Aquella nit sempre torna primer. No sap per què. Hi ha altres records, més llargs, més foscos, però és aquella nit la que obri totes les portes del passat: la nit en què el seu pare va morir. No recorda exactament la causa; només recorda la llum dels fanals entrant per la finestra i el murmuri de veus desconegudes al passadís. Tenia huit anys i sostenia un peluix vell entre els braços. La mare plorava sense plorar, amb els ulls oberts i secs, com si s’haguera quedat buida.

L’endemà, la casa ja era una altra. El pare ja no hi era, però també havia desaparegut alguna cosa més: l’ordre, la calma, la sensació que el món tenia una estructura. Les nits es van fer irregulars, trencades. La mare es tancava a l’habitació; ell sentia sorolls, olors estranys, converses per telèfon que acabaven sempre en crits. No entenia res, però sabia que ja no era la mateixa dona la que el portava de la mà a l’escola.

Amb el temps, va aprendre a reconèixer els senyals. El so de l’ampolla contra la taula. L’olor que flotava a l’aire quan ella obria una finestra tot i que feia fred. El fum espés, els moviments bruscos. No sabia què eren les substàncies que consumia, només sabia que la transformaven. Primer venien els silencis. Després, la irritació. Finalment, aquell punt en què els ulls d’ella es tornaven massa brillants, massa oberts, com si alun altre l’haguera ocupada per dins.

Les primeres vegades només li llançava paraules. Paraules que ell no entenia però que l’agredien igual. «Igual que ell», repetia la mare, sense especificar mai què significava exactament ser com el pare. Ell no recordava el pare cridant mai, però va començar a dubtar dels seus mateixos records. I la mare s’aprofitava d’eixe dubte, d’eixa fragilitat infantil que no tenia manera d’oposar-se.

Quan van arribar els colps, ell ja havia entés que resistir era inútil. No eren colps ferotges, ni continus, sinó sobtats, imprevisibles. Com bufetades d’una tempesta. No cal descriure la forma exacta per entendre la por que li provocaven; el que li feia mal no era l’impacte, sinó la certesa d’haver sigut, d’alguna manera invisible, el culpable de la seua ràbia. Així ho deia ella, així li ho repetia fins que ell ho va creure.

Amb els anys, el que més el marcava no era la violència en si mateixa, sinó la manera com ella es justificava. «La vida és així.» «Si no aprens, et passarà fora.» «El món no és perquè tu plores.» Frases dites sense mirar-lo, amb una indiferència que feia més mal que qualsevol altra cosa. A poc a poc, ell va interioritzar que l’afecte podía venir unit al dolor. Que una dona podía estimar i fer mal alhora. Que la tendresa era un premi i la violència un recordatori.

Tot això, naturalment, ell no ho processava amb paraules. Era massa menut. Només ho sentia. Ho respirava. Va començar a evitar-la, a caminar de puntetes, a estudiar els seus gestos com si fora una ciència exacta: el ritme de la seua respiració, el to de la veu, la manera com deixava la tassa al marbre. Qualsevol detall podia ser un avís. Qualsevol distracció, un error.

La casa es va convertir en un espai sense racons segurs. Fins i tot la seua habitació va deixar de ser un refugi. Hi havia nits en què la mare s’asseia al llit i li deia que ella també estava sola, que ell no podia marxar, que era l’únic que li quedava. Altres nits, el culpava pel seu dolor. I ell creixia enmig d’eixa contradicció impossible: ser imprescindible i ser una càrrega, ser estimat i ser odiat.

Va arribar el punt en què va deixar de confiar en qualsevol dona. Totes li feien pensar en la mare; totes tenien el potencial d’amagar una ràbia similar. Les companyes de classe, les mares dels amics, les professores. Totes semblaven capaces de canviar en qualsevol moment, de girar-se contra ell amb aquella violència inesperada. I ell, que ja era adolescent, començava a sentir una tensió interna que no sabia explicar: temor, desconfiança i una mena de ràbia callada que no sabia on posar.

Quan finalment va marxar de casa, ho va fer sense mirar arrere. Però la casa mai no va marxar d’ell. El trauma no té portes ni finestres; es queda dins, amagant-se en silencis que no saps d’on venen. Va créixer amb la convicció que la violència era, si més no, una possibilitat latent a la vida adulta. No la desitjava, però la reconeixia com un llenguatge que havia après massa prompte.

I ara, assegut a la consulta de la psicòloga, aqueixes imatges de la infància tornen com un eco antic. No entén com pot ser que encara li passen factura després de tants anys. No entén per què la figura de la mare, amb tots els seus abusos i silencis carregats de dolor, continua sent la clau de tot allò que intenta recordar… i de tot allò que tem descobrir.

Però en el fons, molt al fons, sí que ho entén: la violència que va aprendre sense voler és la mateixa que ara li fa por reconèixer en ell mateix.

I la porta cap a eixe record que falta —el més terrible de tots— comença, lentament, a obrir-se.