El transbordador espacial no va trigar massa a desaparèixer de la vista dels que miraven el seu llançament des de baix. Un cop en el fosc buit de l’espai, la nau es va desfer, peces i parts van separar-se de la gran càpsula principal, la que guardava l’artefacte que es convertiria en l’última esperança per a la raça humana. Quan només va quedar el receptacle, la seva velocitat es va accelerar, deixant enrere les seves antigues germanes de ferro que l’havien assegurat durant l’ejecció.
I llavors el sol es va engrandir, apropant-se perillosament a la terra.
El dia havia arribat, el dia en el qual la Terra es convertiria en un planeta inhabitable a causa de la calor sobrehumana que l’aclapararia dia sí i dia també amb la inevitable aproximació de l’astre. Fins a assecar la terra, esgotar les reserves d’aigua i, finalment, extingir tota la raça humana.
Per això els científics de la Terra havien fet el possible per assegurar la seva supervivència. I els resultats d’aquell intent estaven dins la càpsula, creuant veloçment la immensitat de l’espai fins a arribar a un planeta que complís els criteris que havien acordat.
* * *
Un timbre sonava amb to robòtic dins la classe. La professora va deixar anar la mà de l'aparell, fent que parés, i va dirigir-se al centre de la sala. En Nagadelis va deixar els seus amics per asseure's al seu lloc.
Va acomodar la seva llarga cua a l’espai sota el respatller de la cadira i, amb un dels quatre dits que tenia en cada mà, va col·locar-se els cabells del color del mar rere les orelles, dues a cada costat del cap. De forma romboide, amb les puntes arrodonides. Va girar-se cap endavant, on tenia l’ordinador, i els seus grans ulls, completament grocs al voltant de la seva pupil·la negra i afilada, li van tornar la mirada. La pell verda com la molsa es va enfosquir en el reflex de l’aparell, però les línies grises que la cobrien per tot arreu encara es podien distingir en la imatge invertida.
A Sí·licos, el planeta en què es trobaven, l’única espècie intel·ligent era la dels llusargs, de la qual en Nagadelis formava part. Com molts dels seus companys de classe, era flastià, nom amb què anomenaven als llusargs que naixien en el país de Flàstia.
—Molt bé, nois. —La cua de la professora va ondejar mentre s’apropava al seu propi ordinador—. Comencem amb la comprensió oral.
Aleshores va apropar dos dits al front, i un bony va aparèixer en la seva pell suau. El cutis es va arrufar per deixar pas a la punta de la memòria USB que li sortia lentament de l’entrecella. Va extreure el rectangle metàl·lic i el seu front va tornar a la normalitat. Com que no tenien gairebé cap òrgan ni os allà dins, els llusargs podien emmagatzemar-hi objectes prou petits i moure'ls per dins del cap. L’únic que tenien allà dins eren els seus ulls, i les venes que els unien amb el cervell, els pulmons i el cor, que tenien ben guardats dins el pit.
La professora va connectar l’aparell a l’ordinador i llavors va col·locar la palma de la seva mà, amb el tacte gelatinós propi de l’espècie, sobre la màquina. En tancar els ulls, les línies platejades del seu cos van començar a brillar, mentre la pantalla es movia a velocitats extremes, fins a arribar a l'arxiu amb l’àudio que volia posar. Va obrir els ulls.
—Preparats? Doncs vinga, comencem!
Tant el Nagadelis com els seus companys van tancar les parpelles i van palpar la pantalla dels seus aparells. Totes les marques grisenques van centellejar en colors més clars i foscos, mentre cada alumne es concentrava en el seu treball. En la ment del Nagadelis van aparèixer documents, arxius, lletres, paraules i pantalles un cop va connectar-se amb l’ordinador. Podia accedir a tota la informació que l’aparell tenia, però en aquell moment va limitar-se a obrir un document en blanc i començar a escriure el que escoltava de la reproducció oral. No li va caldre prémer cap tecla, un simple pensament era suficient per fer que la paraula desitjada s’escrivís en el rectangle blanc. Tots els llusargs -alguns més que altres- tenien aquella habilitat de connectar-se amb aparells electrònics o mecànics, d’accedir a la informació que guardaven i controlar-los.
Però per al Nagadelis aquella capacitat mai havia sigut un problema, al contrari, sempre li deien que tenia un talent increïble per fer-ho, i que era dels millors nens utilitzant aquell poder. Per aquella raó, ja havia acabat d’escriure tot el text després que acabés l’àudio per primera vegada, i no li va caldre escoltar-lo més cops per finalitzar la tasca, a diferència d’altres companys seus, que continuaven amb la mà a l’ordinador, ulls tancats i línies brillant.
* * *
Cada petjada dels peus despullats d’en Nagadelis sobre el terra de metall blanc feia un so humit. Igual que feien els dels altres llusargs sobre el mateix paviment; la superfície del color de la llet s’estenia per tot el món de Sí·licos, i tothom el trepitjava volgués o no. Encara que, a aquelles hores, poca gent caminava pels carrers.
