L'endemà vaig anar a casa. La Nina em va rebre amb cortesia i cautela. Aleshores em va conduir cap a l'habitació
-És aquí, -va dir-si necessites alguna cosa, truca'm.
L'habitació estava plena de fitxers. Les instruccions eren clares: jo els havia d'ordenar per colors i dates que apareixien en etiquetes, però no havia de mirar mai al seu interior. De manera que em vaig posar a treballar. Era un lloc ple de pols, amb una brutícia que contrastava amb la resta de la casa, pulcra i moderna. Mentre treballava, em vaig posar a pensar. Si la Nina demanava algun d'aquests quadres meus veuria la veritat, la veritat horrible d'aquell fosc dia de la meva infància.
La meva mare va enviudar poc després que jo complís els dotze. El meu padrastre era un home molt ric i tractava molt bé la meva mare. Jo li tenia molt d'afecte… Però un dia ella estava histèrica i espantada al nostre saló. No em volia explicar el que passava. Aleshores va aparèixer aquell home estrany, trencant la porta. Jo vaig anar corrent a la meva habitació i em vaig amagar durant hores. Vaig sentir crits de la meva mare, cops. I després, silenci. Quan vaig baixar, la meva mare no hi era. Aleshores vaig sentir uns passos i vaig pensar que era l'home, que tornava… vaig agafar un llum i li vaig colpejar el cap amb força. Aleshores, horroritzada, vaig saber que aquell no era l'agressor... sinó el meu padrastre, que havia tornat de la feina. Jo ho havia matat… i la meva mare seguia sense aparèixer. Estava tan espantada que vaig fugir… El xoc no em va permetre relatar a ningú el que havia viscut. La meva única manera de desfogar-me era l'art, els meus quadres.
Fins aquell moment, havia continuat investigant la veritat sobre el que va passar aquella nit i vaig pensar que potser la Nina em pogués ajudar… No només necessitava els seus diners. Necessitava els recursos i la informació. Però, com podia convèncer-la…? Si les meves teories eren certes, ella també guardava secrets que no volia desvetllar.
4 d'octubre 2011. Aquesta era la data clau que havia de cercar. M'havia pres el meu temps per assegurar-me que no hi hagués càmeres i que la Nina no entrés cada dos per tres. Vaig trobar l'arxiu, l'únic de color vermell… llavors el vaig obrir i el vaig llegir. No era el que m'esperava…
Nina Winchester, abans casada amb Paul Winchester, no era una assassina com jo havia cregut… era una espia russa. El seu marit no era més que una tapadora. Però ell ho va descobrir tot… i, tanmateix, com que l’estimava, va prometre no dir res. Els caps de la Nina no van ser tan indulgents. El van assassinar i la van obligar a encobrir-ho tot i a obeir. Ella no és una criminal. Està atrapada i vol sortir-ne. Però no pot fugir d’aquesta gent, igual que jo no puc fugir del meu passat. Ara sé com convèncer-la. No amb amenaces, sinó amb la promesa de la llibertat.
-Em pensava haver-te donat unes instruccions molt clares. -va dir la Nina, a la porta. Sostenia a les mans una petita pistola-És una llàstima que hagi de ser així…
-Espera, Nina, si us plau… —li vaig suplicar.
—Has mentit el teu primer dia, Millie. M’has desobeït. No pensaràs que permetré que continuïs treballant aquí, oi? Potser et penses que ets molt perillosa perquè saps colpejar amb una làmpada, estimada, però no tens cap possibilitat contra mi.
—Nina, no pretenc fer-te mal. Només escolta’m…
—No? A què has vingut, doncs? —va dir amb ironia—. A netejar els meus arxius? Et vaig deixar venir perquè vaig pensar que potser tindries una mica de seny i faries el que jo et deia. Però pel que sembla ni tan sols ets capaç d’això… camina.
—Nina…
—Som-hi!
Vaig obeir. La Nina em va portar fins a una habitació de la planta baixa, també fosca. Va tancar la porta darrere seu i em va apuntar amb la pistola.
—Això s’acaba aquí.
Ho sabia. Era el final. Tot s’havia acabat, era la meva fi. Vaig pensar en aquell quadre penjat a la meva petita i solitària habitació. La silueta dibuixada d’aquell home, la sang a terra, la làmpada… la meva història més fosca, la meva obra més gran. I ara només érem la Nina i jo. Només em quedava una carta per jugar…