Les agulles del rellotge anaven canviant, però ella no pensava en què les hores passaven i seguia a la cantonada del carrer. Amb les mans vermelles i fredes de tanta estona aturada a la cantonada dubtant de si entrar o no a la consulta. Finalment, decideix travessar la porta amb molta por, però ja sàvia que més aviat o més tard arribaria aquest moment.



- Bona tarda.-diu un home amb vestit d'home i ulleres.



- Hola... tinc hora a les sis- respon ella nerviosa.



- Tens hora amb el senyor Prats?

- Sí...- respon molt insegura.



- Doncs ara li dic que surti. Podeu esperar aquí asseguda, mentres espera a que hos cridi.



​S’asseu en una cadira de la sala d’espera en la qual no hi ha ningú als costats, al davant tenia una taula rodona plena de revistes i diaris. Les mans i els peus li tremolen dels nervis que té. Es mossegava les ungles i es mirava les sabates per no haver de pensar en el que l’hi estava a punt de venir.



Al cap de cinc minuts algú crida el seu nom, era el senyor Prats, perquè passes a la consulta. Ella va entrar i darrere seu el senyor Prats va tancar la porta i la consulta es va quedar en silenci durant uns instants. Ella s’asseu a la cadira de plàstic davant d’una taula amb un ordinador, plena de fulls en blanc, llibretes i darrere una estanteria plena de documents i diplomes. Tota la consulta sembla endreçada, però ella cada vegada estava més nerviosa.



- Tranquil·la, només necessito parlar amb tu una estona- diu el senyor Prats molt seriós.



Ella no va dir res, només va observar com el senyor Prats apuntava paraules en el full que hi havia el seu nom. I a continuació el senyor va aixecar la vista del full i la va mirar fixament.



- Fa temps que arrossegues aquesta por, veritat?

- Doncs... des de fa uns quants mesos arrossego aquesta por, però últimament ha augmentat. No puc dormir i cada vegada que penso en el que va passar aquell dia...- va callar.



Prat no va insistir. Es va aixecar de la cadira i va obrir una mica la finestra de darrere, perquè entres una mica d'aire, i li va dir:

- A vegades per curar, primer s'ha de mirar de cara allò que t'espanta. I a poc a poc perdràs la por. Avui començarem.



Ella va respirar fondo intentant donar-se força. Ell continuava prenent apunts en un full i al cap d'uns segons es va aturar i va mirar a la noia.



- Em podries explicar que va passar aquell dia?- va demanar amb suavitat.



Ella jugava amb les mans, ja que estava nerviosa i finalment li va explicar.



- Aquell dia... jo anava cap a casa... i sentia que algú em seguia. No vaig poder veure la seva cara, només vaig sentir unes passes darrere meu, que cada vegada estaven més a prop i vaig començar a córrer, però...



Va callar de cop i el senyor Prats la va mirar, però sense interrompre el silenci i al cap d'uns segons va continuar explicant el que li va passar.



- Des d'aquella nit, quan és fosc no puc sortir sola de casa, ni tan sols sortir a comprar.



El senyor Prats va afegir:

- El que sents després d'haver viscut aquesta tràgica situació és normal. El cos recorda el que va passar encara que tu ho vulguis oblidar, però a poc a poc anirem ficant en practica diferents maneres per recuperar el control i que perdis la por de sortir sola quan ja s'ha post el sol.



Ell va buscar alguna cosa als calaixos que tenia sota la taula i va treure una targeta amb un número de telèfon.



- Quan et sentis preparada, vine en una secció en grup per superar la por, i ja veuràs que no estàs sola i que entre totes ho superaràs.



Ella va agafar la targeta amb les mans que encara li tremolaven i se la va guardar al moneder que duia dintre de la bossa de mà, seguidament es va aixecar de la cadira i finalment el senyor Prat li va obrir la porta de la consulta i va sortir.