Un segon, només un segon en el qual en Daniel va estar caient al no estar subjectat a la nau. El soroll fortíssim dels, motors, el fred de les capes més altes de l'atmosfera, la manca d’oxigen i el cansament extrem que portava en Daniel serien les últimes coses que l’acompanyarien en el moment de la seva mort. Només un segon va ser suficient per deixar la nau totalment enrere, era d’esperar, la nau estava anant a una velocitat vertiginosa.
De manera miraculosa va veure una corda que s'estenia i queia per la finestra. La corda ja feia temps que estava estesa, però només quan va caure va entendre que era l’única solució per salvar-se. Es va agafar a ella amb totes les seves forces aquest cop no relliscaria. De manera gairebé instantània la corda va fer gran força per portar a en Daniel ràpidament a dins. A l'entrar es va desmaiar en pocs segons.
-Estàs bé Daniel?, que intentaves? Per què no agafaves la corda d’emergència, t’has oblidat com funcionava? Si l’has fet tu!- deia l’astronauta -Què ha passat?- Preguntà Daniel- Estàs molt cansat, no et preocupis ja he arreglat jo la finestra com toca, qualsevol astronauta ho pot fer, a clar tu no… Com has arribat aquí?- Deia l’astronauta- Això et volia preguntar jo, Eva, pensava que havíeu mort tots electrocutats per l’accident, l’aigua estava per tota la nau com has sobreviscut?- Deia en Daniel- No per tota, recorda, jo soc l’encarregada de comunicar el funcionament de la nau, quan va venir el Tsunami vaig anar a la sala de comunicacions per avisar a la central, just després es va curtcircuitar la nau i tots els que estaven a la sala principal…- Ho sento Eva- Deia en Daniel entristit. Just en aquell moment van entrar en òrbita, començava la següent part de l’operació.
Els dies passaven i la mort dels astronautes i de tots els que havien participat en l’operació començava a pesar més. Esperaven ansiosament el moment en el qual la nau s’alinï amb l’òrbita adequada per continuar reprenent amb la missió. No obstant els mals psicològics i físics de l’accident almenys tenien algú amb qui parlar. L’Eva era una de les astronautes de la tripulació, havia destacat per la seva intel·ligència i coneixia la nau gairebé tan bé com en Daniel. Era Tant en Daniel com l’Eva enyoraven les seves famílies i coneguts, però el que era més espantant era la manca de connexió amb l’exterior, ningú sabia que eren vius, suposaven que van veure la nau enlairar-se, però no podien estar segurs que la Prosperitat seria llançada. Només havien de confiar en el fet que tot podria sortir bé.
Va arribar el moment de sortir de l’òrbita terrestre. -Estàs preparat?- Deia l’Eva -No ho sé- Deia en Daniel en veu baixa. Els motors activaren màxima potència, rumb a un planeta nou. Després de tot el que havia passat la Creadora de Records semblava una mena de coet Frankenstein, fet de parts arreglades en el moment, cap dels dos sabien si estava en condicions d’arribar a Mart, pregaven perquè si hi sabien en el fons a confiar i continuar endavant era l’única alternativa que tenien.
-Daniel, quin és pla quan arribem?- Deia l’Eva, aquesta pregunta va agafar a en Daniel per sorpresa, ni ell sabia ben bé que fer, suposava que ella sabria, sent l’extraordinària astronauta que era. -Doncs, arribarem a Mont Olympus i col·locarem l’instrument al cim no?- L'instrument, era el cor de la nau, era un aparell de la mida d’una bandera, que es plantaria al planeta roig i començaria a expulsar a gran velocitat llavors de Gauhlitia, una planta dissenyada artificialment per al ser plantada en Mart començar a transformar l’atmosfera marciana per tal que sigui habitable pels humans en poc temps.
