Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.



Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



___________________________________________________________________________

L’olor de cafè ranci i paper vell li omple el nas. Els fluorescents parpellegen. En un racó, un home amb uniforme parla per telèfon sense aixecar la vista. La Lara ho observa tot, buscant alguna pista que li expliqui per què ha vingut. Té la sensació d’haver-ho somiat abans, aquest lloc: les cadires metàl·liques, la finestra amb les persianes mig baixades, el tic-tac d’un rellotge que sembla avançar a cops irregulars.



Un agent surt de la porta lateral i la crida pel seu nom. La Lara s’aixeca insegura. El cor li batega amb tanta força que sembla voler escapar abans que ella pugui moure’s. La segueix per un passadís llarg i estret. Les parets són d’un blanc brut, i l’eco de les seves passades sembla omplir tot l’espai.



A la sala hi ha una taula metàl·lica, dues cadires i una gravadora. L’agent li demana que s’assegui i li ofereix un got d’aigua.

-No pateixis, La Lara- diu. -Només necessitem entendre què ha passat.



Ella assenteix, tot i que no està segura de què ha passat exactament. Té fragments, imatges soltes, sorolls que li retornen al cap: una tassa que cau a terra, una veu masculina que crida el seu nom, un cop sec. Després, foscor.



-Vols fer una denúncia? -pregunta l’agent.



-Crec que sí- murmura.

-No ho sé… potser ja ho he fet.



L’agent frunzeix el front, escriu alguna cosa.

-Ja ho has fet abans?

La Lara no respon. Té la sensació que aquella pregunta ja li havien fet altres vegades, però no sap quan. O potser només ho ha somiat.



-Recorda què va passar exactament- insisteix l’agent.



Tanca els ulls i torna a veure-ho: una cuina il·luminada per la llum d’un fanal, el soroll d’un vidre trencant-se, algú que l’agafa pel canell, el cop. El record s’acaba sempre en el mateix punt.



-Vaig marxar corrents- diu finalment. -Vaig deixar la porta oberta. No vaig mirar enrere.



Quan obre els ulls, l’agent la mira amb una barreja d’interès i cautela.

-Coneixies a l’home?

La Lara vol dir que sí, però la paraula no surt. No sap si aquell rostre que recorda és real o inventat. Només sap que li feia por.



L’agent li mostra una foto en un dossier. Un home d’uns quaranta anys, amb els ulls foscos i una cicatriu a la galta.



-És aquest?

La Lara no pot respondre. Alguna cosa dins seu diu que sí, però una altra veu, més profunda, li diu que no.



Quan acaba la declaració, l’agent li diu que pot esperar a fora mentre fan una consulta. Lara surt al passadís i s’asseu en un banc metàl·lic. A la paret hi ha un mirall que sembla massa gran per estar en una comissaria tan petita. S’hi mira i s’espanta: els seus ulls semblen més foscos, com si no fossin els seus.



Busca la seva bossa per distreure’s, però no la troba. Jura que l’havia deixada als seus peus. Entra a recepció i pregunta, però ningú sap res.



-Potser no la duies, senyora- diu la dona del taulell.



-No, sí que la duia… hi havia les meves claus, el mòbil… una foto.



La dona nega amb el cap:

-No hi ha cap objecte registrat amb el vostre nom.



El seu nom. Lara s’adona que ningú l’hi ha tornat a dir des que ha entrat.



-Quin nom heu dit abans?- pregunta, insegura.



La dona la mira, sorpresa.



-El vostre, Lara. El que constava a la cita.



-Però... quin és exactament?

Cap resposta. La dona només fa un somriure incòmode i gira la vista cap a l’ordinador.



La Lara surt al carrer. L’aire és fred, però li costa respirar. Busca al seu voltant algun rètol que digui Comissaria de Policia, però no n’hi ha cap. Ni tan sols el número de l’edifici coincideix amb el que havia apuntat.



Mira el seu reflex a l’aparador d’una botiga tancada. Porta una jaqueta que no reconeix, els cabells més curts, una cicatriu fina al coll.



Tot sembla lleugerament diferent, com si hagués canviat sense adonar-se’n.



Es toca la pell, intenta recordar el seu nom complet, la seva adreça, qualsevol cosa. No surt res. Només un buit enorme.



Potser no ha anat a la policia per denunciar. Potser hi ha anat perquè l’interroguin. Potser no és la víctima.



Potser és ella la que ha fet mal a algú.