La sala d’espera fa una olor diferent, coneguda, però ara de temps detingut. Ella, la mare, plora com una magdalena, amb uns sanglots que li estripen la gola i paraules que surten com malediccions llançades al buit. Maleeix el dia, maleeix l’aire, maleeix la mala sort que s’ha instal·lat a casa nostra. Al seu costat, el pare sembla una estàtua que s’està desfent. No diu res. Té els ulls vermells, fixos en una rajola del terra que està una mica esquerdada, com si en aquella esquerda hi hagués l'única explicació possible a tot aquest desastre o potser, simplement, no vol acceptar la realitat. Estan esperant que els cridin, esperant que algú els digui que el destí ja s’ha rendit amb ells.

Jo els miro dret des del seu costat i em pregunto qui són, per què pateixen tant, i què o qui ha sigut al centre de la tempesta.

És desconcertant, només sento tranquil·litat, silenciosa i agradable.

Han passat minuts o hores? No ho sé. Però, m’he adonat que he perdut la meva polsera d’en Meló.

Quan finalment tornen a casa, la quietud és tan densa que sembla que l’hagin d’apartar amb les mans per poder caminar pel passadís. Abans d’anar a tancar-se a l’habitació, el pare s’atura davant del menut. Ell el mira amb curiositat, amb la cua movent-se lentament.

—Demà anirem a veure’l, no t’amoïnis menut, ves-te’n a dormir a l’habitació —murmura amb una veu que sembla pols—. Porta’t bé, eh? No facis cap trencadissa mentre no hi som.

La mare ni tan sols el mira; entra al dormitori i tanca la porta de cop, deixant que el so del pany ressoni com un tret.

Ara estic sol amb ell. En Meló m’observa des de sobre el llit.

—Deixa de mirar-me així, si us plau— li dic. La meva veu sona rara, com si no hagués parlat en segles—. No vull que et pensis que jo soc així. Que soc aquesta mena d’ombra que prem el pinzell fins que el pigment brolla, recordant-me que encara tinc color a dins meu.

M’assec a terra i el gat salta a sobre la falda, fregant-se amb el meu cos. Li explico, potser perquè ell no em pot jutjar, que abans de trobar-lo a ell, tot menut i mort de por i fred al carrer, jo sentia que anava més o menys bé. Però des de "l'incident", des d'aquella nit, tot ha canviat. Recordo que vaig trigar minuts interminables a tornar a obrir la boca després de veure el que vaig veure. Minuts en què el món es va tornar mut.

—Ei! Meló, mira, ha arribat l’encàrrec que esperàvem—. Obro el sobre i trec la polsera. És petita, de plata, amb un gravat minúscul de la seva carona de gatet. Me la poso al canell esquerre, just on el pols batega amb més insistència, com si volgués escapar de la pell.

—Aquesta polsera és per a tu —li murmuro mentre ell em llança una mirada amorosa—. Jo no me la trauré mai, mai de mi.

Em dirigeixo cap al cavallet, que està al costat de la finestra i el radiador, l’habitació té uns colors més vívids que abans no els havia notat. —Estigui’s quiet, senyor Meló, li faré un quadre de vostè. No, no es llepi ara!— mentre el retrato penso que no me’n puc anar, el Mixet encara em busca les mans a la nit. Suposo que he decidit estar-hi un dia més, només per no deixar els teus miols sense resposta.

L’endemà, l’institut em rep de la mateixa manera de sempre.

—...i llavors el paio es queda mirant el professor amb una cara de ruc que no t'ho pots creure! —en Marc fa una riallada i em dona un copet al braç, esperant la meva reacció.

Noto l’impacte de la seva mà. Compto un segon mentalment i alço les comissures dels llavis, mostro les dents i emeto un so aspre que s’assembla al que s’entén per riure.

—Quina animalada, Marc. Segur que el profe l'ha posat a la llista negra directament —li dic, mentre busco el següent acudit per desviar l'atenció.

—Ets un crack, tiu. Sempre li trobes la punta —riu ell, tornant a la seva conversa amb la resta del grup.

Mentre ells segueixen parlant, la meva ment retrocedeix uns centímetres cap a la part posterior del crani. Les veus dels meus companys es tornen un brunzit molest, una mosca que no para de moure’s dins d’una habitació tancada. La llum que entra pel finestral de l’aula no em sembla real; és plana i sense calor.

A l’hora de filosofia, el professor s’ha posat a divagar sobre el solipsisme.

—...per tant, si només podem estar segurs de la nostra pròpia ment —diu el profe, passejant entre les files—, ¿com podeu garantir que la persona que teniu al costat no és una simple projecció?

M’inclino cap endavant a la cadira i aixeco la mà amb un somriure entremaliat.

—Profe, això explicaria per què en Marc sempre diu les mateixes tonteries —tota la classe esclata a riure i ell em llança un bolígraf amb complicitat—. Però, de debò, ¿i si som només un programari una mica defectuós? Una simulació que s’ha quedat sense memòria i ara ens fa veure colors que no hi són.

—Interessant teoria, com sempre —respon el professor, somrient—. Però recorda que el simulacre encara ha d'entregar el treball divendres.

La rialla torna a omplir l'aula, però a mi em comença a bategar una pulsació punxant darrere dels ulls. És el maldecap de cada dia, el preu de mantenir la façana sense que s’esquerdi. Miro el rellotge. Faltaven deu minuts perquè s'acabés la classe.

Quan sona el timbre, l’esgotament em cau al damunt com una manta de pedra. No he corregut cap marató, però sento que he estat mantenint l’equilibri sobre una corda fluixa durant hores. En arribar a casa i posar la clau al pany, el silenci m'ataca. Entro al passadís i em miro les mans; em sorprèn que ocupin un lloc a l'espai, que pesin alguna cosa. A la paret hi ha fotos meves, de quan feia vacances, de quan tot se sentia sòlid. Ara només veig pinzellades.