Aquell dia l’Ona no havia vingut a l’institut. En Jan va esperar uns segons, amb l’esperança que aparegués corrent com feia quan arribava tard. Però no va aparèixer. El trajecte fins a l’institut es va fer més llarg que de normal, encara que el camí era bastant curt.

A classe, el seu lloc al costat de la finestra l’esperava. En Jan va deixar la motxilla i es va asseure intentant no cridar l’atenció. Respirava fluix, com si una respiració massa forta pogues acabar amb la seva tranquilitat. Però, tot i això, no va funcionar.

-Mira qui ha vingut sol avui- va dir una veu irritant darrere seu.

En Jan va reconèixer aquell to abans de girar-se. Era en Gael.

Els altres tres nois es van col·locar al voltant de la seva taula, com si intentessin acorralar-lo perquè no s’escapés.

-On tens la guardaespatlles?- va afegir un altre amb un somriure tort.

En Jan no va respondre. Va clavar la mirada sobre el llibre obert davant seu, només per evitar el contacte visual amb els companys de classe.

-Potser s’ha cansat d’ell- va dir l’Àlex als seus amics, recolzant-se sobre la seva taula.

Una mà li va empènyer l’espatlla. No gaire fort. Només per intentar intimidar-lo.

-Ei, t’estem parlant.

En Jan va notar com el cor començava a accelerar-se. Intentava recordar el que li havia dit el psicòleg. No donar-los el que volen. No reaccionar. Va agafar aire lentament, intentant tranquil·litzar-se.

-Què passa? Sense la teva amiga no saps parlar?

Un dels nois li va tancar el llibre de cop.

-Deixeu-me- va aconseguir dir.

-Oh, ha parlat- va mencionar el noi que estava davant d’ell.

En Gael va allargar la mà i li va agafar el canell. No amb violència exagerada, però prou fort perquè li fes mal.

-Mira’m quan et parlo.

En Jan va intentar desfer-se de la mà d’en Gael, però el noi va apretar una mica més. Les ungles se li clavaven a la pell.

-Para- va dir, aquesta vegada amb més urgència.

En Jan sacsejava el braç com podia, però això només li provocava més mal.

-Només volem jugar, no t’amoinis- va dir mentre reina riure un dels altres.

Algú li va donar un cop al darrere del cap. No gaire fort. Però humiliant.

-Ets patètic, ho saps?

La paraula li va afectar més del que hauria.

Patètic.

En Gael el va deixar anar de cop. En Jan va perdre l’equilibri i, buscant alguna cosa amb la que apollar-se per no caure, el colze li va relliscar per la vora metàl·lica de la taula. Va notar la punxada abans de veure la sang. Una línia fina i vermella començava a aparèixer a la pell.

Els nois van riure. En aquell moment va sonar el timbre que anunciava el canvi de classe. La resta dels alumnes es van dispersar ràpidament, com si res estigués passant, però el grup que estaven ridiculitzant a en Jan es va quedar inmóvil.

En Jan es va quedar assegut. Mirava la petita ferida del colze, la qual li feia una mica de mal. Li tremolaven les mans. Va intentar netejar-se amb la màniga, però només va aconseguir escampar la sang.

-Què està passant?

En Jan va aixecar el cap. A la porta hi havia una professora que no havia vist mai. Tenia els cabells completament llisos i de color vermell que cridaven l'atenció allà on hi passava. Tenia els braços adornats amb un parell de tatuatges i una vestimenta formal.

Els nois encara eren allà.

-Vosaltres quatre, fora.

No va cridar. No li va caldre.

En Gael va obrir la boca per protestar, però la mirada de la professora el va fer callar instantaniament. Van sortir de l’aula queixant-se.

Quan la porta es va tancar, la professora es va apropar a en Jan a poc a poc, com si no volgués espantar-lo.

-Estàs bé?

En Jan va assentir automàticament. Ja s’havia acostumat a haver de fingir. Ella va mirar el seu colze. Va deixar la carpeta que portava sobre la taula i va treure un petit necesser del seu bolso.

-Em deixes?

En Jan va dubtar un segon, però finalment va allargar el braç.

La professora va netejar la ferida amb una gasa humida. Li va picar una mica.

-Com et dius?

-Jan.

-Jan- va repetir ella suaument-. Jo sóc la Clara. Substitueixo a la Marta.

Ell no va respondre. Mirava com li col·locava una tireta amb cura.

-Vols explicar-me què ha passat?

