Amb el pas de les setmanes, la situació de Thiago a l'institut es va tornar cada vegada més complicada. A classe, se sentia invisible, com si la seva presència no importés a ningú. Alguns companys feien comentaris quan ell intervenia o quan el professor li demanava que llegira en veu alta. Encara que intentava no donar-li importància, aquelles rialles li feien mal i anaven disminuint poc a poc la seva autoestima.



Durant els patis, Thiago se solia quedar sol, assegut en un banc o en les escales, mirant el mòbil sense massa interès o fingint que estudiava.



Observaba com els altres parlaven i reíen en grups ja formats , i sentía que no encaixava en aquell lloc.



Les nits se li feien eternes; se les passava despert pensant en el que li passaria al dia següent, imaginava les burles que hauria d’aguantar i la sensació de no tindre a ningú per a parlar. A classe ja no participava com abans i les seues notes van començar a baixar, cosa que li feia sentir encara pitjor.



A més, alguns professors començaven a notar que alguna cosa no anava bé. Thiago, que al principi intentava participar, cada vegada estava més callat i evitava alçar la mirada. Una professora es va adonar que ja no intervenia en classe i que, a més, estava distret, com si tingués el cap a un altre lloc.



Un dia li va preguntar si tot anava bé, però ell, nerviós, va respondre ràpidament que sí. No volia explicar res ni cridar més l'atenció. Tot i això, la professora es va quedar amb la sensació que Thiago estava passant per un moment difícil. Des d'aquell dia l'observava amb més atenció.



Entre tots els companys hi havia dues xiquetes que s’anomenaven Henar i Laura que estaven presenciant aquelles situacions. Elles s’adonaven del que passava i se sentien incòmodes cada vegada que veien a Thiago passar-ho malament, però no s’atrevien a dir res per por al que poguera passar. De vegades es miraven entre elles, preguntant-se si haurien de fer alguna cosa, però mai s’atrevien a donar el pas.



Thiago, per la seva part, no explicava res a casa. Els seus pares també veien que no era el xiquet de sempre, alegre i rialler, i cada dia el veien més apagat, cosa que els preocupava, però no s'imaginaven ni de lluny el que estava passant, ells pensaven que encara no s'havia adaptat al nou institut i als nous companys. Quan els seus pares li preguntaven com li havia anat el dia, ell sempre responia amb un “bé” curt. Per no preocupar-los ni donar-los més problemes. Però en realitat, cada dia arribava més cansat i amb menys ganes de parlar. Es tancava a la habitació i intentava distreure's amb el mòbil o els deures, encara que li costava concentrar-se.



El moment més dur va arribar un matí en què, davant de tota la classe, un dels xiquets va fer un comentari humiliant sobre ell; alguns van riure i uns altres simplement van mirar cap a un altre costat. Thiago va sentir com si se li tancava la gola i no va ser capaç de dir res. A l’hora del pati es va tancar al bany i va plorar en silenci. En aquel momento va sentir que no tenía fuerzas para continuar así. Pensava que ningú es donava compte del que estava passant i que, potser, realment no importava a ningú.



Mentres tant, Henar i Laura començaven a sentir-se cada vegada més malament per no saber com poder ajudar-lo. Veure a Thiago tant aïllat i trist les feia pensar que el seu silenci també les feia part del problema.



Un día, mentre el miraven des de l’altra punta del pati, es van adonar que la situació havia anat massa lluny. Ja no eren simples bromes. Era evidente que Thiago estava patint de veritat.



Les dues es van quedar en silenci durant uns segons sabien que si no feien res tot continuaría igual.



Aquell mateix día van prendre una decisió.



I, per primera vegada van sentir que estaven a punt de cambiar-ho tot.





Amb el pas de les setmanes, la situació de Thiago a l'institut es va tornar cada vegada més complicada. A classe, se sentia invisible, com si la seva presència no importés a ningú. Alguns companys feien comentaris quan ell intervenia o quan el professor li demanava que llegira en veu alta. Encara que intentava no donar-li importància, aquelles rialles li feien mal i anaven disminuint poc a poc la seva autoestima.



Durant els patis, Thiago se solia quedar sol, assegut en un banc o en les escales, mirant el mòbil sense massa interès o fingint que estudiava.



Observaba com els altres parlaven i reíen en grups ja formats , i sentía que no encaixava en aquell lloc.



Les nits se li feien eternes; se les passava despert pensant en el que li passaria al dia següent, imaginava les burles que hauria d’aguantar i la sensació de no tindre a ningú per a parlar. A classe ja no participava com abans i les seues notes van començar a baixar, cosa que li feia sentir encara pitjor.



A més, alguns professors començaven a notar que alguna cosa no anava bé. Thiago, que al principi intentava participar, cada vegada estava més callat i evitava alçar la mirada. Una professora es va adonar que ja no intervenia en classe i que, a més, estava distret, com si tingués el cap a un altre lloc.



Un dia li va preguntar si tot anava bé, però ell, nerviós, va respondre ràpidament que sí. No volia explicar res ni cridar més l'atenció. Tot i això, la professora es va quedar amb la sensació que Thiago estava passant per un moment difícil. Des d'aquell dia l'observava amb més atenció.



Entre tots els companys hi havia dues xiquetes que s’anomenaven Henar i Laura que estaven presenciant aquelles situacions. Elles s’adonaven del que passava i se sentien incòmodes cada vegada que veien a Thiago passar-ho malament, però no s’atrevien a dir res per por al que poguera passar. De vegades es miraven entre elles, preguntant-se si haurien de fer alguna cosa, però mai s’atrevien a donar el pas.



Thiago, per la seva part, no explicava res a casa. Els seus pares també veien que no era el xiquet de sempre, alegre i rialler, i cada dia el veien més apagat, cosa que els preocupava, però no s'imaginaven ni de lluny el que estava passant, ells pensaven que encara no s'havia adaptat al nou institut i als nous companys. Quan els seus pares li preguntaven com li havia anat el dia, ell sempre responia amb un “bé” curt. Per no preocupar-los ni donar-los més problemes. Però en realitat, cada dia arribava més cansat i amb menys ganes de parlar. Es tancava a la habitació i intentava distreure's amb el mòbil o els deures, encara que li costava concentrar-se.



El moment més dur va arribar un matí en què, davant de tota la classe, un dels xiquets va fer un comentari humiliant sobre ell; alguns van riure i uns altres simplement van mirar cap a un altre costat. Thiago va sentir com si se li tancava la gola i no va ser capaç de dir res. A l’hora del pati es va tancar al bany i va plorar en silenci. En aquel momento va sentir que no tenía fuerzas para continuar así. Pensava que ningú es donava compte del que estava passant i que, potser, realment no importava a ningú.



Mentres tant, Henar i Laura començaven a sentir-se cada vegada més malament per no saber com poder ajudar-lo. Veure a Thiago tant aïllat i trist les feia pensar que el seu silenci també les feia part del problema.



Un día, mentre el miraven des de l’altra punta del pati, es van adonar que la situació havia anat massa lluny. Ja no eren simples bromes. Era evidente que Thiago estava patint de veritat.



Les dues es van quedar en silenci durant uns segons sabien que si no feien res tot continuaría igual.



Aquell mateix día van prendre una decisió.



I, per primera vegada van sentir que estaven a punt de cambiar-ho tot.