La seva mare s’asseu al seu costat. Ell nota l’olor del seu perfum, aquell tan familiar que utilitzava sempre, li feia enrecordar-se de que no estava sol del tot. Té les mans entrellaçades, i els dits tan freds que els ha deixat de sentir fa estona. Mira al terra. Les rajoles són fosques, donant una sensació acollidora masa forçada. En aquestes hi han petites ratlles més fosques que semblen camins que no duen en lloc.

-De seguida us atendran- repeteix la dona de recepció amb un somriure despampanant intentant sonar amable.

Ell fa l’esforç d’assentir amb el cap només per donar a entendre que l’ha escoltat.

El temps passa molt lent. Cada segon sembla una eternitat. La mare li posa una mà sobre l’espatlla amb cura, com si tingués por de fer-li mal.

-Tot anirà bé- li xiuxiueja donant-li petites caricies.

Ell no respon. No està segur de si això és veritat. Ja ni tan sols sap que vol dir “bé”.

Al cap d’uns minuts, una porta blanca s’obre amb subtilesa. Un home d’aspecte jove, jersey marró i ulleres rodones treu el cap.

-Podeu passar- diu amb veu tranquil·la-. Endavant.

Ambdós s’aixequen. Ell sent com les cames comencen a tremolar-li lleument mentre camina darrere la mare cap al despatx. L’habitació és gran i espaciosa. Hi ha una enorme finestra per on entra la llum suau de la tarda, una prestatgeria plena de llibres i un parell de butaques davant d’un sofà.

-Pots seure- li diu el psicòleg assenyalant el sofà.

Ell s’hi asseu amb l’esquena rígida i les mans altra vegada enganxades. La mare ocupa una de les butaques del cantó.

-Com estàs?- li pregunta l’home, mirant una petita llibreta.

Ell s’encongeix d’espatlles.

-Bé, suposo.



El psicòleg assenteix lentament mentre busca una fulla sense escriure.

-Abans de començar- diu-, m’agradaria parlar una estona només amb ell. Si us sembla bé.



La mare dubte uns segons. Més tard mira al seu fill, aquest continua mirant el terra amb preocupació.

-Estaré a fora- diu ella finalment-. Qualsevol cosa, m’aviseu.



Quan la porta es tanca darrera seu el silenci els acaba envaint. Ell pot sentir els batecs del cor cada cop amb més força.



-No t’amoïnis-diu el psicòleg-. No hauràs de dir res que no vulguis.



No contesta. Segueix mirant el terra amb certa por.



-Com et dius?- pregunta l’home.



-Jan-diu el seu nom en veu baixa.



-Quants anys tens, Jan?



-Onze.



-D’acord- assenteix-. La teva mare m’ha explicat una mica per què heu vingut. Però m’agradaria escoltar la teva versió. Amb les teves paraules.



En Jan triga a respondre. Obre la boca, però la torna a tancar. Nota com se li comença a formar un nus a la gola.

-A l’institut…- comença amb la veu temblorosa- no m’hi va bé.



El psicòleg no diu res. L’escolta.



-Es riuen de mi.



Silenci.



-Com es riuen de tu?- recita l’adult un altre pregunta.



Ell s’encull una mica més al sofà.

-Es riuen del que dic. De com parlo. De com camino. Em posen mots…

S’atura i respira fons.

-Al principi vaig pensar que… que intentaven fer amics o m’estaven fent una broma. Però més endavant em vaig adonar de que es reien de mi.



-Com et vas adonar d’això?



-Creia que si m’aguantava i no deia res s’acabarien avorrint.



-Però no ha passat- va afegir el psicòleg, més com a constatació que com una pregunta.



Ell nega amb el cap.



-Cada dia és pitjor.



El psicòleg sent com la veu d’en Jan es va apagant cada vegada més.



-I els professors?- pregunta-. Estan al cas?



Assent amb el cap.

-Diuen que són coses de nens, i que aviat s’acabarà-respón amb tristesa-. Tothom ho sap, però ningú fa res.



-Ningú t’ajuda a l’institut?



-L’Ona.



-Qui és l’Ona?- pregunta el psicòleg recolzant-se sobre els genolls.



-La meva millor amiga. És l'única que es junta amb mi.



-Quan fa que us coneixeu?



-Menys d’un any. Ens vam fer amics perquè els dos estàvem sols.



-També es riuen d’ella?



En Jan sembla cada cop més còmode amb el psicòleg. Ara ha pujat el cap i mira al jove quan parla.

-No. L’Ona és genial. D’ella ningú es riu. Té molt de caràcter i és molt directa. No es sembla res a mi.



-Per què creus que no es riuen de l’Ona?



-Perque si ho fessin ella es venjaria, i a ningú li agraden les venjances.



