Ja feia un mes que no sabia res d'aquell home botifler que mereixia mori, llavor com feia un mes que no sabia res vaig decidir deixa el tema per una setmaneta sense saber que aquella setmana coneixeria a l'únic home que curaria la meva ànima.

Estava treballant de cambrera al club de sempre. En una taula al fons del club hi estava un home intimidant, alt i amb una mirada que pudia mata a tothom. Quan em vaig apropar per atendre vaig veure l’arma que portava baix la camisa negra.

• - Què vol de beure, senyo?

• - El teu temps, maca- ell va dir amb una veu molt serena.

Aina el va ignorar, com aquell home s'atrevia a dir allò. Es va adonar que aquell home feia mesos que anava aquell club de mala mort, no era elegant ni sofisticat perquè ell que semblava de classe alta fossi allà sense motius clars. Una nit tranquil·la l'home se'n va apropar a mi amb una mirada freda però afectuosa.

• - Hola, soc Alec, estic interessat en tu. Com ets diu maca?- la seva veu era freda, però càlida no et feia por, si no em donava confiança.

• - Em dic Aina. Què vols?- li vaig contestar seca i distant, no confiava en ningú i segurament era com els altres clients del club.

• - Calma Aina, no soc el teu enemic, sinó que soc l'home que t'ha donat obsequis en secret, no em reconeixes?- la seva veu en va comença a sonar coneguda.- Soc Alec el teu… Amic, t'he estat buscant des de fa anys. Per què te'n vas anar sense acomiadar-te de mi?

El vaig mirar, Alec… Feia deu anys que no el veia, era l'únic que en el col·legi em tractava bé, però després de la meva pèrdua me'n vaig anar amb el millor amic de la meva mare. Ell se'n va quedar la meva custòdia i em va cuidar i em va entrenar per fer el meu pla de venjança. Érem animes bessones, però els nostres animes estaven trencades, sofrint perquè no podíem està junt i ambes estaven sofrint tantes coses que els nostres animes ploraven i cridaven crits silenciosos, que ningú escoltaven.

• - No vaig poder, tot va passar tan ràpidament, ho sento molt Alec, però ho oblida tot- no el vaig poder mirar els ulls perquè jo l'estimava molt, era el meu record que em donava força per seguir endavant.

Ell en va mirar com si liegès clavat un punyal al cor, havia d'allunyar-ho de mi, no el podia fer còmplice del meu pla de venjança, ja que jo no sortiria ven parada en aquell pla que portava des de ja fa 10 anys planejat i no volia fer-li mal al seu amat Alec encara que ell no ho sàpiga mai ella li amava des de petita.

Vaig començar a caminar per seguir treballant, però ell em va agafar del canell no amb molta força però sí prou fort per frenar el meu camí.

• - Si us plau, Aina, no m'allunyis un altre cop, no puc viure sense tu, fa deu anys que et busco, sé que no estàs bé, sé que la teva pèrdua t'ha destruït, però deixa'm reparar-te.- ho deia amb una veu tan sincera, però no podia fer-li mal, no podria veure com m'he arrabassat un altre ésser estimat.

Amb un cop de braç em vaig poder alliberar de la seva agafada de canell, vaig caminar sense parar fins al meu apartament, total ja havia acabat el meu torn en el club. Però en arribar a l'apartament el món se’n va caure a sobre meu. Els ulls em ploraven, les mans em tremolaven, i amb un cop silenciós vaig caure al tera del menjador sense forces. Ningú estava allà, estava sola per culpa d'aquell monstre que representava que era el meu pare, aquell monstre que em va arrabassa a la meva mare i a la meva germana petita. Tot per la seva amant i per diners, però tot aquell dolor i sofriment li sortiria molt car perquè jo mateixa li arrabassaré aquella vida de ric i fama que va aconseguir amb la sang dels meus dos àngels. M’adormi a terra decidida que l’endemà duria a terme el pla de venjança contra aquell monstre que tenia poder i fama a canvi del mal que va fer aquella nit sense pietat.