Les hores següents van passar d’una manera estranya, com si el temps haguera perdut el seu sentit normal. Daniel no sabia bé si havien passat minuts o hores des de que va despegar. Tot dins de la nau funcionava amb una calma inquietant, molt diferent del caos del moment de l’eixida. Les llums, els sorolls constants dels sistemes i la veu tranquil·la del comandant feien que tot semblara sota control, encara que ell sabia que no era del tot cert.
Va intentar menjar alguna cosa del paquet que li havien assignat, però li va costar. El menjar flotava si no l’agafava bé i això li feia gràcia i ràbia al mateix temps. Al final va aconseguir pegar uns quants mossos, més per obligació que per gana. El seu cos encara s’estava adaptant a tot, i el seu cap anava una mica més lent del normal.
En un moment de silenci, va mirar al seu voltant. Els altres tripulants estaven concentrats en els seus treballs, cadascún en el seu món. Daniel va pensar que, encara que anaven junts, aquell viatge també era molt solitari. No podia telefonar a ningú, ni enviar un missatge ràpid per explicar com se sentia. Tot quedava dins del seu cap.
Va recordar una conversació amb el seu millor amic, just abans de anar-se’n. Li havia dit que era molt valent, però Daniel no se sentia així. Es sentia normal, amb por, amb dubtes i amb ganes de tornar a casa. Aquell pensament li va provocar una pressió al pit, però va intentar apartar-lo. Si començava a pensar massa, sabia que li costaria continuar.
Amb el pas del temps, la nau va entrar en una fase més estable del viatge. El comandant va anunciar que tot anava segons el previst. Aquelles paraules van tranquil·litzar a Daniel. Va tornar a mirar per la finestra. L’espai seguia sent immens, però ja no li semblava tan amenaçador. Era desconegut, sí, però també bonic d’una manera estranya.
Abans de descansar, va escriure unes quantes línies en el diari digital que li havien recomanat portar. No sabia si algú ho llegiria mai, però li servia per ordenar els pensaments. Va escriure sobre la por, sobre la emoció i sobre la sensació de deixar-ho tot enrere. Quan va acabar, es va sentir un poc més lleuger.
Finalment, va tancar els ulls i va deixar que el cansament el vencera. Sabia que el viatge acabava de començar i que encara quedava molt per viure. Però, en aquell moment, va decidir confiar. Confiar en la nau, en l’equip i, sobretot, en ell mateix. Perquè, encara que no ho tinguera clar, estava disposat a arribar fins al final.
Quan es va despertar, no sabia bé quant de temps havia dormit. A l’espai, el dia i la nit no existien com a la Terra, i això el desorientava un poc. Durant uns segons es va quedar quiet, escoltant els sorolls de la nau, intentant recordar on era. Quan ho va fer, una sensació estranya li va recórrer el cos, una barreja d’emoció i nervis.
Es va incorporar lentament i va mirar per la finestra una altra vegada. Els punts brillants continuaven allí, immòbils, com si l’estigueren observant.Daniel va pensar que, probablement, moltes d’aquelles estrelles ja no existien, però la seua llum continuava viatjant. Li va fer pensar en les persones que havia deixat arrere i en com, encara que estigueren lluny, seguien formant part d’ell.
Va aprofitar un moment tranquil per ajudar en una faena senzilla que li havien assignat. No era res complicat, només comprovar uns indicadors i anotar dades, però li va servir per sentir-se útil. Mentre treballava, va notar que la por ja no era tan forta com abans. Continuava allí, dins del seu cap, però ja no el paralitzava.
En un descans, el comandant li va dirigir unes poques paraules , res important, però aquell gest el va animar. Va entendre que no era només un espectador, sinó una part real del viatge. Aquell pensament li va donar forces.
Abans de tornar a descansar, va tornar a escriure al diari. Aquesta vegada no va parlar tant de la por, sinó de l’esperança. De tot el que encara podia aprendre i del que aquell viatge li estava ensenyant sobre ell mateix. Quan va acabar, va somriure per a si mateix.
Daniel sabia que encara vindrien moments difícils, però també sabia que ja no era el mateix que havia pujat a la nau. L’espai l’estava canviant, a poc a poc, i ell començava a acceptar-lo. Amb aquest pensament, va tancar els ulls de nou, preparat per al que vindria després.
