Si hi havia al món una cosa que en Toni odiava profundament era aquesta mena de presó infernal a la qual els humans amb feina fixa se senten abocats, com a mínim un cop l’any. Aquesta era la seva veritable creu, l’imponderable sense solució. El mes de vacances era, per a ell, una tortura de dimensions secretes i cruels.

Mentre els seus companys de treball celebraven l'arribada de les esperades vacances en destinacions remotes i somiades envoltats de companyia; en Toni, els observava en silenci, sabent que s'acostava el començament del descans, fet que li provocava un fort sentiment de solitud. Per a ell, el període vacacional no era per a res desitjat, sinó dies grisos, sense una rutina. Temps de més, que al no estar ocupat, es tornava fosc.

El treball era el seu refugi. No una ambició descontrolada ni una gran passió, sinó una necessitat per a viure. Li donava estabilitat per a travessar els dies sense pensar massa. En aquest entorn, ho tenia tot organitzat. Sabia sempre què fer, com fer-ho i quan. Aquí, sí que sabia qui era.

Els seus pares adoptius havien mort uns anys enrere en un tràgic accident. Una trucada inesperada de matinada, paraules entretallades i l'aparició d'un enorme buit. Ells havien estat la seva llar segura, les persones que l’havien triat i estimat incondicionalment. Va ser impossible d'assimilar-ho tot. Amb el temps no va deixar de fer mal, sinó que aquest sofriment es notava menys.

La casa en la qual havia viscut tota la seva vida es va convertir en un lloc desolat. No podia continuar vivint allí, ja que cadascun dels racons d'aquesta llar estava envoltat de records i moments inoblidables al costat d'ells. Seguir en aquest lloc era insuportable. Marxar d'allí va ser gairebé inconscient, una reflexió que no li va llevar gaire temps perquè era necessari per a seguir cap endavant. Va canviar de ciutat, va deixar enrere el que havia estat la seva vida i va començar una nova etapa com a fuita d’aquesta tempesta.

Per això, es va aferrar al treball, dedicant-se absolutament a ell tots els dies. Els anys passaven i en Toni anava ascendint ràpidament, aconseguint càrrecs que suposaven grans responsabilitats. Laboralment, la seva vida creixia com l'escuma. Però fora de l'àmbit professional, en canvi, tot romania paralitzat. No es relacionava amb persones, no perquè no volgués, simplement perquè estava cansat emocionalment. Les relacions requerien més del que ell podia donar.

Per aquest motiu, les vacances el desestabilitzaven tant mentalment. La rutina s’esfumava i apareixia de nou la dura solitud any rere any, que normalment aconseguia mantenir en equilibri. No era una solitud plena de drama, sinó una composta de dies llargs que mai acaben, estones en silenci i de pensaments que arribaven sempre al mateix punt.



Itàlia havia estat el seu destí durant anys per a alleujar aquesta situació. Un lloc per a ell, conegut, sense sorpreses esperades, però on podia sentir a vegades una mica de proximitat en tornar cada any. Ciutats ja recorregudes, però que sovint, li feien sentir-se viu després de molt de temps. Així i tot, res d'això servia, el seu cap sempre el conduïa al mateix.

Aquest any, com en la resta d'anys anteriors, ja tenia el viatge perfectament organitzat. Les dates coincidien amb el seu mes de vacances. Tot estava sota control. Fins que va arribar la carta.

Era un sobre molt formal i l'informava de la defunció del seu pare biològic, un home del qual a penes sabia res. Comentava que havia heretat una casa en un poble desconegut de Cantàbria. En Toni va llegir la carta diverses vegades sense mostrar cap sentiment, però era una cosa estranya, com si algú hagués obert una porta que ell havia mantingut tancada durant tota la seva vida, i mai hagués imaginat obrir-la.

La coincidència amb les vacances li va semblar un senyal, i els seus orígens li inquietaven. Així que deixaria Itàlia per a un altre moment.



Encara que tot semblava igual, alguna cosa dins d'ell començava a moure's i li feia pensar que la seva vida anava a canviar per sempre.