evolucionaria el càncer i, si la situació empitjorava, la idea de no passar els seus possibles últims dies al costat d’ella el feia sentir una tristesa profunda i una por que no sabia com gestionar.



L'important és que la setmana vinent ja tindria els resultats, i això podria canviar-ho tot.