Va obrir un ull, l’altre. La seva ment va abandonar el somni que estava vivint. Era molt interessant; va intentar tornar a reproduir-lo en la seuament, però ja no va poder. Se li havia oblidat. és igual va pensar.
Toni va incorporar-se un pocper observar l’estància. La seva habitació pintadad’un blau fosc i mobles de fusta clars.Hi havia un reduït armari que amb prou feinesl'ompliade roba, un escriptori tot fet un desastre:plede particel·les, roba que no se sabia ben bé si era bruta o neta i llibres de l’institut. Al costat, una prestatgeria plena de novel·les de tot tipusi en una d’eixes baldes, en la tercera, hi havia un peluix un pocestrany i molt colorit amb uns ulls penetrants.
Toni, envore’l,va recordar totel que havia passat després d’aquell incident a la farmàcia: la discussió amb Llum, la festa en què es va emborratxar, i...ja no recordava res més.
D’assimilar la informació li va venir mal de cap, i una ansietat i necessitat terriblede picar a Llum i explicar-li-ho tot amb claredat.
Va agafar el mòbil i ho va fer.
--Què vols?--li va contestar una veu molt seca.
--Que solucionem les coses—va dir Toni amb un toconciliador—vull que sàpigues que l’incident d’ahir no tornarà a passar.
--No t’has adonat que el problema no es tracta nomésdel que va passar ahir?--va cridar histèrica al telèfon.Es va fer un silenci incòmode.
Llum va trigar un poc a seguir parlant.
--La nostra relació ha sigut moltexcitant, molt intensa. Massa.Me cansava jad’estar activa per a tu quanjo no tenia energia, que cada silenci fos com un problema. Jo només volia sentir-me tranquil·la amb tu. Xarrar, riure i callarsense por. Però estar al teu costatés compujar-sea una muntanya russa que no s’acaba mai, i ja m’he esgotat.-- va soltar molt agitadament.--A més sé què va passar fa unes setmanes. No et vaig dir res perquè sé que eres així, que not’avorreixes mai—va dir Llum esta vegada ambrancori molta tristesa.
--Ehh... de què t’has assabentat?
--Doncsque em vas posar les banyes amb un noi!No m’havies dit que eres bisexual.Jo esperava a que m’ho digueres tard o d’hora. Confiava en tu.
--Ohh... Em sap greu...
Ja li havia penjat.
Toni va mirar un altra volta al peluix que estava al tercer tinell. Es va alçari va començar a llaçar-li punyades, el va esclafar amb les mans amb violènciai va donar-li infinites guitzes; tot això mentre cridavaa un volum desmesuratentre sanglots,fent sonar lesseves cordes vocals fins esgarrar-les.
Per les seves galtes rodolaven a tota velocitat llàgrimesque no aconseguien desfogar a Toni de la seva ràbia. Apallissava al peluix que des dels inicis de la seva infància, tant de sofriment li havia causat.
--Toni!--sa mareva obrir la porta debat a battota preocupada.
Va anar a frenar les punyades i el va abraçar. Ell es vafer enrere i deia entre crits que tota la culpa era d’ella. De sa mare.
--No sap què diu, està molt afectat—es va dir a ella mateixa com qui es volautoconvèncerd’una cosa que sap que no és veritat.
***
Toni va despertar-se en una sala blanca d’hospital amb la qual estava tant familiaritzat. Havia estat unes quantes vegades, però semblava queen aquesta ocasióhi passaria més dies.
Odiava l’hospital. La vida allí era massamonòtona.Cada dia massa igual.
No el van deixar moure’s del llit així que va tractar d’agafar el mòbil per distraure’s, sort que existeixen les xarxes socials va pensar. En el seu cas, l’havien ajudat asuperar llargues esperes.
No va trobar el mòbil.L’únic remei que hi havia per a que no li agafés un atac, era refugiar-se en els pensaments i records.
N’hi havia un, de record, en algun lloc de la seva menti sempre havia tractat de recordar-lo des que era petit. El veia des de fora, com unabombollalluent i sabia que enel moment en què entrés dins del record, donaria resposta a moltes de les sevespreguntes.
De vegades, partícules del record es mostraven com una espurna, que, en segons, desapareixia.
Aquell diano va ser una espurna, sinó una flama del record quedurant la seva estància a l’hospital va fluir,reproduint-se al cap de Toni.Ho va recordar tot:
Aquell viatge en cotxe. Aquell seientdel darrere que al final del trajecte es va fer tant i tant incòmode. L’ambient carregat d’emocions i paraules que no sortien de cap boca.Tensió. El conductor i el copilot. La mare i el pare, que pareixia que feien entre ells una lluita per no mirar-se. Eixa lluitade la qual el nen n’estava exclòsi a la vegadaenformava part. Aquell Toni de 4 anysque encara no era conscient de res ino li va donar capexplicació a la, per a ell, normalsituació de no rebreatenciódels seuspares, de l'absència d'amor enarribar a casa itot sercrits. Tot ser pallisses. La diversió nul·la en una vida tan joveque només sentia angoixa, foscor, AVORRIMENT.
Toni va seguir rememorant aquelldia tan determinant en la seva infància. Va tornar a sentir la decepció en saberque no es dirigien a una fira d’atraccions com ell es pensava, sinó que anaven a una fira de paradetesd’un poble menut.L’esgotamentmental acumulat durant tot el viatge i la necessitat de tornar a ser nen, l’angoixava.
Va recordarvorealguna cosalluententreles paradetes d’artesans,un peluix. El peluix que acabaria emportant-se a casa i el posariaal tercer prestatge.
Junt amb el peluix, un home velli arrugat, amb la cara demacrada pel pas del temps, unes galtes caigudes i unflades, una barbarinxolada, no molt higiènica que envoltava una horrorosa boca amb tres dentsesgrogueides...
El petit Toni va parpellejar i l’home ja no hi era, haviadesaparegut. Va mirar al seu voltant,hi havia els seus pares cridant-se alguna cosa. També es va fixar en una atracció queespentavael seu petit cos cap a unaparadetaon venien mantes hippies i plantes aromàtiques,que pareixiaaïllada de tot el rebombori de l’ambientde la fira. Allí hi havia l’home esperant el momenten què Toni es girés cap a ell...
Es va trencar el record quetant nítidament s’havia reproduït al seu cap.
Un home amb la cara cansada havia entrat a l’habitació. Visitava son fill.
