Quan va sortir de la consulta del senyor Prats, l’aire fred li colpejava la cara i va notar com si la ciutat respirés d’una manera diferent de quan havia entrat a la consulta. Els fanals il·luminaven els carrers foscos i el cel tenia aquell to blau fosc que anuncia la nit sense ser-ho del tot. Va prémer la bossa contra el cos com si fos un escut i va mirar, gairebé sense pensar-hi, cap a la cantonada on dubtava a entrar uns minuts abans.

Les mans li continuaven tremolant, però ara, a més de la sensació de por, hi havia una sensació estranya, com si hagués obert una porta que feia molt temps que s’havia negat a tocar. Va ficar la mà dins la bossa i va notar la targeta que el senyor Prats li havia donat. No la va treure de la bossa, però només tocar-la li recordava les paraules que li havia dit en la primera consulta: “A poc a poc perdràs la por.”

El camí fins a casa se li va fer molt llarg. Cada soroll que sentia darrere seu la feia accelerar, cada ombra li semblava més fosca del que era. Quan algú passava pel seu costat, el cor se li accelerava, però la persona continuava caminant, sense ni tan sols mirar-la. Ella es va adonar que gairebé havia deixat de respirar i, amb esforç, va inspirar fondo, tal com ell li havia recomanat.

En arribar al portal, va mirar enrere una última vegada. El carrer estava buit, només el so llunyà d’un cotxe i una finestra amb llum al tercer pis d’un edifici del davant. Va pujar les escales ràpid i quan va arribar davant del seu pis va obrir la porta i la va tancar amb dues voltes de clau. Quan va sentir el “clac” metàl·lic va notar més seguretat.

Al entrar al ìs el primer que va fer va se deixar la bossa que havia dut a la consulta a la calaixera del rebedor i va treure el moneder. La targeta blanca va relliscar fins al passadís del menjador. Hi havia un nom, un logotip, un número de telèfon i, a sota, una paraula que li va cridar l’atenció: “Grup”, va recollir la targeta del terra i va procedir a resseguir la paraula amb el dit, com si intentés fer-la real només tocant-la.

Aquella nit li va tornar a costar dormir. Donava voltes al llit, mirava el sostre, tancava els ulls i els tornava a obrir. Cada cop que recordava les passes darrere seu aquella nit, tot el cos se li encongia. Va acabar aixecant-se i anant fins a la cuina on va obrir la finestra una mica: el carrer era desert, els fanals dibuixaven cercles de llum groguenca sobre l’asfalt. Va notar com la por se li enfilava per l’esquena, però va decidir no tancar la finestra de seguida, sinó que esperar una mica. Es va quedar allà, agafada al marc de la finestra observant el carrer i comptant mentalment fins a deu mentre intentava respirar a fons i va tornar cap a l’habitació.

L’endemà, el cansament se li veia a la cara, ja que havia dormit poc aquella nit. Es va preparar un cafè i es va asseure a la taula amb la targeta al davant. Va agafar el mòbil i va marcar el primer dígit, però el cor li va bategar tan de pressa que va esborrar el dígit que havia apuntat al mòbil.

Va repetir aquest gest tres vegades abans de ser capaç d’arribar fins al final del número.

– Centre del senyor Prats, bon dia –va dir una veu suau a l’altra banda.

La Laia es va quedar en silenci un parell de segons.

– Hola... em dic Laia –va aconseguir dir–. Ahir vaig venir a la consulta del senyor Prats, em va donar aquest número. Em va parlar d’un... grup per superar la por.

La persona va trigar uns moments a respondre, com si li deixés espai per respirar.

– Sí, Laia, és el grup de suport –va contestar finalment–. Ens reunim els dos primers dijous de cada mes a les set de la tarda . Si vols, et podem apuntar a la llista, perquè dijous vinent vinguis.

La Laia va mirar el rellotge de la paret, les agulles movent-se amb la mateixa calma indiferent de sempre.

– No sé si... si estaré preparada –va dir amb un fil de veu.

– No cal estar del tot preparada per començar –va respondre la veu–. Només cal fer el primer pas. La resta la farem plegats.

Aquelles paraules la van descol·locar. “Plegats.” Feia mesos que se sentia absolutament sola dins la seva por. Va notar un nus a la gola.

– D’acord... –va xiuxiuejar–. Apunti’m, si us plau.

Quan va penjar, va deixar el mòbil sobre la taula i es va quedar mirant-lo, com si pogués desfer la trucada només amb la mirada. Però el temps passava, encara que ella no volgués, i cada cop que mirava el calendari, dijous s’acostava.

Els dies previs es van convertir en una barreja estranya de nervis i petites proves que ella mateixa es posava sense acabar-ho de decidir. Un vespre, va baixar sola a tirar la brossa, encara que fos fosc. Va anar del portal al contenidor amb el cor desbocat, mirant enrere cada dos passos, però ho va aconseguir, tot i que el trajecte se li va fer etern. Una altra tarda, va caminar una mica més del compte abans de pujar a l’autobús. Eren distàncies curtes, però per ella eren com travessar un bosc ple d’ombres.

La tarda de dijous, a dos quarts de set, ja estava asseguda al llit, vestida i amb les sabates posades, però sense acabar de decidir-se a sortir. El rellotge de la tauleta avançava. Va pensar en la consulta del senyor Prats, en la cadira de plàstic davant de la taula plena de papers, en la finestra mig oberta. Va pensar també en la frase que li havia dit: “A vegades per curar, primer s’ha de mirar de cara allò que t’espanta.”

Es va aixecar. Va agafar la bossa, va comprovar dues vegades si portava la targeta i el mòbil i va decidir sortir de casa. Va tancar la porta amb clau i es va quedar uns segons al replà, sentint com el seu cor li ressonava a les orelles. Després, va decidir començar a baixar les escales.

Quan va sortir del portal, el cel ja era fosc, amb els fanals encesos i gent que anava amunt i avall carregant bosses, parlant pel mòbil, tornant a casa després de la jornada laboral.Quan era a mig camí va tenir la temptació de girar cua i tornar a casa, però aquesta vegada no es va quedar clavada a la cantonada com el primer dia. La Laia es va adonar que no era l’única persona al món que tenia por, que hi havia molta gent que, d’una manera o altra, carregava amb coses que ningú no veia. Va seguir el camí cap al centre del senyor Prats, comptant les cantonades que faltaven per arribar a la consulta. Va inspirar a fons, va mirar el timbre on posava el nom del senyor Prats i va prémer.