Sobretot les vacances d’estiu, que es feien eternes i pesades en quant acabaves de fer tota la feina que havies de fer. El cas és que Toni mai acabava de fer feina. Mai.
Pels matins, vesprades i fins i tot nits estava ocupat. I no ho estava d’una manera normal. Feia natació, anava al gimnàs, jugava al futbol, tocava el clarinet i anava al conservatori de música. A més, llegia, pintava i sabia parlar mil idiomes diferents. No era normal.
--Però d’on traus el temps per fer eixa burrada de coses?!-- li va preguntar una xica que anava a la seva classe del institut en assabentar-se de la seua vida tan estressant.
--Sempre trobo algun lloc en la meva agenda en què no faig res. No m’agrada no fer res.-- Va contestar Toni amb eixa veu ronca de tant de fumar.
Una veu que per si mateixa expressava una seguretat falsa i una por continguda. Però només te n’adonaves si l’analitzaves detingudament, si no, eixe timbre tan característic semblava ser per a la majoria de gent, molt atractiu. Ell al complet era molt atractiu.
La seua cara tan blanca i aplanada, quea prioriningú l’associaria amb una persona guapa; quan te quedaves més d’un segon mirant-lo, ja no podies deixar de fer-ho. Tenia una estructura òssia facial tan perfecta que costava de creure, un pèl llis i castany clar que sovint el portava despentinat. Uns ulls, uns ulls que recordaven a la mel, d’eixos que pareix que canvien de color baix les diferents llums del dia.
Però el seu màxim atractiu era el cos, tenia una esquena que semblava que havia sigut esculpida per un Déu grec, i uns músculs que pareixien fins i tot sobre exercitats.
Toni es cuidava molt. Es dedicava molt de temps a ell mateix, i no ho feia per generar admiració en els altres, això pareixia no importar-li. Ho feia per passar l’estona. Sí, només per passar l’estona. Ja ho he dit, ell no s’avorria mai. Mai.
Tot i el seu físic, Toni tenia uns comportaments un poc estranys. No podia deixar de fer res.
Feia uns anys li van diagnosticar TDAH encara que no compliatots elsrequisits per ser diagnosticat. Aquesta resposta mèdica explicava un poc els seus comportaments, cosa que va reconfortar als seus pares divorciats, que des que ell tenia 5 anys, havien estat molt preocupats per algunes de les seues maneres d’actuar i sobretot pels seus ATACS.
No se sabia benbé per què estaven causats aquests atacs, però el que sí se sabia era que no eren gens agradables per a ningú.
***
--Mama! Se m’han acabat les pastilles per dormir!-- va cridar Toni a sa mare, que devia ser en algun lloc de la casa.
--Tonicarinyo, no te sento!-- va contestar la mare mentre anava on es trobava ell.
--He dit que necessito diners per a la farmàcia.-- va repetir Toni.
--Se t’han acabat una altra vegada les pastilles?-- va endevinar ella-- Ningun metge t’ha dit que te lesprengues. Totes les nits dos o tres pastilles... No crec quesigagens sà.
--Mama, ja t’ho he dit, les necessito per adormir-me ràpid. Sinó em quedo al llit sense pensar en res im’avorrixo.-- va respondre Toni pronunciant l’última paraula de manera molt antinatural, com si litingués por.
La mare, que encara que no estava molt convençuda de l’ús que li donava Toni a les pastilles, ho va deixar córrer perquè encara que no comprenia al seu fill, sentia que el seu deure com a mare era deixar-li fer, ja que tenia 17 anys i ja era prou gran com per preocupar-se per la seua salut.
Això la va entristir, a eixa mare que li costava desprendre’s del seu fill, el qual sempre havia sigut tant dependent. Araera ella més ben bé la quenecessitava a Toni, ja que quan ell no estava, se sentia sola.
Doncs així que Toni va sortir al carrer per enfilar-se cap a la farmàcia a per les pastilles. Caminant amb fermesa sobre les rajoles del terra recobertes de xiclets ennegrits.
De sobte una olor familiar es va apropar a ell per darrere. Una mà considerablement gran es va recolzar sobre el seu coll, i va fer que tot el seu coss’estremirai esgirararepentinament.