El psicòleg sembla apuntar algo a la seva llibreta, però en Jan no aconsegueix veure-ho.



-L’Ona t’ajuda quan es riuen de tu?



En Jan assent amb el cap. No sap que més dir.



-Has intentat defensar-te alguna vegada?- torna a fer una altre pregunta.



-Sí- respón ràpidament-. Però llavors és pitjor.

Fa una pausa.

-Jo només vull que em deixin tranquil.

En les seves paraules hi ha una barreja de ràbia i cansament.



-Com et fa sentir tot això?

En Jan pensa en tot el que això li produeix: malsons i nits sense dormir, mal de panxa, ganes de desaparèixer a clase… Però no és capaç de dir-ho.

-Malament.

Pensa una altre resposta més concreta.

-Sol.



Aquesta vegada el silenci dura una mica més. És un silenci que escolta.



-No estàs sol- diu finalment el psicòleg-. Al teu voltant tens gent que t'estima.



-Ells no ho entenen. Intenten entendre-ho, però mai ho acaben d’entendre del tot.

Els seus ulls brillen, però no plora.

-A vegades penso que el problema soc jo- confessa-. Que si fos diferent… si parlés menys… si fos… si fos com ells, potser no es riurien de mi.



La frase queda penjada a l’aire. El psicòleg no s’inmuta. Més tard torna a apuntar a la seva llibreta.



-Qui es riu de tu, Jan?



-És un grup de nois. Són quatre, però un d’ells és el pitjor.



-Per què?



-Perquè és capaç de fer-me sentir invisible- admet en Jan amb una expressió espantada, com si tingués davant a aquest noi.



-Com et fa sentir invisible aquest noi?



En Jan triga a contestar. Prem les ungles contra els dits, com si necessites comprovar que encara hi són.



-Fa com si no hi existís- diu més tard-. És com si poguessin parlar de mi davant meu perquè per ells no hi soc. M’exclouen a l’hora de fer grups.



-I en aquestes situacions a l’aula, l’Ona no t’ajuda?



-Ella és més gran que jo. Va un curs per davant.



El psicòleg torna a apuntar en la seva llibreta. En Jan vol saber que està escrivint, però mai s’atrevirà a preguntar-ho.



-Ningú abans t’havia fet sentir invisible?



Ell nega amb el cap.

-Mai havia desencaixat.



En Jan sentia que no encaixava, però no tan sols en el seu grup classe, sinó enlloc. El psicòleg deixa el bolígraf sobre la llibreta. No pren notes. Dels ulls d’en Jan començen a caure petites llàgrimes que ell intenta esborrar amb el puny de la jaqueta. Està cansat de mostrar-se feble. Quan més intenta fer-se el fort més debil se sent.

-Ells són capaços de fer realitat els meus malsons- comenta mentre li cau una llàgrima.



-Jan, el problema no ets tu. Per això estàs aquí, per adonar-te'n.





…



Sense cap dubte, el pitjor dia de la setmana per en Jan són els dilluns. Ve d’un cap de setmana on s’ho ha passat espectacular, d’aquells que passen molt ràpid, per tornar un altre cop a, com ell ho menciona, l’infern. El canvi és tan brusc que encara li costa assumir que ja és dilluns, que el despertador ha sonat, que s’ha posat la motxilla a l’esquena i ha sortit de casa amb aquell nus habitual a l’estómac.

En Jan i l’Ona són gairebé veïns, i aprofiten per anar a l’institut junts cada dia. El trajecte és curt, però suficient perquè, durant uns minuts, el dilluns sembli menys dilluns. Avui l’Ona parla animadament d’un llibre d’aventures que s’acaba de comprar. Gesticula mentre explica l’argument i s’emociona amb facilitat, sembla que aquest llibre s’ha convertit en la seva nova obsessió.

-Si vols et puc deixar el llibre i ja me'l tornaràs quan l’hagis acabat- li ofereix a en Jan mentre s’apropen a l’entrada de l’institut.

Ell diu que sí amb el cap, però ja no escolta gaire. Amb cada pas que fan, a en Jan se li comença a accelerar el pols. El seu cos reacciona abans que ell pugui fer-hi res. Ha deixat d’escoltar el que la seva amiga li està explicant; ara el seu cap està pendent d’altres coses. Mai pot tenir una entrada tranquila a l’institut.

-Jan!- exclama l’Ona en adonar-se que el seu amic no li està prestant atenció-. Tranquil.

Ell intenta somriure, però li surt bastant forçat, tant que l’Ona es dona conte. Encara que ella intenta tranquil·litzar-lo, no ho aconsegueix. Arribar a l’institut suposa un gran esforç per a en Jan, un esforç que ningú veu però que ell nota cada dia.