De camí a casa va girar el cap un parell de cops, observant com unes màquines rectangulars collien fruita dels arbres distribuïts pels carrers. Els troncs enfonsaven les seves arrels dins la coberta metàl·lica, on encara hi trobaven terra perquè poguessin recollir nutrients. El mateix Nagadelis ho havia comprovat alguna vegada, connectant-se amb el sòl d’acer, i sent capaç de veure el que hi havia a sota. Encara que no ho semblés, les coses més simples com un terra de metall tenien a l’interior el més petit mecanisme o programa instal·lat, així que tothom s'hi podia connectar.
Amb les mans a les butxaques, els seus ulls van continuar admirant el paisatge. El cel era ja fosc, d’un blau marí barrejat amb algun to violeta pels costats, i les diverses estrelles brillaven amb força. Fins i tot va creure veure’n una de fugaç, que es precipitava cap avall deixant un rastre ataronjat rere seu. I cada cop es feia més i més gran.
En Nagadelis va entretancar els ulls, fixant-se com l’estrella accelerava el ritme de la seva baixada i s’apropava. Va tapar-se les quatre orelles amb les mans quan un fort i agut xiulet va perforar l’aire en la caiguda del suposat astre. I aquest va aterrar, amb un so sec i profund, en la superfície del planeta, a tocar de la costa.
Va arrufar les celles abans de córrer cap a l’indret on l’estrella havia caigut, fent tremolar una mica el metall blanc a sota d’ell. En apropar-se a la platja, un objecte envoltat en fum cendrós l’esperava enmig de la sorra. Sortint de la superfície metàl·lica, en Nagadelis va endinsar-se en la ribera, trepitjada rere trepitjada, fins a arribar davant del cilindre submergit en els grans de sorra groguencs.
Un botó rosat emergia de la part superior de la càpsula, i en Nagadelis hi va allargar una insegura mà. La curiositat va guanyar al seny del jove, i en prémer-lo, la màquina va obrir-se. La cua del llusarg va alçar-se per instint, sobresaltada, mentre ell retrocedia un pas.
Hi havia, al mig, una esfera grisenca. Era de metall, però no era d’aquell planeta, de Sí·licos.
—Què… és això?
Amb el front arrugat, va acostar-hi la seva mà indecisa, i va envoltar l’artefacte extraterrestre amb els dits. El tacte era fred i llis sobre la seva palma. Agafant-la amb força, va provar de connectar-se amb la bola. Si era de metall, podria fer-ho, oi?
Ulls tancats, va concentrar-se en l’esfera que sostenia. I una gèlida sensació li va recórrer les venes en entrar a dins. Milions d’informacions i dades van creuar-li el cervell, imatges de figures de pell blanca, anys, línies d’incomptables lletres soltes, sense formar mots, massa documents i massa paraules que li eren desconegudes. Tot era massa per assimilar-ho. Però dins l’esfera es feia clar el seu propòsit. Estava repleta d’informació del seu planeta d’origen, de la cultura i la tecnologia que la raça del seu món volia preservar, passés el que passés.
Per molt que ho desitgés, ni en Nagadelis seria capaç de veure i extreure les gairebé infinites quantitats de dades que l’artefacte albergava, i l’artefacte mateix semblava saber-ho. Per això, en la capa més externa de tots aquells números i paraules, un missatge es veia més clar que la resta, un missatge peremptori i angoixat, i en veu alta va ressonar dins la ment del jove. «Endolla’l en el centre de dades més potent que trobis».
Va desconnectar-se de l’aparell i, mentre panteixava, va mirar-lo. La seva palma suava i el tacte amb l’esfera es va tornar més càlid. En Nagadelis només havia sigut capaç d’observar les primeres capes de tot el que devia contenir l'artefacte i encara així li havia quedat una cosa clara: era important. Dins tenia informació provinent d’un planeta diferent, informació que no podia quedar-se allà tancada. La gent que l'havia introduïda estava desesperada perquè algú l’extragués tota. I si en Nagadelis volia fer-ho…
En girar-se, el seu peu es va enfonsar en la sorra i la seva mirada es va perdre en el camí cap a casa seva, abans de tornar ansiosa cap a l’artefacte. Si volia obtenir aquella informació, coneixia el lloc ideal.
Va guardar-se l’objecte dins el front i va llançar-se de nou cap als carrers.
* * *
En les oficines de la FIE, la Fundació d’Investigació Espacial, en Darrobossen estava dret. La resta, donant-li l’esquena, escrutava amb una atenció admirable els números, les lletres i les coordinades que rebien els ordinadors als quals estaven connectats. En brillar, les ratlles platejades de tots donaven una il·luminació grisenca a la sala.
L’esguard del Darrobossen se’ls mirava fixament des dels ulls vermells del seu rostre sense boca. Als de la seva raça, els glostràtics, no els calia -a diferència dels flastians- gràcies al seu superior talent per connectar-se amb aparells electrònics i metàl·lics. Els cabells que els sortien al coll eren un altre benefici del qual estaven mancats els altres llusargs. En Darrobossen havia deixat que els cabells que li envoltaven l’extremitat creixessin fins a formar una cabellera blanca amb flocs grisos, del mateix color que els que tenia al cap, de forma punteguda cap endavant.
Un dels treballadors va deixar anar un «Ho tinc!» amb un crit i es va girar cap al Darrobossen.
—Senyor, la nau ha caigut a la platja d’Ericenes!
El glostràtic va connectar-se al terra amb el peu i va fer vibrar en el metall els seus pensaments per fer-los audibles als demés.
—Bé. No perdem més temps, llavors.
