Parla'm de tu, Millie.

Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.
En lloc d'això somric tranquil·lament i menteixo:
-La veritat és que no hi ha res gaire interessant. Em vaig criar a Nova Jersey amb els meus pares. Vaig créixer envoltada d'art. La meva mare era pintora i aquesta és una afició que n'he heretat…
La Nina m'interromp de manera impecable. Com és possible que un gest tan groller es pugui fer amb tanta elegància?
-Pintes? Això és meravellós. M'agradaria veure alguna de les teves feines. -esbossa un somriure fred. Tota ella és freda. És com una nina de porcellana: perfecta i cara. I buida, sense cor. Ho sé pels ulls. Són durs com el gel i semblen travessar-te. Aquesta dona és perillosa. Però jo necessito aquesta feina desesperadament…
-És clar, senyora Winchester…
-Oh, digues-me Nina. Saps? Crec que tu i jo, Millie, serem grans amigues.
Em pren la mà i la prem suaument. Sí, fins i tot les mans són dures i fredes. No serem amigues. No hauria d'haver esmentat allò de l'art, que estupidesa… ara li hauré d'ensenyar un quadre i llavors ho sabrà. Tonta de mi, que sóc incapaç de desfer-me de l'única cosa que em pot destruir. Els secrets són tan fràgils com el vidre: Un cop descoberts, no hi ha marxa enrere. I ella és a prop, perillosament a prop de saber-ho tot sobre mi. Però el que no sap és que jo ja ho sé tot. Estimada Nina, veig el que diuen aquests ulls de falsa cortesia. Em diuen “no estàs fora de perill de mi”. No, senyora Winchester. Tu no estàs fora de perill de mi. Perquè tu també guardes secrets de vidre. I les teves mans, ara tan polides i cuidades, estan plenes de sang, igual que les meves.
Somric de nou i va encarar la seva mirada maligna.
-Quan començo?
La Nina s'aixeca amb pulcritud. Sembla satisfeta.
-Demà. I et suggereixo que no cometis cap error. Tot ha de ser perfecte.
Em lliura les instruccions en un paper doblegat.
-Com vulgui. Jo mai faig errors.