Silenci. La professora no va insistir. Es va asseure a la cadira del costat. En Jan va notar com el habitual nus a la gola tornava.

-No és res- va dir finalment.

-Tens una ferida al braç, això no és res.

En Jan va baixar la mirada.

-T’agradaria que féssim alguna cosa al respecte?

En Jan no va saber què contestar. Fer alguna cosa significava que tot podia empitjorar. Però el no fer res també significava haver de seguir amb aquest malson.

-No ho sé- va admetre.

La professora no va somriure amb llàstima, sinó amb comprensió.

-D’acord- va dir simplement-. Doncs ja està.

La professora Clara es va aixecar lentament.

-He de començar la classe- va dir amb veu tranquil·la-. Però això no quedarà pas així, d’acord?

En Jan no va saber si aquella frase l’havia de tranquil·litzar o preocupar.

-Si necessites qualsevol cosa, vine a buscar-me. Encara que no tinguis classe amb mi.

Ell va assentir, sense prometre res.

La Clara va agafar la carpeta, li va dedicar una última mirada, i va sortir de l’aula.

Quan la porta es va tancar, en Jan es va quedar assegut uns segons. Es va mirar la tireta blanca al colze. Destacava massa sobre la seva pell.

…

En Jan s'asseia una butaca marró bastant avorrida. El sostre de l’habitació era d’un blanc impolut.

-Ha passat alguna cosa aquesta setmana?- va preguntar el psicòleg amb la seva llibreta oberta sobre les cames.

-He conegut una professora nova.

El psicòleg va alçar lleument les celles.

-Nova, a mig curs?

-És substituta.

-I com es diu?

-Clara.

El psicòleg va assentir, però no va escriure res encara.

-Com l’has conegut?

En Jan va baixar la mirada cap a les seves mans.

-Va entrar a classe quan…

El psicòleg no el va interrompre.

-Després que es fiquessin amb mi.

-Què va passar?

En Jan es va encongir lleument d’espatlles.

-El de sempre. Em van fer mal- va afegir, mirant-se el colze, com si la ferida encara hi fos.

-Mal?

-Una petita rascada. Però no va ser res.

El psicòleg el mirava amb aquella calma que a vegades el desesperava.

-Què va fer la professora?

En Jan va trigar uns segons a respondre.

-Els va fer fora.

La frase va sortir gairebé sola. Després d’un parell de visites amb el psicòleg, a en Jan li era molt més fàcil explicar els seus problemas.

-I em va curar la ferida.

El psicòleg va inclinar lleument el cap.

-I tot això, com et va fer sentir?

La pregunta el va descol·locar una mica.

-Estrany?- va respondre sense estar massa convençut.

-Estrany com?

En Jan va intentar buscar les paraules.

-Com si…- va empassar saliva- com si algú ho hagués vist de veritat.

No només l’escena. No només la sang. Sinó a ell.

-Li vas explicar tot?

-No.

-Per què?

En Jan va sospirar. A vegades li amoinaven les constants preguntes del psicòleg.

-Perquè si fa alguna cosa… pot empitjorar-ho tot.

El psicòleg va tancar la llibreta suaument.

-La Clara et va semblar algú de confiança?

Va recordar la seva veu.

-Sí.

El psicòleg va assentir.

-No has de decidir-ho tot avui. No hi ha pas pressa. Però que hi hagi una adulta dins l’institut que ho vegi és important, i és un gran avenç.

El silenci que va seguir no era incòmode. Era diferent al del primer dia. Més lleuger.

-Que algú t’ajudi no et fa més feble. Et dona més opcions.

En Jan no va contestar immediatament.

Potser no era del tot valent encara. Però potser ja no estava completament sol.

-Potser…- va començar en veu baixa- podria parlar amb ella un altre cop.

El psicòleg va somriure, aquesta vegada sense amagar-ho.

-Ho pots intentar.

…

Aquell divendres a la tarda, l’Ona va aparèixer davant la casa d’en Jan amb una motxilla enorme penjada a l’esquena. Com acostumaven a fer cada cap de setmana, l’Ona i en Jan havien quedat per fer una festa de pijames. Cada setmana anaven canviant de casa, i aquesta li havia tocat a l’Ona haver d’anar a la d’en Jan

-Porto provisions per sobreviure la nit sencera- va anunciar l’Ona quan en Jan li va obrir la porta.

En Jan va dibuixar un mig somriure.

-No crec pas que ens acaven tot això.

-Això estarà per veure.

