El compte enrere era a menys de tres minuts.



I un sol segon podia ser la diferència entre la vida i la mort.



Des de la base de la plataforma, en Daniel va mirar l’estructura de la nau, alçada gairebé cinquanta metres per damunt del seu cap i estesa uns altres dos-cents a banda i banda del lloc on es trobava.



Els motors s’encendrien quan faltessin dos minuts. Els injectors s’activarien quan en faltés un. Els propulsors dispararien l’enorme artefacte cap a l’espai a les zero hores zero minuts de l’enlairament. Tot el que hi hagués a la base de la plataforma de llançament es rostiria en un tancar i obrir d’ulls. Tot el que no es trobés dins de la carlinga principal o bé subjecte a aquesta es desprendria per la fricció. I al cap d’uns segons, quan la nau travessés el cel lunar, les condicions del viatge farien la resta.



En Daniel esperava a la cambra de control impacient, el futur de la humanitat depenia d’aquell viatge a Mart. Després de la gran devastació de la terra els astronautes que arribessin al planeta roig restablirien la humanitat lluny dels desastres naturals d’una Terra inestable.



Un minut restant, tots en el port de llançament desitjaven que el rellotge donés les dotze, ja que les condicions meteorològiques semblaven inestables.



Deu, nou, vuit, set…

Un tsunami va batre el port de llançament, els treballadors intentaven fugir, però tot s’enfonsava ràpidament, els ordinadors començaven a espatllar-se.



-L’hem d’enlairar!- Cridava en Daniel amb totes les seves forces. -El futur de la humanitat depèn de nosaltres!- S’esgotava el temps i el tsunami havia batut completament el port, afortunadament la nau gràcies al seu impecable disseny havia aconseguit resistir, però no va aconseguir enlairar-se.

Un gran silenci colpidor es va estendre en les runes enfonsades del port de llançament. En Daniel flotava en l’aigua, era l’únic que no estava dins una de les oficines en aquell moment i gràcies a allò es va salvar. Va flotar per minuts, hores derrotat per la seva lamentable situació, tot en el que havia treballat en els últims deu anys de la seva vida s’havia enfonsat de sobte i de manera literal.



Va observar la nau sense llum i va pensar en els astronautes de la nau, ells estaven protegits i potser estaven atrapats. En Daniel va nedar lentament i amb dificultats cap a la nau. Malauradament, es va adonar que la porta de la nau havia quedat completament submergida a més de quinze metres de profunditat.

En Daniel va agafar aire i es va submergir, li costava veure, ja que l’aigua provenia de l’oceà i li coïen els ulls, ràpidament es va adonar que trobar una porta a una profunditat considerable sense cap equipament no era gens senzill, coneixia bé la nau que va dissenyar però no prou per orientar-se a cegues. Ja havia baixat tant que quan va arribar a la porta sentia que se li acabava l’aire, va introduir el codi, però naturalment no funcionava, afortunadament havia creat una clau pels astronautes i ell. Només havia d’obrir ràpidament i respirar per fi, ja que se li esgotava l’aire.



No obstant no la trobava, ara ho va recordar, va deixar la seva còpia al cotxe. Es va adonar que no tenia cap esperança estava totalment havia arribat al punt d’aguantar la respiració que sentia que de debò s’ofegava. Ell sabia que no podia nadar els quinze metres cap a dalt, s’ofegaria allà, va intentar calmar-se i acceptar el seu destí per fer-ho menys dolorós i va tancar els ulls.



Tanmateix, de sobte una petita peça metàl·lica s’enfonsava prop d’ell, la va agafar i efectivament era la clau, sense preguntar-se el perquè va obrir la porta de la nau i va poder respirar. Va tancar ràpidament, però no va evitar que entri aigua, tot i que ja hi havia una quantitat considerable allà dins.



Ràpidament, es va adonar que havia passat, un curtcircuit havia batut la nau, es va adonar que potser els astronautes eren morts, ja que amb tota l’aigua que havia entrat, un curtcircuit d’aquella magnitud els hauria electrocutat.

Gràcies als seus coneixements d’electrònica va reparar l’electricitat de la nau, va tornar la llum quan de sobte escolta: sis, cinc, quatre… En tornar l’electricitat havia reprès el compte enrere, va mig córrer mig nadar entre l’aigua que li arribava fins als genolls fins a la porta quan just el comptador va arribar a zero.



