En Daniel va inspirar profundament i va notar com l’aire li cremava als pulmons. El vestit li apretava lleugerament el pit, com si també ell volguera recordar-li on s’havia ficat. Al seu voltant, els tècnics corrien d’un costat a l’altre, amb els ulls clavats en pantalles i rellotges, però ningú no li feia cas. En aquell moment, se sentia estranyament sol, tot i estar envoltat de gent.

Va mirar cap amunt una altra vegada. La nau semblava viva, com un animal gegant a punt de despertar-se. Durant mesos l’havia estudiada, havia memoritzat cada plànol i cada procediment, però vista des d’allí baix imposava respecte. No era només metall i cables, era tot el que deixava enrere i tot el que encara no sabia si arribaria a viure.

—Dos minuts —va anunciar una veu metàl·lica pels altaveus.

El soroll dels motors començà a sentir-se de fons, primer com un murmuri llunyà i després com un rugit que feia vibrar el terra. Daniel va sentir una sensació de fred recórrer-li l’esquena. Va pensar en el dia que havia acceptat participar en aquella missió, convençut que estava preparat per a qualsevol cosa. Ara no n’estava tan segur.

Va començar a caminar cap a l’accés principal, seguint les línies pintades al terra. Cada pas li semblava més pesat que l’anterior. Va recordar les nits sense dormir, els entrenaments esgotadors i les discussions amb son pare, que mai havia entés per què algú voldria abandonar la Terra voluntàriament. Aquells records li van colpejar el cap amb força, com si el cervell volguera distreure’l del que estava a punt de passar.

Quan va arribar a la passarel·la, el vent calent li va impactar. Un minut. Ja no hi havia lloc per als dubtes. Va avançar ràpidament, sense mirar enrere, amb el cor bategant tan fort que li semblava que es sentia per tot.

A dins de la cabina, l’ambient era diferent. Tot era més silenciós, més controlat. Es va col·locar al seu seient i va ajustar els arnesos amb moviments automàtics, com li havien ensenyat. Les mans li tremolaven, però va fer veure que no passava res. Ningú parlava. Només se sentien respiracions i algun bip constant dels sistemes de la nau.

—Trenta segons —va dir la veu.

En Daniel va tancar els ulls. Durant un instant molt breu, va tindre por de morir, però sobretot va tindre por de no haver viscut prou. Va pensar en tot el que encara no havia fet, en les paraules que no havia dit. Però just abans que el compte arribara a zero, aquella por es va transformar en una determinació estranya. Ja havia arribat massa lluny per rendir-se.

L’enlairament va ser brutal. La força el va clavar al seient i li va costar respirar. Tot el seu cos vibrava, com si estiguera a punt de desfer-se. Però, entre el caos i el soroll, va sentir una sensació inesperada: estava avançant. La Terra quedava enrere, i amb ella totes les seues pors.

Quan la nau va travessar el cel lunar i la gravetat va començar a disminuir, en Daniel va obrir els ulls i va mirar per la finestra. L’espai s’estenia davant d’ell, immens i silenciós. Ell va continuar mirant per la finestra mentre la nau s’allunyava cada vegada més de la superfície lunar. La Terra ja no es veia, només un fons negre esquitxat de punts brillants. Sempre li havien dit que l’espai impressionava, però no s’havia imaginat mai aquella sensació de buit tan absolut. Era com si tot el soroll, tota la pressa i totes les preocupacions s’hagueren quedat molt lluny, atrapades en un lloc al qual ja no podia tornar immediatament.

La veu del comandant el va fer reaccionar. Parlava amb calma, explicant dades tècniques que Daniel ja coneixia, però que ara sonaven diferents. Tot havia deixat de ser teoria. Cada número, cada paràmetre, tenia conseqüències reals. Va notar com la tensió inicial començava a baixar, substituïda per un cansament profund. El seu cos encara tremolava lleument per l’esforç de l’enlairament.

Va afluixar un poc el cinturó de seguretat quan els ho van permetre i va moure els dits, intentant acostumar-se a la sensació de lleugeresa. Tot flotava lentament, com en un somni estrany. Aquell detall el va fer somriure per segona vegada. Si ho haguera vist anys enrere, hauria pensat que era impossible.

Mentre la nau avançava, en Daniel va deixar que els pensaments tornaren. Ja no eren tan intensos. Va pensar en els seus amics, en les classes que havia deixat a mitges, en els exàmens que no sabia si arribaria a fer mai. Tot semblava poc important comparat amb el que tenia davant. Alhora, però, sentia una mena de responsabilitat estranya, com si aquella experiència no fora només seua, sinó també de tots els que havien confiat en ell.

Al cap d’una estona, les llums interiors es van suavitzar. Era una manera de marcar l’inici del viatge llarg. En Daniel es va recolzar al respatller i va tancar els ulls. El silenci ja no li feia por. De fet, li resultava reconfortant. Per primera vegada en molt de temps, no havia de córrer, ni decidir res de pressa.

Sabia que el trajecte no seria fàcil, que encara quedaven riscos i moments complicats. Però també sabia que aquell pas ja no es podia esborrar. Havia creuat un límit, no només físic, sinó personal. Quan va tornar a obrir els ulls, va mirar una última vegada l’espai infinit i va pensar que, passara el que passara, aquell viatge l’hauria canviat per sempre.