—I doncs, què en penses? —va preguntar en Nagadelis, a casa seva.

La seva mare li va tornar l’esfera després d’haver intentat connectar-s’hi sense cap resultat.

—Encara no m’ho crec —va dir ella—. De debò has pogut entrar-hi i veure el que té a dins?

Ell va assentir amb el cap.

—Llavors ets més bo amb el teu do del que em pensava —va bromejar.

Un somriure va aparèixer en el rostre d'en Nagadelis davant del compliment.

—Jo tinc feina a fer aquí a casa, però si vols… —La mare va agafar una targeta i la va donar al seu fill—. Pots anar tu a la FIE per mi i fer que vegin el teu descobriment. Digues que ets fill d’una treballadora, ensenya’ls el meu carnet i et deixaran passar. Estic segura que ho faràs bé.

Per dins, el Nagadelis va estremir-se de felicitat. La seva mare no havia pogut connectar-se amb l’artefacte, però ell sí. Havia sigut capaç de veure’n una mica l’interior, a diferència d’altres. Era ell… especial?

Aquell pensament li va generar una satisfacció que li recorria tot el cos. Potser sí que ho era, d’especial. I havia descobert un objecte espacial abans que ningú altre. Si aconseguia donar-lo a la FIE…, molta més gent el felicitaria, reconeixeria el seu poder, el seu talent.

El seu somriure es va ampliar abans d’acceptar la proposta de sa mare.

* * *

La mà d’en Darrobossen tractava de connectar-se amb la càpsula que estava encara intacta sobre la sorra.

—Com va, senyor?

—Silenci! —va fer que tremolés la nau, amb força—. Necessito concentrar-me.

Va tornar a la càpsula oberta davant seu i va tancar els ulls mentre el seu treballador es disculpava. Una plataforma buida era dins del cilindre. Hi havia hagut alguna cosa al damunt, alguna cosa que havia desaparegut. I necessitaven saber què era i qui ho tenia.

En Darrobossen va connectar-se amb el recipient, en va recórrer cada part, reconeixent uns quants mecanismes utilitzats, mentre que altres se li feien més desconeguts. Buidant la ment, va rebuscar més. Els glostràtics tenien la capacitat de mirar més enllà quan es tractava d’observar l’interior dels aparells. Si es concentraven prou, podien veure on havien estat, qui els havia tocat o què els havia passat.

Llavors, en el decurs de la seva contemplació, va tirar la càpsula enrere en el temps, fins a sentir dins el rastre d’alguna cosa… Una esfera de metall. Va entrar-hi, inspeccionant el seu interior. Imatges, textos i números recorrien veloçment el seu cap, però eren tan borrosos que no es va parar a tractar d'entendre'ls. Si no tenia l’esfera a la mà, seria inútil fer-ho. A poc a poc va anar excavant, com un arqueòleg, dins la bola, deixant de banda la informació indefinida, i va anar empenyent i empenyent i empenyent… fins a trobar un petit buit al centre de l’esfera. Semblava un gas tancat allà dins en petites quantitats. Va apropar la seva ment prou per a detectar quin era.

Oxigen.

De cop va aixecar-se, obrint uns ulls esbatanats i deixant anar la càpsula amb rapidesa. Fent un pas cap enrere, va agafar-se la mà, queixant-se per dins de mal. S’havia cremat.

Una petita taca vermella, que es va anar enfosquint en pocs segons. L’oxigen era tòxic pels llusargs. I el simple fet d’haver-ne vist a través d’una connexió ja havia provocat una insignificant cremada. Si l’oxigen de l’artefacte que havia vist sortia…

En Darrobossen va tombar-se i va caminar fins al terra metàl·lic.

—Tot… Tot bé, senyor? —va preguntar-li un ajudant.

En ajupir-se i ficar la mà al sòl blanc per connectar-se-hi, el Darrobossen el va fer vibrar.

—Espereu-vos.

Els treballadors van retrocedir i ell va tancar els ulls. L’interior del terra va aparèixer dins el seu cap per deixar que el recorregués i el controlés al seu gust. Va fixar-se en les petjades, invisibles a simple vista però distingibles dins la connexió. Una persona havia anat a la platja i després n’havia sortit. El culpable que buscaven.