-De debò creus que funcionarà?- Va preguntar l’Eva -Que vols dir? Coneixes el projecte millor que ningú.- Va respondre en Daniel clarament confós- Ja saps, hi ha moltes coses que han anat malament, falta gran part de l’equip, tenim la trajectòria cinc centímetres desviada, podria ser important, no creus que hi ha moltes coses que podrien sortir malament? I si la Prosperitat no s’enlaira…- De sobte en Daniel es va enfadar- Com pots dir això? Creus que hem arriscat tot en va? Creus que el millor equip del planeta, els hereus i salvadors de la humanitat es donaran per vençuts? No, si una cosa som els humans és que som persistents, ens hem carregat el planeta, però aprendrem dels errors i buscarem noves oportunitats en les estrelles!- Va exclamar en Daniel. El silenci en la sala es va fer fort. Tots dos sabien que tots dos tenien raó, el millor era ser optimista, però no hi havia tasca més difícil.
Cinc centímetres, estaven cinc centímetres fora de la trajectòria ideal, sembla ben poc, però en un període de temps prolongat podria ser catastròfic. A mesura que passaven els dies més s’apropaven al planeta roig, però a l’hora també s’apropaven al cinturó d’asteroides…
L’Eva se sentia molt sola, era una noia ambiciosa que des de petita havia somiat en ser astronauta i viatjar per l’espai, però ara havia de carregar el pes i la responsabilitat de tota l'espècie. En Daniel intentava ocultar els seus sentiments sovint impartint discursos èpics i d’empresari exitós com ell ho era, però l’Eva necessitava algú que l’escoltés realment. Cada dia ella passava hores observant els cascos buits dels seus companys, lamenta no haver-los pogut donar un funeral com toca. Els va llançar a l’espai, va ser tot tan ràpid, una cosa així esperes que duri una mica més, per poder acomiadar-te del difunt, però l’univers va semblar indiferent a la tragèdia humana, tot continuava igual en el seu caòtic ordre. Després d’això l’Eva va continuar en la seva avorrida rutina; dormir, quan vols, menjar aliments deshidratats, però que estaven tan molls pel tsunami que semblava que donés gairebé igual, mirar per la finestra la immensitat del vuit, parlar una mica amb en Daniel, però evitant els temes que realment els importaven i preocupaven als dos. Estaven contents de tenir-se l’un a l’altre, però no eren realment amics, més aviat coneguts cordials, que havien acabat allí tancats per situacions desafortunades. Entre l'avorriment de la rutina de sobte un xoc, una gran empenta.
Efectivament, un asteroide els acabava de vorejar, no van impactar directament contra ell sinó que els va donar un ensurt prou fort per fer-los entendre que estaven en un lloc on no devien estar. El cinturó d’asteroides una regió en forma de disc formada per més de dos milions d’asteroides amb alguns amb diàmetres superiors a un kilòmetre de longitud. Era extremadament perillós passar per allí. -No, no, no, no i no! Això no pot estar passant!- Va exclamar en Daniel- Tranquil, hem de pensar una solució…- Deia l’Eva- El mode manual, ara! Posaré la nau en mode manual i tu la condueixes, és el moment de veure si tot l’entrenament ha servit- Va dir en Daniel. L’Eva es va afanyar a la cabina, podia veure tots els asteroides i es dirigien a un molt gros just de front.-Daniel, posa-ho en mode manual ja!- Cridava l’Eva desesperada- No ho trobo! No està com en els plànols. Que potser ho heu canviat?- Deia en Daniel mentre buscava en la sala de control. -Fes-ho ja! No hi ha temps, ens xocarem!-. Deia l’Eva. Just en el moment en el qual s’anaven a xocar en Daniel va trobar el botó, un segon va tenir l’Eva per reaccionar i per no quedar totalment esclafats per l’asteroide gegantí.
En Daniel va arribar a la cabina per observar com anava la situació. Estaven anant a gran velocitat esquivant asteroides i això no era gens senzill. -Compte amb aquell- Deia en Daniel.-No m’estressis!- Deia l’Eva fent maniobres. No obstant n'hi va haver un que l’Eva no va veure i va impactar directament contra la nau.
La nau va començar a donar tombs sobre si mateixa i l’Eva va perdre el control. No hi havia res que poguessin fer, es xocaven contra asteroides i semblava que la nau fos a explotar en qualsevol moment. En un moment donat afortunadament van sortir del tram d’asteroides i van quedar sota la influència del camp gravitatori de Mart. No podien fer res. En pocs minuts xocarien contra la superfície de Mart i moririen a l’instant…
