Tanco la porta darrere meu amb suavitat, la meva motxilla pesa molt i la deixo penjada al seu lloc. M’assec una altra vegada en la mateixa cadira, crec que ja està avorrida de mi. Obro el portàtil. La pantalla s'il·lumina, llum penetrant m’opaca els ulls, té un to blavós.

—Mh… Quantes tasques em queden? —al mirar l’agenda arrufa les celles— Crec que no acabaré mai…

Fa mitja hora que encara estic acabant de perfilar el projecte grupal. No se n’adonen que encara no s’havia corregit ni millorat. Encara estava allà, donant unes últimes pinzellades.

Les tecles sonen buides. Organitzo idees que no em pertanyen a mi, línies i perspectives que segurament ja havia dit algú altre. Els dits articulats automàticament, subratllen, citen i…

Un so breu interromp el meu cicle.

—Miau? —em giro i obro la porta. Una silueta menuda està allà.

Assegut al passadís, amb el cap lleugerament inclinat, com si m’estigués estudiant. La cua es mou amb calma.

—Ah. Senyor Meló. Inspecció rutinària?

Ell passa entre les meves cames sense dubtar, fregant el seu cap contra elles. Entra a l’habitació i salta damunt l’escriptori, just sobre els apunts i l’ordinador.

—No, no, aquí no. Bonic, no és un llit provisional el portàtil.

El desplaço amb cura i ell es deixa fer, però no marxa. S’estira a prop del teclat. El seu cos és una presència tèbia, una mena de pes que suporta.

—Què m’esperaves, Meló, perdona, potser abans havies tocat i no t’havia escoltat —l’acarono mentre ell es va adormint— Aish! Mira que ets bufó, que faria sense tu. Mira’t la teva panxeta, que rodona i suau que és —en Meló molest pels crits roda els ulls cap a una cantonada— Vinga, no siguis així!, et faré manyagues al teu front petitó.

Així doncs, la meva mà es va barrejar amb el seu gris, esculpint la seva forma gatuna fins el caparró, on una taca es feia present en el seu pelatge, semblava traçar una mena de pedra preciosa.

—Bé!, he d’acabar, vida meva! No, no puc estar-hi molta més estona.

Torno a escriure.

I, estranyament, les frases surten amb més consciència. El meu voltant sembla ilustrar un esbós més nítid.

De tant en tant, vaig veient com respira calmadament. De cop, una gota de baba seva cau. Trobo que és graciós.

Potser no estic del tot blanc si encara puc notar això.

Quan acabo el treball, li ensenyo la pantalla.

—Què en penses, preciós? Massa caòtic, dissociat?… Potser, sí.

Ell parpelleja lentament. Ho interpreto com una aprovació.

Els meus ulls es fixen en la finestra del costat, no es veu res, només els raigs del fanal adjacent. Està obscur.

—Ja torna a ser de nit? Què ràpid…

* * *

—A sopar! —crida la mare des de la cuina.

En Meló baixa del llit abans que jo. Sempre arriba primer.

A la taula, el pare té el mòbil encès però no el mira. Ajudo la mare a repartir els plats.

—Com ha anat l’institut? —pregunta ell.

—Bé.

—Només bé?

—Sí.

El pare deixa el mòbil.

—Has entregat l’informe de biologia? —pregunta ara la mare.

—S’entrega demà.

Assenteix. No diu res més.

Ara és el torn de ma germana. No parla per els colzes perquè no pot, però… Mare meva!

—Mama, papa, al treball m’han dit que ho he fet molt bé!

—Mira que guay —respon el pare.

—És segur el que dius? Ja saps que no ens agraden les mentides, Natàlia.

—Que sí, mare, que sí —ho diu mentre un replecs recobreixen dalt dels seus ulls.

Els coberts toquen els plats. El so és quasi inotable, però persistent. En Meló frega la cama de la taula i miola suaument.

—No li donis res —li dic a la mare, de manera gairebé automàtica.

—Només una mica —respon la mare, trencant un tros minúscul de pollastre.