Va fer que el terra retrocedís al passat fins a veure a qui pertanyien les petjades. Les imatges d’un llusarg jove, flastià, van aparèixer. Quedant-se amb la figura del noi, en Darrobossen va desplegar la seva connexió per l’extensió del sòl, seguint el rastre dels peus del jove fins a arribar a la casa de l’individu.

* * *

El sostre, les parets i el terra dels passadissos de la FIE eren tots blancs, però una línia blava decorava de manera vertical aquest últim, i se separava en dos quan els camins feien el mateix.

Tal com li havia dit la mare, no va tenir cap problema en entrar amb la seva targeta. L’havien deixat passar, dient-li que no trenqués ni toqués res. No tenia pensat fer l’última d’aquestes dues, però la primera… Potser algun endoll o altre sí que el tocaria.

L’esfera se sentia pesada i freda dins el seu cap, submergida en la substància gelatinosa rere els seus ulls. Va anar seguint els pocs rètols que veia, que li indicaven on era el centre de dades i, a poc a poc, va anar girant i caminant fins a apropar-s’hi.

* * *

Després d’haver entrat en la casa i haver-se trobat amb una treballadora seva, en Darrobossen es va esperar el pitjor, i va fer bé. La mare li havia explicat que el seu fill, un tal Nagadelis, havia anat a la FIE a ensenyar un «descobriment» que havia fet. Però aquell descobriment era massa perillós perquè el tingués un nen de menys de setze anys.

I per aquella raó ara estaven tots corrents de nou cap a la FIE, en cerca del noi. No el sorprendria pas que, per intentar saber de què es tractava, o què amagava aquell artefacte, en Nagadelis intentés anar a algun lloc important dins l’edifici. Per exemple, un centre de dades.

En arribar a l’entrada del recinte, en Darrobossen va connectar-se amb el terra.

—Separeu-vos! —va ordenar a la resta dels seus ajudants.

Si s’equivocava, li vindria bé que els seus homes busquessin en altres dependències. Però si tenia raó… aleshores hauria d’afanyar-se.

* * *

Amb el següent giravolt a l'esquerra, una porta metàl·lica esperava al Nagadelis al final d’un curt passadís. A la seva dreta hi havia un petit aparell rectangular, amb el dibuix d’un dit: un lector d’empremtes dactilars.

Es trobava ja a unes poques portes del centre de dades, només a unes poques portes de l’admiració de tothom, de gent felicitant-lo per haver pogut descodificar i identificar, pel seu compte, un artefacte extraterrestre, d’haver pogut connectar-s’hi. Va somriure. Aviat, tots l’aplaudirien i el tractarien com el geni que…

—Eh!

La cua d’en Nagadelis es va alçar de cop i els seus ulls es van obrir del tot. Tot l’àmbit va tremolar amb el crit; el sostre, el terra i les parets van provocar un ressò estrident pel passadís i el bram va colpejar-li el cos diverses vegades, fent tremolar al nen.

En girar-se, va veure un glostràtic d’ulls vermells, cridant-lo des de la cantonada. Les seves línies platejades brillaven malgrat no estar tocant res amb les mans.

—Vine aquí!

Tot va tremolar de nou i l’individu va començar a córrer cap a ell. En Nagadelis es va girar veloç i va allargar la mà cap al lector d’empremtes. En arribar-hi, va tractar de connectar-s’hi, però la mà del glostràtic va envoltar-li el canell i d’un gir va forçar-lo a moure’s, col·locant-lo enmig del passadís.

—On és? —van bramar els murs.

—No sé de què em parles! —va resistir-se en Nagadelis, tractant inútilment de deslliurar-se’n.

D’una estirada aquell individu va arrencar un gemec dels llavis del noi.

—No saps el que estàs fent, Nagadelis! És perillós! Així que digues-me, on és l’esfera? —exigia el senyor.

Els crits que el rodejaven per tot arreu eren tan forts que li van fer tancar els ulls amb força. El glostràtic sabia allò de l’artefacte… Com? I què volia dir que era perillós? Va prémer els llavis en pensar-hi. Els aplaudiments, els compliments, les felicitacions… Si el que deia era veritat, no en rebria cap.

No. No podia ser.

En Nagadelis va obrir els ulls i amb expressió determinada va enfrontar-se al roig dels ulls que tenia davant. Havia d'endollar l’esfera al centre de dades fos com fos. I rebria el reconeixement que mereixia.

Va alçar la seva cua i va envoltar amb ella el cap del glostràtic.

—Què… ? Què fas?

