- Què fas aquí parada? Corre, vine!- em crida la Marta. Després m’aclareix que a la Nina no li agrada gens trobar-se amb cap persona fins las 9.



Jo, una mica confosa, li pregunto qué he de fer en aquell dia i ella sense fer pas cas continua parlotejant sobre que hauria de ser més puntual i no fer tantes preguntes. De sobte exclama mentre em senyalava una taula plena de papers:



- Aupa! Marxa al teu escriptori. És necessari que sempre estiguis atenta al telèfon i dels documents que et vagi passant jo. Entès?

- S-Si. -responc quequejant.



Em sento al meu nou i desolat lloc i em preparo pel dia que comença. I de sobte:

Ring, ring, ring! És una llamada. La meva cap, la Nina, estava trucant-me.



- Estàs aqui, oi que sí? Ves a comprar un café- va ser el que em va dir amb la seva veu avorrida. I abans de que pogués contestar, em va penjar la trucada.



Pego un salt, agarro l’abric i fuig cap a la cafeteria. La meva companya em dirigeix una mirada interrogativa; com si no estigués entenent res però no faig pas cas d’això i surto de les oficines de les quals feia 15 minuts acabava d’entrar. Travesso el carrer però anava sense mirar als costats, ja que estava concentrada en escriure un missatge a la Marta sobre el perquè havia marxat del meu lloc, escolto un crit d'avís i després, tot es va fer fosc.



Em desperto atordida. Estic estirada a un llit molt còmode. La llum travessa la persiana de la finestra. Semblan les onze. I de sobte, apareix una infermera, la qual quasi es cau de la impressió quan em veu que estic aixecada. Li pregunto que pasa, però ella és tan al·lucinada que no aconsegueix articular una sola paraula. Em fixo en el seu rostre i m’adono que té un semblant que em recorda molt a la meva germana petita, que té uns 15 anys. Em surt una pregunta que ni tan sols penso:



- Qui ets?

- Sóc la teva germana Millie!- em diu mentre corre al meu costat i comença a abraçar-me.

- Això no pot ser! Tu no pots ser l’Irene! Irene té 15 anys! Ella és una nena petita i tu, tu…-no aconsegueixo acabar la frase perquè entenc el que ha passat quan miro la seva expressió de tristesa.

- Millie, han passat dotze anys. Han sigut molt llargs i han succeït moltes coses. Van ser les meves noces, la mare va morir, el pare ha venut el restaurant, ara viu als afores de la ciutat, jo vaig fer la carrera d’infermeria, he començat a treballar aquí,... I més: Te'n recordes del teu treball? Ara bé, et van trucar ahir, dient que perquè no has vingut a les oficines i no se que més.

- Però, perquè?-exclamo jo. Al que Irene respon:

- Ah, si, a més a més diuen que et vas portar alguna cosa que era d’ells i no se que histories més. Però aixo no importa! El que importa és que t'has despertat! Vine aquí! Trucaré al meu marit, i al pare,... Ai, que feliç que estic!



Mentre la Irene parlava, el meu cervell s’havia aturat quan ella havia dit que m’havia emportat alguna cosa de les oficines. I el que més m’estranyava era que perquè van trucar justament ahir. Es que no sabien que jo he estat 12 anys en coma?! Tot aquesta situació semblava un somni, una mentida. M’aixeco del llit, faig cas omís de la llauna de la meva germana i després d’agafar el móvil que hi havia a la tauleta discretament, entro al bany per intentar contactar amb la Marta, la meva antiga companya del treball. A l’altra banda del telèfon una persona em contesta. I seguidament, jo començo a parlar:



- Marta! M’escoltes? Què ha passat? La Nina diu que em vaig portar alguna cosa de les oficines! Saps que pot ser? Estic molt preocupada!



Però cap veu em diu res. Només un lleu murmuri de fons que semblaven unes ones que xocaven contra la riba d'alguna platja. I de manera abrupta, em sembla que l’altra persona va donar per acabada la conversa, perquè va interrompre la comunicació.