De cop i volta em recordo que la Nina m’havia fet una pregunta i posant a part tot el que estava rumiant, em poso a parlar seguidament, quasi sense respirar. Explico tota la meva experiencia acadèmica i laboral. Després d'uns 8 minuts aproximadament, em contrec i tanco la boca. Espero la resposta de la meva entrevistadora amb la mirada fixa en la finestra darrere del cap de la Nina. No volia tenir cap tipus de contacte visual amb aquesta senyora que duia pinta d’una adinerada amb menys paciència que un estudiant avorrit mirant el rellotge un divendres a última hora desitjant que s'acabin ja les classes.



-Gràcies Millie, per exposar la teva trajectòria tan emfasitzadament.-digué la Nina recalcant la darrera paraula.-Tinc una última pregunta per a tu: per què vols aquest treball?



Em vaig congelar per un instant. Jo no vull aquesta feina! Vaig començar a ordir una contestació creïble per aconseguir sortir del pas. Però como no tenia cap idea brillant, vaig dir el primer pensament que se'm va ocorre:

-Vull aquest treball perquè me'n cautiva molt la moda!- En aquest moment, no sabia que cridava més l’atenció: que la mentida que havia deixat caure era tan evident com un cartell de neó o que el meu rictus deia que no m’ho creia ni jo.



La Nina va trigar una estona en donar una resposta, i després d’uns instants de total silenci va dir:

-Doncs molt bé.- La meva nova assistenta es comunicarà amb tu en un termini de dues setmanes com a màxim. Ja et pots anar. I tanca la porta quan surtis.

Vaig escoltar aquestes paraules i el batec del cor se'm va parar per un llampec. Les paraules de la Nina ja m’han fet veure que no sóc la triada. Marxo amb l’angoixa a flor de pell. Ja no sé qué faré si no tinc un treball en un plaç de tres dies.

Arribo a la meva estança i, de cop i volta, sona el telèfon. És la Nina! Ho agafo i veig que només ha deixat un missatge de veu, ja que havia trigat molt en prendre el mòbil.

Escolto la veu de la Nina, amb aquell aire de superioritat, deient:

“Ja has trucat a totes les demès candidates que no han estat escollides? Fes-ho abans de las 20 hores.”

Eran las 19:38! Com volia la Nina que em comuniquès amb totes les candidates si ni sols tenia els seus números de telèfon? Estava perduda. Em vaig posar a rumiar sobre el que podia fer per solucionar aquest problema. De sobte, em vaig enrecordar d’una amiga meva, Marta, que treballa en un departament d’informació de la empresa de Nina. Quan em disposava a trucar-la, em va arribar un missatge de la meva nova directora en el qual posava: “Ho has aconseguit? Necessito un capuccino en 15 minuts!” I em va penjar la llamada.

Surto al carrer, marxo a les oficines y pregunto a la l’altra assistenta (la Marta) sobre els números de telèfon de les candidates. Quan els aconsegueixo, em vaig posar de seguida a començar a trucar-les.

Gairebé una mitja hora més tard, 3 ploralles d’unes candidates molt sensibles, 4 marraneries de unes aspirants una mica enfurismades i de 10 penjades de telèfon de sol·licitants al escoltar un “no has estat escollida per aquest treball” corro a portar-li a la Nina el cafè que havia demanat. Però al arribar al seu despatx, veig que no està així que deixo el cappuccino i em dirigeixo una altre vegada a la meva apartament.

Arribo a la meva habitació, em deixo caure al llit i m’adormo esgotada. No abans havent posat l’alarma par el matí següent.

A les 7:00 hores m’aixeco amb l’angoixa de qualsevol que pensa que ha deixat el foc encès tota la nit. Em duxto, menjo un plàtan i em poso el meu millor vestit per a treballar. Em presento davant de l’oficina de la Nina, preparada pero a qualsevol cosa que em pugui demanar. Estava conscienciant-me d’aquest pensament però de sobte, Marta em treu d’aquest lloc gairebé a la vora d’un atac de pànic.