Un cop són a dins, tot passa molt ràpid. El soroll els envaeix. En Jan veu el grup de nois que es riuen d’ell gairebé de seguida. No els busca, però els troba igualment. Sent el cor a la gola, tan fort que té la sensació que podria sortir-li del pit en qualsevol moment.

L’Ona, sense la necessitat de parlar, li agafa la mà i gira pel passadís per evitar enfrontar-los. En Jan gira amb ella sense oposar resistència. El gest és ràpid, gairebé automàtic, com si el seu cos hagués après el camí abans que el seu cap. Nota la mà de l’Ona, ferma, decidida, estirant-lo just el necessari perquè continuï caminant.

-Millor per aquí- diu ella en veu baixa al seu amic.

En Jan no respon. Té la mirada clavada al terra, als seus peus, i observa com avancen amb rapidesa. El soroll de les rialles queda enrere, però no desapareix del tot. Se li queda enganxat al cap. El passadís lateral és més estret i menys concorregut. Les parets estan plenes de cartells de colors, anuncis antics i papers mig desenganxats. Tot sembla una mica desgastat, com si ningú no s’hi fixés gaire.

En Jan respira una mica més lent, tot i que el cor encara li batega amb força. Sent que, almenys, durant uns segons, no els veuen.

-Ja falta poc- afegeix l’Ona sense mirar-lo.

Ell assent, encara que no sap ben bé a què es refereix. A l’aula? Al timbre? Al moment en què podrà seure i fer-se petit darrere la taula, intentant passar desapercebut?

Quan arriben a la seva classe, l’Ona el deixa anar. En Jan sent fred de cop a la mà, com si aquell contacte l’hagués mantingut ancorat fins ara i, de sobte, el deixessin sol enmig de l'immens mar.

-Després me’n parles del llibre- diu ella intentant sonar amb un to normal—. A veure si t’agrada.

-D’acord- respon ell amb un fil de veu.

Es queda mirant com l’Ona s’allunya en direcció a la seva classe. Només llavors, per fi, entra a l’aula. Aquesta ja és mig plena. Algunes cadires estan ocupades, d’altres encara són buides. En Jan va directe al seu lloc de sempre, al costat de la finestra, enganxat a la paret, aquell racó on sent que ocupa menys espai.

Deixa la motxilla a la cadira amb cura i s’asseu sense mirar ningú. Evita creuar mirades. Observa el pati a través del vidre. Desenes d’estudiants arriben a l’institut, alguns corrent, d’altres caminant sense presses, juntament amb professors que es mouen ràpidament d’un lloc a l’altre.

El dilluns només acaba de començar.

…

-Si fossis un superheroi, quin series?- pregunta l’Ona a en Jan mentre menja el seu entrepà donant petits salts. L’Ona no sap mai estar-se quieta.

En Jan rumia la seva resposta. El tema de superherois acostuma a ser un tema de conversa frequent entre ells dos.

-Spider-man- respón ell.

-Que bàsic. Digues un altre- reclama l’Ona al no estar conforme amb la resposta del seu amic.

-Spider-man és guai- contesta en Jan negant-se a dir un altre superheroi.

-Contestar Spiderm-man quan et pregunten quin és el teu superheroi preferit és com contestar que el teu menjar preferit és la pizza- diu l’Ona mirant el cel.

-I què té de dolent la pizza?- pregunta en Jan fent que la seva amiga el miri amb una cara seriosa i a la vegada divertida. Els dos esclaten a riure.

El riure de l’Ona és escandalós, d’aquells que fan girar caps. En Jan riu més fluix, però de veritat. Durant uns segons, tot sembla més fàcil.

-D’acord, d’acord- concedeix ella eixugant-se una engruna de l’entrepà dels llavis.- Però per què Spider-man?

En Jan s’encongeix d’espatlles.

-No ho sé… no és com els altres. No és ric, ni perfecte. Li passen coses dolentes tot el temps i igualment continua fent el que pot.

-Hmm- fa l’Ona pensativa-. O sigui que t’agrada perquè pateix.

-No- respon ràpid en Jan amb un petit somriure-. Perquè no es rendeix.

Es fa un petit silenci. L’Ona deixa de saltar i s’asseu per fi al banc, mirant-lo de reüll.

-T’agradaria ser com ell, oi?- diu somrient amb una mica de tristesa.

En Jan abaixa la mirada cap a l’entrepà mig mossegat.

-Sí. Però jo no m’amagaria darrera de cap màscara- afegeix en Jan amb humor.

L’Ona no diu res durant uns segons. Després es posa dreta d’un bot.

-Doncs jo seria…- diu allargant la frase- algú que vola. Però sense capa. Les capes són un pal.

En Jan dibuja un petit somriure, però se li esborra tan ràpid com veu que s’estan apropant cap a ells els seus companys de clase.

