Després d'un camí estret de pedres, es trobava el poble envoltat d'amplis camps i

arbres. En Toni va reduir la velocitat, com si alguna cosa li exigís anar més lent. No hi

havia embussos desesperants, ni rotondes innecessàries, ni cartells amb llums;

només una taula de fusta desgastada amb un nom gravat, lleugerament torçada pel

pas dels anys, i la sensació d'haver arribat a un lloc fora del seu món i on ell no

havia triat estar.

Va parar el cotxe i va baixar amb tranquil·litat. El primer que va notar va ser l'olor:

herba mullada, animals, terra, aire fresc. Una olor poc habitual per en Toni; no era

desagradable, però sí estrany. L'ambient era silenciós amb algun murmuri, el frec

dels passos i el brunzit dels insectes.

La casa heretada era al final del poble. Era vella i descurada. Tenia les parets

desgastades i una gran planta enfiladissa que l'embolicava, que complicava entrar a la

casa. Quan va aconseguir obrir la porta, la pols es va aixecar lentament, com si

l'hagués estat esperant. A l'interior hi havia objectes comuns, fotos de persones que

no coneixia i mobles antics, que havien estat del seu pare progenitor, el qual mai

havia conegut.

No obstant això, alguna cosa començava a regirar-se en el seu interior. Era una

sensació que romania en ell, i no sabia per què.

Els veïns no van trigar a aparèixer. Primer van sorgir les mirades curioses, després

les tímides salutacions i, finalment, a poc a poc, les petites converses. Li parlaven

d'un home solitari, treballador i de vida senzilla. En Toni no tenia pressa per marxar,

sinó que més aviat es deixava portar per la situació. Alguna cosa li deia que en aquest

lloc hi hauria unes vacances inesperades.

En Toni es va quedar, no perquè li vingués de gust, ja que continuava sent de ciutat,

sinó perquè alguna cosa en ell volia entendre d'on venia i per què aquell home havia

desaparegut de la seva vida abans que pogués recordar-ho.

Els dies van anar transcorrent. Es va començar a aixecar d'hora, recorria les

senderes entre terrenys vius, s'asseia en el bar del poble on el cafè tenia un gust diferent.

Observava la gent, la qual cada dia, feia la mateixa rutina. Allí tots vivien en

tranquil·litat, alguna cosa que per a Toni era anormal, però necessària.

Va ser en el bar on la va veure per primera vegada.



Tenia accent italià, un dolç somriure i una mirada intensa. Es deia Giulia. Era al

poble perquè volia canviar d'aires, i de pas conèixer la cultura espanyola.

Van estar parlant de coses simples, com del perquè es quedaven al poble, sobre la

tranquil·litat del lloc, d'Itàlia, entre moltes coses més. A Toni el va sorprendre el fàcil i

fluid que era conversar amb ella.

A partir d’aquell moment, van començar a coincidir. Feien caminades sense rumb,

menjars interminables i les tardes li passaven volant. Eren moments agradables, on

en Toni se sentia còmode, com si per fi després de molt de temps estigués gaudint de

la tranquil·litat. Aquí és quan en Toni va començar a deixar-se anar. Li comptava a

Giulia històries que mai ningú havia escoltat. Ella les sentia atentament.

Es va adonar que ja no mirava l'hora en tot el dia. El temps no se li feia llarg i les

hores ja no li pesaven. Això li va semblar rar, ja que sempre estava pendent del

temps. Se sentia cada vegada més lliure.

Les nits eren diferents que a la ciutat, ja no eren inquietants sinó nits en calma amb

un silenci inusual que li provocava pau. Apreciava el cruiximent de la fusta, el vent

passant per les finestres i els sorolls llunyans que venien del camp. Encara així no

era capaç de dormir, però tampoc sentia l'ansietat que solia tenir. Vetllava pensant

en el seu pare biològic, per poc que sabia d'ell i en totes les preguntes que no

tindria l'ocasió de fer-li. Aquesta incertesa no li angoixava, però el seu cap

necessitava descobrir aquell passat que sempre havia ignorat.