Thiago era un xiquet molt tranquil, simpàtic però un poc tímid, que vivía en un petit poble , tenia molts amics , per la feina dels seus pares aquell any va haver de mudar-se a una gran ciutat i per tant també d’institut.



Ell no estaba molt convençut amb la idea perquè li donava llastima allunyarse dels seus amics pero no tenia opció ja que els seus pares eren directors d’ hotels i tenien que inaugurar un en Barcelona.



Durant aquell estiu ell va estar molt nervios perquè no sabía si podría fer amics com en el seu antic institut.



Quan va arribar el día ell sen va anar molt emocionat cap al nou institut, tenia moltes ganes de coneixer als nous professors i als nous companys però el día no va ser com a ell li haguera agradat i es va anar a casa prou disgustat, la seva mare li va intentar animar dient-li que els primers dies són durs en tots els llocs.



Els dies següents no van millorar res. A clase, Thiago se sentía invisible. Ningú li parlava i, quan intentava dir alguna cosa , alguns companys el miraven amb burla. Hi havia un grup de xics que es sentaven al fons de l´aula que sempre es reien d’ ell quan el profesor li feia alguna pregunta. Al principi Thiago pensaba que només era la seva imaginació.



Es pasava els dies a soles, en els patis per aliviar el malestar se seia en les escales i mentres esmorsava es posava a dibuixar ja que era una de les seves aficions i aixi es va pasar molts patis.



Un día un d´aquells xics es va apropar i li va dir amb un somriure fals que aquell lloc ya estaba ocupat. Els altres van començar a riure i Thiago sense dir res, es va alçar i se´n va anar. Aquell moment li va fer sentir un nus a l´estómac.



Les burles empitjoraven, li amagaven la moxil.la, li tiraven el menjar o li posaven mals noms davant de tots. Quan intentava defensar-se, només aconseguia que s’ riguesen encara més.



Cada día tornava a casa amb un pes al pit pero no s´atrevia a contar res als seus pares perquè no volia preocupar-los.