—Que es posarà grassonet, sinó —adverteixo, omplint les meves galtes amb aire per exposar superficialment el meu pretenciós enuig.

La mare el mira. Quan li sembla que no estic observant-la. “Subtilment” li dona el pollastre.

—Mama, no!, que es posarà grassonet… Uf…

La Natàlia continua amb el seu comú monòleg.

Mentre ella parla, la mare es queda mirant la finestra un moment massa llarg.

—Hauríem de canviar la mosquitera —diu.

—Ja ho sé, no he tingut temps aquestes setmanes —respon el pare.

La mare se'l mira frustrada. No afegeixen res més.

En Meló salta a la meva falda. Li acarono el cap i noto el relleu minúscul de la taca. Sempre m’ha semblat una pinzellada mal col·locada.

Quan m’aixeco per portar el plat a la cuina, la polsera s’enganxa lleugerament a la cadira. No li dono importància.

Fins que sento el so.

No és fort.

És petit.

Un “crac” discret, com quan es parteix una branqueta.

Les peces de plata cauen a terra i rodolen en diferents direccions. Una s’atura sota la taula. Una altra toca el peu del pare.

Tots quatre mirem el terra.

—Se t’ha trencat —diu el pare.

—Ja la portaves massa ajustada —afegeix la mare.

—Ha, ha, això et passa per estar somiant en el no-res.

—Perdó, ara ho recullo. Vaia mala sort, m’agradava molt…

M’agenollo i recullo les peces de metall. El canell em queda lleuger. Li falta la cara d’en Meló.

—No passa res, ja està—dic.

Però la veu em sona massa profunda.

* * *

La finestra de la cuina està oberta. La mosquitera, trencada en un dels extrems, es mou lleugerament amb l’aire de febrer. El pare la mira com si fos una esquerda més un terra d’hospital.

—No podem estar a tot —diu, sense mirar ningú en concret.

La mare no respon. Té les mans dins l’aigüera, sota l’aigua corrent, però no renta res. L’aigua cau i cau i cau.

—Ha sigut un moment —afegeix ell.

—Ja —contesta ella.

Jo miro la mosquitera.

El tall no és gaire gran. Però és suficient.

—On és en Meló? —pregunto.

—Potser és a l’habitació, crec que l’he visto allà —respon una mica dubtós, el pare.

Silenci.

No és un silenci normal. És un silenci que ocupa espai.

—Jo diria que estava per aquí fa un moment —diu la mare.

Surto al passadís.

—Meló? Melonet?... Senyor Meló!?

Obro la porta de l’habitació. Buida.

Miro sota el llit. Res.

Al bany. Res.

Al sofà. Res.

Estic molt engoixat. El cor em batega ràpid? No. Crec. Només noto una mena de pressió darrere dels ulls.

—Meló… —repeteixo, aquesta vegada sense força.

El pare surt al balcó.

—Potser ha sortit una estoneta.

—Com que ha sortit? —pregunta la mare.

Ell assenyala la mosquitera.

—És molt llest i àgil.

Baixo les escales sense avisar.

El carrer està tranquil. Massa silenciós. A la vorera del davant, sota un cotxe, hi ha un gat gris amb ratlles.

Està estirat.

No es mou.

M’hi acosto uns passos, però no prou. La llum del fanal li blanqueja el pelatge. El gris sembla més fred del que recordava. Com si algú hagués barrejat massa blanc al pigment.

No veig la taca sota al seu caparró.

Però tampoc m’hi apropo prou per comprovar-ho.

Em quedo quiet.

El món no s’enfonsa. Estrany? Només noto l’aire fred entrant pels pulmons i sembla que em crema.

Potser aquest destí ja estava pintat així des del principi.

Torno a casa sense dir res.

La mare em mira els ulls. No pregunta. El pare baixa la vista.

Ningú expressa res.

La mosquitera segueix movent-se amb l’aire.

I la llar, de sobte, se sent massa lleugera; no sé si encara hi visc o només hi resto.