El carrer és massa silenciós. La Lara camina sense rumb, amb la ment plena de veus que no sap si són records o pensaments. Les llums dels fanals projecten ombres que tremolen com si la seguissin. No sap si ha estat dins aquella comissaria minuts o hores.

Les mans li tremolen. Les amaga dins de les butxaques, buscant algun rastre de què era seu. Només troba un mocador vell i una clau petita sense cap etiqueta. No la reconeix. L’observa sota la llum i veu unes inicials gravades al metall: L.M.

- Lara... M.?- murmura. Però no sap què significa la segona lletra.

Decideix caminar fins a casa, però el problema és que no recorda on és “casa”. Els carrers li semblen tots iguals. Entra en un cafè obert, buscant refugi. Una cambrera li pregunta si està bé. La Lara només diu que necessita seure.

Demana un cafè, tot i que no sap si li agrada. Quan el tasta, un record li travessa el cap: el mateix gust, la mateixa tassa blanca, un home al davant d’ella. El rostre li és familiar, però quan intenta fixar-lo, la imatge s’esvaeix.

El mòbil de la cambrera sona darrere el taulell, i Lara sent clarament una veu que diu el seu nom.

- Lara?”

S’aixeca de cop.

- Què has dit?- pregunta.

La noia la mira, sorpresa.

- Res... parlava amb la meva mare.

La Lara s’asseu de nou, però el cor li batega fort. Està convençuda que algú la busca. Mira per la finestra: un cotxe negre estacionat al davant, els vidres tintats. No n’hi dona importància fins que veu la mateixa silueta que havia notat darrere el mirall de la comissaria. Algú l’observa.

Deixa diners a la taula i surt ràpid. Gira pel primer carrer i comença a córrer. Les sabates li rellisquen sobre l’asfalt mullat. S’atura en una cantonada i, entre les ombres, veu una porta mig oberta. Sense pensar-s’ho, entra.

És un edifici antic, potser abandonat. L’olor a humitat és forta, però l’espai li resulta inquietantment familiar. Una escala puja cap a un pis superior. A la paret hi ha un mirall esquerdat. La Lara s’hi mira i, per un instant, veu una altra cara. Els cabells més llargs, una mirada diferent.

El mirall tremola, o potser és ella. Es toca el coll i nota la cicatriu. Li sembla més profunda que abans.

A la planta superior hi ha una porta entreoberta. L'empeny. Dins hi ha una taula amb papers escampats. Entre ells, una carpeta amb el seu nom: Lara Montseny. A dins hi ha fotografies: ella mateixa entrant a la comissaria, caminant pel carrer, parlant amb algú que no recorda.

També hi ha un informe mèdic. El llegeix amb la gola seca:

Pacient: Lara Montseny. Observacions: pèrdua d’identitat parcial. Trastorn dissociatiu a conseqüència d’un incident violent. Recomanable supervisió constant.

Les mans li tremolen tant que deixa caure els papers. A sota n’hi ha un altre: una còpia d’una denúncia antiga, signada per ella mateixa.

L’acusada: Lara Montseny.

El càrrec: agressió greu.

No pot respirar. Tot li dóna voltes. Recorda la tassa trencant-se, la veu cridant el seu nom, la sang al terra. Només que ara la veu masculina diu:

- Lara, atura’t, si us plau.

Una porta es tanca de cop darrere seu. S’amaga darrere la taula. Sent passos. Algú puja lentament les escales. No veu qui és, només l’ombra projectada al terra.

Quan la figura entra a la sala, Lara surt corrents per l’altra banda i baixa les escales. Fuig al carrer. L’aire fred li talla la pell. No sap on anar. Només té la clau que duia a la butxaca.

Segueix caminant fins que arriba davant d’un edifici vell, el número 27. La clau encaixa a la perfecció. Entra. Tot està fosc, però reconeix l’olor. És casa seva.

A la sala hi ha una tassa trencada, exactament com al record. I al terra, una taca fosca. S’agenolla, la toca. Encara és humida.

Algú diu el seu nom darrere seu, amb la mateixa veu que sent als somnis. Es gira. La figura de l’home amb la cicatriu la mira amb tristesa.

- Lara, ja n’hi ha prou. Has de recordar-ho tot.

Ella retrocedeix, confusa.

- Què vols dir?

- Tu em vas trucar, aquell vespre. Vas dir que no podies més. Quan vaig arribar... tu... no eres tu.

Lara sacseja el cap.

- No. Jo era la víctima.

L’home fa un pas endavant.

- No, Lara. Tu eres qui em va atacar.

Ella cau de genolls. El soroll de la tassa trencant-se torna a ressonar dins el seu cap. El record, finalment, encaixa. La ràbia, la por, el crit. El cop. La sang.

Plora en silenci, mentre l’home truca a algú pel mòbil.

- Ja l’he trobada, diu. Sí... està desorientada. Tornem-la a ingressar.

L’últim que Lara veu abans de perdre la consciència és l’uniforme sota la jaqueta de l’home. No era un desconegut. Era un policia. El mateix que l’havia interrogada aquell matí.

Tot torna a foscor.