En reconèixer els ulls que li miraven, es va alegrar. Era la seua parella. Llum.
--Ehhquin ensurt m’has pegat!-- va dir Toni just abans de besar-la.
--Quant de temps feia que no te veia! --va dir molt il·lusionada. I ara va ser ella qui va besar-lo a ell, esta vegada amb més ànsia.
--M’acompanyes a la farmàcia un moment, Llum.-- va dir finalment Toni.
--Clar! Despréspodriemanar a la platja o, si vols vindre a la meua piscina, anem. Clar que no tindràstragede bany, peròmongermà sí que te’n podria deixar un.Diria que té un de blau o roig, no sé si serà de la teua talla, però...-- i va començar a parlar i a parlar.
Eramoooltxarradora, te podia traure conversa d’on no se podia . En qualsevol lloc i a tothora, Llum podia estar parlant-te del que havia fet eixe dia , de música, de l’oratge, de política, de balenes, de tot. No callava. A més tenia un gran sentit de l’humor. Era quasi impossible avorrir-te amb ella.
Era això en part la cosa que més li havia agradat a Toni d’ella. Que nocallarai que el fera riure, la seua manera de ser, la seua manera de caminar i eixe somriure tan gran que escontagiava només de mirar-lo. No podia estar més enamorat. En eixe moment Toni es va penedir i es va mig enfadar amb ell mateix pel que havia passat feia tan sols unes setmanes.
Entre unes coses i altres, van arribar a la farmàcia. Era molt menuda, però l’havien renovada feia poc i ara era molt més moderna. Toni a més es va fixar en un detall. Hi havia cua. Molta cua.
Va agrair de seguida estar amb Llum. L’espera no se faria tan llarga al seu costat.
Però al col·locar-se al final de la cua, lanóviade Toni va anar a saludar a un conegut seu i, va començar a parlar-li de mil coses diferents.
Toni sabia que Llum estaria parlant hores i hores si fora per ella, així que la va deixar fer. Mentrestant ell va aprofitar el moment per fumar-se un cigarret. Però va pensar que seria un poc hipòcrita fumar davant d’una farmàcia, així que finalment va decidir limitar-se aobservarel seu voltant.
Li van passar mil pensaments pel cap, va planificar-se tot el que anava a fer durant el dia i al llarg de la setmana, va analitzar tota la gent que hi havia a la cua, que no era poca.
La seua ment va viatjar molt lluny, s’imaginava converses profundes amb Llum i també moments íntims amb ella, es va imaginar què passaria si ara esmorgués, qui aniria a veure’l al tanatori i qui no.
Va tornar a la realitat i li va parèixer ridícul tot el que s’havia imaginat.
Llum seguia xarrant i xarrant.
A Tonino li quedava més remei que esperar.
Primer 10 minuts.
Per alguna raó va començar a tenirmal de cap i va sentir que es tensava tot el seu cos.
12 minuts d’espera.
Eixe malestar va expandir-se per totes i cadascunade les cèl·lules del seu cos.
15 minuts.
S’entretenia comptant des de 100 cap avall de tres en tres. Contava: 100, 97, 94, 91, 88, 85...
20 minuts d’espera.
Eixe terrible mal de cap es va intensificar. Pareixia que el seu crani anés a explotar en totes les direccions possibles.
25 minuts.
Ja començava a posar-se nerviós.
Tot el seu musculat cos que fins ara havia estat rígid com una roca, es va precipitar sobre Llum sense importar-li amb qui estava xarrant.
Les seues mans la van agafar dels muscles amb força i la van desplaçar del lloc on eren. Quasi un carrer avall d’on estavala farmàcia.
Llavors Toni li va dir frenèticament, tant que pareixia un boig:
--Eltragede bany de ton germà de segur que em quedamenut.
Ho va soltar. Així, per la cara. Només per dir alguna cosa.
Ja està. Ja s’havia acabat. Jaestrobava bé. Quina sort que no havia passat el que havia d’haver passat.
Toniva mirar a Llumals ulls. Plorava. L’havia espantada.
--Merda-- va pensar en veu alta.
