Es notava que estava nerviós, no parava de moure la cama i mossegar-se el llavi. Aquells minuts d’espera li van semblar tota una eternitat. Aquells resultats li canviarien la vida. Només volia saber quina seria la seva situació durant els pròxims mesos… A més volia marxar a casa, no havia pogut dormir gaire durant la nit, pensant en tot això. De sobte surt una infermera i crida: “Joan Bertró, endavant, si us plau”.



El cor d’en Joan va començar a bategar amb més força que mai, no era capaç de calmar-se, ni que ho intentés. Entra al box on el doctor el mirava amb cara de tendresa. Alguna cosa li deia dins seu que els resultats no eren bons… Tenia por, molta por perquè no sabia com ho afrontaria. Ni ell, sinó sobretot la seva mare.



El seu germà va morir de càncer feia cinc anys. I si ara el diagnòstic era positiu també per al Joan amb mal pronòstic, la seva mare recauria en depressió i no ho superaria. A més a més el tema econòmic no és que fos molt estable ara mateix a la seva família.



Tot era una sèrie de coses que s’anaven acumulant i no sabia com se’n sortiria. Però en Joan intentava calmar-se i escoltar el doctor que li deia: “Joan, has de ser fort. La vida té alts i baixos, i ara et toca lluitar contra aquesta malaltia, el càncer”. Efectivament, els resultats no eren bons, tocaven sessions de quimio per reduir el tumor i posteriorment una operació per retirar-ho completament tot.



Aquell dia per a en Joan va ser molt complicat. Només sortir de la clínica va anar a menjar alguna cosa i no podia ni caminar de la tristesa que sentia. Solament tenia vint-i-set anys, ell només pensava que aquell seria el seu final.



Per si no li havien passat ja gaires coses, va agafar el metro per anar cap a casa i els conductors estaven de vaga i va haver d’anar caminant. Entre una cosa i una altra eren les tres de la tarda. Va fer-se ràpidament una amanida i es va asseure al sofà. La resta del dia el va passar en el mateix lloc i ni va sopar.



Després de passar gairebé una setmana una mica angoixat i trist, va començar a sortir de casa i a revifar una mica la seva vida social.



Encara no li havia dit res a la seva mare i no sabia ni siquiera que havia anat a fer-se les proves. Li va dir d’anar a fer un cafè i així va ser. La trobada va ser molt dura per als dos; no van poder contenir les llàgrimes, però el que més va sorprendre va ser la reacció de la mare. Encara que li fes molt de mal aquella notícia, li va donar molt suport emocional al Joan i tenia molta esperança que ho podrien lluitar junts.



El que no era tan agradable era pensar en com pagarien tots aquells tractaments i això era algo molt preocupant. La mare, gràcies a una feina molt flexible, podria acompanyar el Joan a tots els seus tractaments, però com ara més que mai necessitaven diners, es veia obligada a treballar a més cases i, si feia falta, acceptaria fer d’interna. El Joan no podia suportar veure com la seva mare es deixava la pell treballant i lluitant tant per ell. A més, el Joan es sentia malament perquè a la seva feina no li pagarien la baixa, i això feia que la situació econòmica fos encara més complicada.



Al cap de dues setmanes dels resultats, va començar amb la quimioteràpia. Va començar fent dos dies per setmana ja que el seu tumor era bastant gran, però en la tercera sessió el van veure molt dèbil i van decidir descansar una setmana. Al mateix temps, el Joan va decidir treballar per les tardes a un bar a prop de casa seva, només dilluns, dimarts i dimecres.



El Joan li estava ocultant a la seva mare que treballava i la seva mare li havia advertit moltes vegades que no agafés cap feina, perquè ja veia que en Joan ho acabaria fent, i ella no ho volia.



De sobte, un dia van trucar a la mare del Joan del bar del poble, dient que el seu fill, treballant, s’havia desmaiat i l’havien portat al metge. No podia expressar el dolor, la tristesa, l’angoixa ni la desconfiança que sentia en aquell moment. L’únic que va poder fer va ser cridar.