La mare d’en Jan els va saludar des de la cuina amb aquell somriure suau que últimament intentava mantenir més estona del normal. Tot i estar portant al seu fill al psicòleg per intentar millorar la situació escolar, la seva mre seguia preocupada al no estar veient cap tipus de millora. Va mirar l’Ona amb cert agraïment. L’Ona li’l va tornar amb naturalitat, com si no fos res extraordinari.

Van pujar a l’habitació.

L’habitació d’en Jan era ordenada. Massa ordenada. El llit fet amb precisió, els llibres alineats, l’escriptori gairebé buit. L’Ona va deixar la motxilla al terra i es va llançar damunt del llit sense demanar permís. Aquella casa era pràcticament casa seva.

En Jan va tancar la porta darrere seu.

-Què has portat?- va preguntar.

L’Ona es va incorporar i va començar a treure un munt de coses de dins la motxilla: una bossa de patates, galetes, una ampolla de refresc, un joc de cartes, una llanterna petita i un còmic de superherois.

Es van asseure a terra, recolzats contra el llit. Al principi van parlar d’un examen que havien fet, d’un vídeo absurd que l’Ona havia vist, d’un professor que sempre pronunciava la mateixa paraula mil vegades al dia.

Amb l’Ona, les converses no havien de ser gens forçades. Fluïen soles.

Més tard, quan ja era de nit i l’habitació estava il·luminada només per la llum càlida de la làmpada de l’escriptori, el to va canviar una mica.

L’Ona jugava amb una carta entre els dits.

-Què penses de la nova substituta? La Clara- va dir de cop l’Ona.

En Jan va aixecar el cap.

-Per què? A tu et cau malament?

-No ho sé. És una mica rara. Com si sabés alguna cosa.

Ell va callar.

-Rara en que sentit?- va preguntar en Jan.

L’Ona va aixecar el cap, i va clavar la mirada al sostre, a les estrelles brillants que en Jan tenia enganxades allà.

-Em cau bé, però crec que amaga alguna cosa.

L’Ona va deixar la carta sobre el terra. En Jan va pensar que la seva amiga s’estava tornant boja.

-I per què penses això? Jo la veig molt normal.

L’Ona va dubtar uns segons.

-No és res- va respondre l’Ona restant-li importància.- Una intuïció que tinc. Crec que m’estic tornant una mica bruixa.

-Si ja ho ets, bruixa-va comentar en Jan.- Aquests cabells són dignes d’una bruixa de veritat.

En Jan començar a riure, i l’Ona li va tirar un coixí del que hi havia amunt del llit.

Estona més tard, es van quedar estirats mirant el sostre. Les estrelles fluorescents brillaven dèbilment en la penombra.

-Saps què?- va dir l’Ona després d’uns segons, interrompent el silenci.- Si la Clara amaga alguna cosa, espero que sigui un passat secret com a espia secreta.

-Amb aquells tatuatges podria ser-ho perfectament- va dir en Jan, mig rient pel comentari de la seva amiga.

-O una superheroïna retirada.

En Jan es va girar lleugerament cap a ella.

-Sense capa.

-Exacte. Les capes són un perill laboral. Poden revelar el teu superpoder secret.

Van riure fluix.

El riure es va anar apagant a poc a poc, deixant espai a un silenci còmode.

-T’agrada, oi?

-Qui?

-La Clara.

-Esclar que no m’agrada- va respondre ell ràpidament, posant-se vermell sense saber per què.

L’Ona va riure.

-No així, idiota. Vull dir que et cau bé.

En Jan va baixar la mirada.

-No em va mirar com si fos ridícul.

L’Ona es va quedar quieta.

-Perquè no ho ets.

Es van quedar en silenci. Després, l’Ona va deixar anar un llarg i pesat sospir.

-D’acord. Canvi de tema abans que ens posem massa filosòfics. Pel·lícula o joc de cartes?

-Pel·lícula, sense dubte- va dir en Jan.

-De superherois?

Ell va somriure lleument.

-Sense capa.

L’Ona va aixecar el puny com si hagués guanyat una batalla.

Mentre preparaven les crispetes i discutien quin personatge era el més infravalorat, en Jan va notar una cosa diferent. El dilluns encara existiria i en Gael també, però probablement la por no marxaria d’un dia per l’altre. I aquella nit, entre coixins desordenats, rialles i estrelles de plàstic enganxades al sostre, el seu món no semblava tan petit.

I ell tampoc.