El to, en les parets, reverberava sorprès, molest.

Amb totes les seves forces, el jove va moure el cos cap al costat, tibant de la seva cua amb tota l’energia possible. Les següents vibracions del terra van callar quan en Nagadelis va colpejar el rostre del seu oponent contra el mur més proper. El cop va fer que alliberés el seu canell i el noi no va trigar a córrer de nou cap al lector.

Va connectar-s’hi amb una mà, ulls tancats, i va connectar-se amb l’altra a la porta del costat. L’interior de la màquina rectangular era immens, un laberint gegantí pel qual va passar ràpidament en cerca del mecanisme per activar la porta. I amb l’altra mà esperava impacientment obrir les portes de metall immediatament un cop s’activessin.

Va prémer les mans i les parpelles amb força, endinsant-se en la complexitat del lector. La intensitat amb la qual es concentrava va impedir que es mogués en sentir com l’esfera se li movia pel seu compte dins el cap, apropant-se al front. La pell se li va arrufar i l’artefacte es va quedar a mitges, sortint només una mica. I llavors una energia elèctrica en va sorgir, fent vibrar bruscament tot el cos d’en Nagadelis, el lector i la porta.

* * *

Gemegant per dins, en Darrobossen va aixecar-se, va obrir els ulls i va agafar-se el cap. Una forta tremolor atacava tot el passadís, però no n’era ell el causant. En tornar a mirar en Nagadelis, raigs d’un blau cel sortien del seu front, per allà on es veia també sobresortir la meitat de l’artefacte. Els fils elèctrics s’unien amb les parets i el lector.

En tractar d’apropar-s’hi, una llum blavosa va emergir de l’esfera , i abans que pogués arribar-hi, una radiació del mateix color va sortir disparat de la porta. Va colpejar el front d'en Nagadelis, tirant-lo a terra, i el tors del Darrobossen, que va sentir com l’energia li travessava el pit abans de perdre el coneixement.

* * *

Tot li feia voltes al glostràtic quan va tornar a ser capaç de pensar i obrir els ulls. Per molt que recolzés una mà al terra amb la intenció d’aixecar-se, el sentit d’equilibri semblava evadir-lo completament. Es va palpar el pit. No tenia cap ferida ni hi sentia cap mal, però recordava vagament l’impacte d’energia que hi havia rebut.

Va mirar llavors cap endavant. La porta era oberta de bat a bat. A sota, en Nagadelis era encara amb ulls tancats, al terra. L'artefacte era al seu costat. Trontollant, va avançar fins a l’esfera i va alçar-la. Quan l’havia vist a través de la connexió amb la nau, no havia sigut capaç d’entendre tot el que hi havia allà, de veure-ho clarament. Però en aquell moment, amb la bola a la seva mà, potser sí que en seria. Va tancar els ulls i el puny sobre l’objecte arrodonit.

Un fred interior va avisar-lo de la lluïssor de les seves línies platejades mentre s'endinsava a través de la superfície de l’artefacte. Dades, llistes d’invents i tecnologia extraterrestre, imatges i vídeos curts d’aquells éssers sense cua i de pell blanca… Allò no era més que una façana. Si hi havia oxigen dins, necessitava saber el veritable objectiu d’aquella bola metàl·lica, amb quina finalitat havia estat enviada a través de l’espai. No podia arriscar-se a que l’oxigen hi sortís.

Va empènyer la seva connexió, escodrinyant dins l’esfera. Lletres diminutes cobrien les partes més interiors, formant una quantitat infinita de línies i codis… Eren cadenes d’ADN. Milions i milions de cadenes, la informació genètica de gairebé vuit bilions d'éssers. Va expandir el seu control sobre l’esfera, buscant la raó per la qual totes aquelles dades eren allà.

Va parar de cop en trobar-la, i un calfred li va recórrer l’ànima.

I llavors la bola va desaparèixer de la seva mà, alhora que es trencava la connexió.

El Nagadelis la hi havia arrabassat i sortia corrents amb l’artefacte a la mà a través de la porta. En Darrobossen, ulls oberts, va trigar a reaccionar. En fer-ho va connectar-se al terra, i va assegurar-se que tot l'edifici l’escoltés alt i clar.

—Tothom al centre de dades —li va fer dir—. Ara!

I va anar darrere el Nagadelis com si fos una qüestió de vida i mort. Si no el paraven, ho seria.