Després d’estar parlant amb molts metges, em van donar l’alta. Sempre i quan em prengués totes les medicines que fossin receptades. Me’n vaig anar a casa, em vaig dutxar i, seguidament, em vaig vestir amb la roba més elegant que tenia a l’armari. Vaig agafar el meu cotxe i em vaig dirigir al despatx de la Nina amb el meu cafè diari a la mà.

Quan vaig entrar, tothom em mirava com si fos una estranya. Sincerament, no sé per què, però estava avergonyida. No hi vaig fer cas i vaig seguir el meu camí.

Recordo que la Nina em va dir que venia de la seva part. Em vaig dirigir a la secretaria que tenia al davant. A la seva jaqueta posava el nom: Madison. Estava ocupada agafant el telèfon; em vaig esperar uns segons i després li vaig dir:

—Bon dia, Madison. Vinc de la part de la Nina Winchester.

Em va mirar amb una cara de sorpresa, però al final em va dir:

—Bon dia. Sí, m’ho ha comentat fa una estona que vindries de la seva part. Em sembla que t’està esperant al seu despatx. Saps on és?

—Amb sinceritat, no tinc ni idea, però crec que me les apanyes.

—Tranquil·la, només cal que segueixis recte.

Estava caminant tranquil·lament, segura de mi mateixa. El passadís era llarg i ampli, ple de portes als laterals. Donava un cop d’ull a diverses portes, però una en concret em va cridar l’atenció: posava “Atenció, prohibit el pas”, i a baix posava “Presidenta”. Vaig mirar-hi i hi havia dues persones. Em semblà que una era la presidenta, i l’altra estava furiosa i va tirar uns papers a la taula. Però tampoc volia arribar tard amb la Nina, així que vaig seguir pel passadís fins a arribar a l’última porta, on posava en gran: Nina Winchester.

Vaig picar la porta dues vegades seguides i una veu em va respondre:

—Espera’t uns minuts.

Va ser una mica estrany, perquè jo pensava que algú estaria al seu despatx, però uns minuts després vaig averiguar que no. Quan la Nina em va obrir la porta, ningú no era al seu despatx. Em va dir molt secament:

—Bon dia, preparada?

—Hola… exactament, preparada per a què?

—Sembla que la teva memòria no és gaire bona. Probablement hagis de reposar més.

Vaig soltar una riallada, però crec que va sonar molt falsa. No em va donar temps ni a seure.

—Agafa el teu abric —va dir la Nina sense aixecar la vista dels documents—. Sortim en deu minuts.

Vam anar amb el seu cotxe. No semblava un cotxe de la policia; aparentment es veia com tots els altres. El trajecte fins a la presó ADX va ser llarg i silenciós. La Nina va encendre la ràdio. Parlava del cas com si estigués tancat: “Assassí del germà de la presidenta.” Ho repeteixen tant que acaba sonant veritat.

—Tot això no em quadra —vaig murmurar.

—Què no et quadra? —va dir.

—Tot és massa net. Massa ràpid. Testimonis perfectes. Proves perfectes. Judici perfecte… com si tot estigués planejat des de fa molt de temps.

No va dir res, però vaig notar com apretava el volant. Finalment vam arribar; era una presó de màxima seguretat, i els guardies semblaven molt estrictes. Ens van fer deixar els mòbils, el rellotge i fins i tot el meu bolígraf.

George va entrar esposat. La seva mirada no era de culpa, sinó de pur cansament. La Nina va agafar el telèfon:

—George, com estàs? Porto ajuda.

Ell em va mirar directament com si m’estigués avaluant i em va dir:

—De què serveix la veritat quan tot està decidit abans que arribis?

No vaig saber què respondre. Estava temblant; l’ambient era pèssim, l’olor encara més… tot semblava un somni.

—El meu germà està aquí.

—Què! —va cridar la Nina.

—Va entrar fa uns dies.

—Per què estava allà? —vaig preguntar.

—Ell creu que no sortiré viu d’aquí. Realment jo també ho penso, però diu que té un pla… o no sé què.

Després d’estar una estona parlant, vam sortir. Però abans de creuar la porta, el vaig veure. Era ell: William Brown. La seva mirada era densa, estava rapat i tenia un tatuatge per tota l’esquena. No li vaig donar importància.