La nau es va enlairar amb ell a dins rumb a Mart, sense provisions, tratge, habilitats d’astronauta, res.



El xoc era massa gran pel Daniel es va desmaiar per un instant, ell no estava acostumat a la força G d’una nau enlairant-se.



El va despertar una alarma forta, la llum vermella, en Daniel es sentia marejat, sabia que alguna cosa estava malament. Just en aquell moment va adonar-se'n com podia ser que l’aigua li arribés als genolls si la nau estava tancada hermèticament? Ho va entendre de seguida, els astronautes van intentar escapar per la porta amb la clau, però la van perdre i van obrir una de les finestres per escapar, però en fer-ho va entrar massa aigua, es va curtcircuitar i van electrocutar tots. Ara ho va entendre la clau que havia fet servir era la que els astronautes van perdre i se'n va anar per la finestra fins a ell.



Va nedar amb el poc alè restant fins a la sala de control, sabia que tenia risc d’hipòxia i d'aquí a poc arribaria al límit d’Armstrong, on la saliva bull. Va localitzar un dels cossos dels seus companys, li va treure el tratge d’astronauta i se’l va posar immediatament enmig de la sala inundada.

Va identificar ràpidament on es trobava la finestra oberta, sentia un soroll atronador a l’altra banda de la sala de maquinària. Era difícil avançar amb tanta aigua i amb el cap tan adolorit, no obstant això, per un impuls de motivació i força de voluntat va arribar amb dificultats a la porta.



A l'obrir-la va adonar-se que hauria d’haver sigut més prudent. El canvi de pressió amb l’exterior creava una succió fortíssima cap a l’exterior. En un instant tota l’aigua que li havia molestat tant va sortir disparada amb més força que la del tsunami, va arrossegar a en Daniel, però ell es va subjectar amb una màquina amb la qual es podia subjectar, no obstant la quantitat d’aigua que arribava era massa i el va acabar arrossegant per complet fins a la finestra.



En Daniel va agafar-se amb totes les seves forces a la vora de la finestra, el seu cos penjava de la nau, només subjectat per la seva tremolosa mà dreta. Per tal d'aconseguir entrar hauria de pujar tot el seu pes i amb l’altra mà tancar la finestra en una maniobra complicada, però, en Daniel no podia respirar gairebé res i estava tant marejat que va començar a escopir sang mentre pujava a 300 000 km/h, es sentia totalment dèbil i d'aquí a pocs segons quedaria totalment inconscient i eventualment mort abans de la caiguda al buit.



Va ser aquí quan va recordar perquè estava fent tot això, el futur de la humanitat depenia totalment d’ell. En Daniel era l'enginyer més prestigiós de tot el món, la missió finançada per les nacions unides que se li havia encomanat per portar astronautes a mart faria que establissin les bases per la via a Mart. La nau, La Creadora de Records tenia un aparell únic que en ser col·locada a Olympus Mons, la muntanya més alta de Mart començaria a regular l’ambient a Mart i en poc temps crearia una atmosfera.

En Daniel sabia perfectament que ningú podria construir una nau com La Creadora de Records, i menys en la situació apocalíptica en la qual es trobava la terra, terratrèmols, gelades, huracans, tsunamis, qualsevol desastre impossibilitava l’avanç.



Tot això li va donar una última esperança, havia de continuar, no per ell sinó per tots, per tots els que creien que aquest cop es podien fer les coses bé, que hi havia esperança, que hi hauria un nou futur ple de prosperitat.



No obstant, això el va fer enrecordar-se de la segona part del pla. Prosperitat, així es deia la seva segona nau, una nau de la mida d’una ciutat, on viatjarien colons a la recerca d'una nova vida a Mart, però Prosperitat no s’enlairaria mai, no si ell no estava a terra, ningú podia dur a terme un llançament d’aquelles dimensions i menys després del Tsunami, això el va desanimar, molt, molt. Es va adonar que ja havia perdut, encara que arribés a Mart, estaria sol i ningú vindria. La humanitat no tenia esperança.



Entre la seva tristesa va tenir un moment de debilitat i li van relliscar els dits de la vora de la nau. En Daniel va caure al buit…