-Poder volar ha de ser un superpoder increible- continua l’Ona sense adonar-se del que està passant-. Imagina no haver de caminar mai més. O fugir pel cel quan vulguis.

En qüestió de segons, el grup de nens que molesten a en Jan, ja es troben davant d’ells. L’Ona, sumergida en el seu propi mon, segueix parlant sobre com li agradaria volar. Mentrestant, en Jan, espantat per la situació, no pot apartar la mirada del grup de nois, qui es riuen en silenci del que està dient l’Ona.

-Volar?- interrumpeix l’Àlex a l’Ona, espantant-la al no haver-los vist-. Pero que tens, sis anys?

L’Ona no es pensava quedar enrere, i va respondre:

-Àlex, que a tu se t'hagi fos les neurones i no tinguis somnis, no significa que als altres ens passi el mateix.

Els mateixos amics de l’Àlex es riuen d’ell, però aquest sembla una mica afectat pel comentari.

-Què sabràs tu- va contestar ofès.

El següent valent en obrir la boca va ser en Gael, un noi alt de cabell fosc i arrissat.

-I tu, friki, també vols volar com la teva xicota?

Em vaig quedar paralitzat sense saber què fer. Vaig voler cridar-li que ens deixés en pau, però per alguna raó en aquestes situacions mai em sortia la veu.

-Deixa’l- va mencionar l’Ona posant-se davant meu.

En Gael es va riure i va girar-se a mirar als seus companys.

-És trist que t’hagi de defensar una noia- comenta intentant fer sentir petit a en Jan.

-El que realment es triste es que hagis d’humiliar als demés per sentir-te bé amb tu mateix-va contestar ella.

Un dels nois del grup torna a riure. L’Àlex es passa la mà pels cabells, incòmode, mirant al seu voltant per comprovar qui els observa. Hi ha alguns alumnes que s’han aturat uns metres més enllà, però ningú diu res. En Jan sent un nus a l’estómac. Voldria fer alguna cosa. Dir alguna cosa. Però les paraules continuen atrapades, com sempre. Només pot mirar l’esquena de l’Ona davant seu.

-Vinga, Gael- diu finalment l’Àlex-. Deixa-ho estar. És una pèrdua de temps.

-Què passa?- replica ell sense deixar de mirar a l’Ona.- Que et fan por aquestes dues nenes?

L’Àlex no contesta. Es limita a tornar a mirar enrere i veure que un professor s’està apropant.

-Gael, un professor està de camí- l’avisa l’Àlex.

En Gael no aparta la mirada de la meva amiga, però mentrestant va reculant enrere.

-Això no es quedarà pas així- xiuxiueja abans de donar-se la volta i marxar quan encara no havia arribat el professor.

Quan marxen, el soroll del pati torna de cop, com si algú hagués tornat a pujar el volum. Les rialles d’altres grups, pilotes rebotant, veus barrejades. Tothom segueix igual que abans, com si no hagués passat res.

Em quedo quiet uns segons, encara amb aquella frase clavada al cap. Això no es quedarà pas així. La noto pesada, com una amenaça que no sap quan arribarà, però que saps que en algún moment arribarà.

L’Ona es gira cap a mi.

-Ei- diu més fluix sentant-se al meu costat-. Estàs bé?

Assento, encara que no estic segur de com és que em sento en aquell moment. Em miro les mans. Encara em tremolen una mica.

-Ho sento- dic sense pensar, gaire bé per costum.

-Per què?- pregunta arrufant el nas.

-Perquè… - intento continuar, però més tard callo. No sé acabar la frase. Perquè això sempre passa per culpa meva. Perquè si jo no hi fos, ella no hauria hagut de dir res, i no s’estaria arriscant d’aquesta manera.

L’Ona sospira.

-Jan, no ho facis- diu. Em coneix fins i tot millor que jo-. No ha sigut cosa teva. Ni meva. És cosa seva.

No responc. Miro cap al lloc on eren fa un moment. Ja no hi ha ningú. Només el banc buit, el sol remogut i unes engrunes a terra.

-A més- afegeix intentant recuperar un to més lleuger-, he guanyat el duel verbal. Això compta com un superpoder, no?

Se m’escapa un mig somriure.

-Potser sí- admeto-. El de no callar.

-Exacte- diu ella-. Un poder infravalorat.

El timbre sona, llarg i estrident. Em fa fer un bot.

-Va- diu l’Ona agafant la motxilla-. Anem abans que se'ns faci tard.

Caminen cap a l’edifici. Jo vaig una mica darrere, com sempre. Abans d’entrar, miro el cel un segon. És clar, tranquil, com si no passés res sota seu.

Penso en Spider-man. En aguantar. En no rendir-se.

I penso que, potser, avui no he fet res heroic. Però tampoc he fugit. I això, de moment, ja és un progrés.