No es recorda d’haver vist mai un sofà tan blanc. Una blancor que l’aclapara, com si qualsevol moviment seu poguera embrutar-lo. S’hi asseu amb les mans enganxades als genolls, els dits rígids, la mirada perduda en un punt de la paret. Té la sensació que qualsevol altra persona, només en mirar-lo, endevinaria el que amaga. Que li ho llegirien a la pell, a l’alè, a la postura. I això el fa contenir encara més la respiració.

Hi ha un rellotge a la paret. Fa un tic-tac massa fort, massa regular, com si comptara els segons que li falten per enfrontar-se a allò que ha estat evitant durant setmanes, mesos, fins i tot anys. Perquè potser sempre ha fugit, encara que no ho admetera. Fins que no ha quedat més remei.

La porta del despatx s’obri amb un lleu clic.

—Pots passar —diu la psicòloga, una dona prima, d’ulls tranquils, que sembla acostumada a veure gent que no sap per on començar.

Ell s’alça, camina cap a dins i s’asseu a la butaca que li indiquen. L’olor de la sala és suau, com de fusta i llibres antics. Se sent fora de lloc, com si haguera entrat en un espai on no té dret a estar.

—Com estàs hui?

La pregunta és simple, però li cau com una pedra.

—No ho sé —respon—. No ho sé mai.

La psicòloga fa un xicotet gest, convidant-lo a continuar.

Ell es passa una mà pel clatell, respira profund i parla sense mirar-la.

—No dorm. No menge. No… no recorde bé. Hi ha dies que em desperte i estic segur que no ha passat res. Altres, en canvi, tot em pesa. La gent em mira pel carrer. Els veïns callen quan passe. Supose que saben alguna cosa que jo no sé. O que no vull saber.

La psicòloga obri una llibreta.

—M’has dit que tens llacunes. Pots descriure-les?

Ell tanca els ulls.

Les imatges són difuses: una veu que no reconeix, un llum apagant-se, un vel fosc que li cau damunt. Però no pot ordenar res.

—És com… com si faltaren trossos. Trossos sencers. Com si jo haguera sigut allí però no… no fora jo. Com si un altre haguera fet les coses i jo només ho haguera vist darrere d’un vidre. I ara el vidre s’ha trencat i tot em cau damunt.

—Et fa por recordar? —pregunta ella amb un to que no el pressiona.

Ell obri els ulls de sobte.

—Sí. I no. Em fa més por no recordar. Perquè si no ho recorde, tampoc puc saber si el que diuen d’una manera o altra… és veritat.

Un silenci llarg ompli la sala.

Ell es remou a la cadira, incòmode, perquè sap que ve la pregunta següent. Sempre arriba, en totes les consultes que ha intentat fer, encara que mai haja aconseguit quedar-se prou temps per respondre-la.

—Què és el que creus que has fet? —diu la psicòloga amb la veu més suau possible.

Ell baixa la mirada fins a les seues pròpies mans. Les observa fascinadament, com si foren d’un estrany. Mans fortes, amb cicatrius antigues que mai ha explicat. Mans que tremolen ara, lleugerament.

—Tots… —respira fondo— tots em parlen d’ella. Com si jo haguera sigut… com si jo fora responsable. Però no… no recorde. Només recorde que ella ja no hi és. Que la seua roba encara és a casa. Que el mòbil d’ella va sonar un dia i vaig sentir la veu de la mare d’ella plorant. I jo… jo no sabia què dir-li.

La psicòloga assenteix, sense jutjar.

—Estàs ací per saber la veritat, siga la que siga. La memòria traumàtica pot fragmentar-se. El que passa és real, però el teu cervell ho guarda d’una manera que et protegix temporalment.

—Protegir-me? —riu, però és un riure buit—. No crec que això siga protecció.

—És un mecanisme automàtic. Però el que sí que pots fer és començar a reconstruir el relat. Poc a poc. Sense forçar.

Ell nota un nus a la gola.

—Tinc por de trobar el que no vull trobar.

—La por forma part del procés. Però no estàs sol ací.

La frase li travessa la pell. No sap per què, però el commou. Ell sempre ha estat sol. Sempre. Fins i tot quan no ho semblava.

—Quan estic tranquil —diu a mitja veu—, puc sentir-la. Com si encara estiguera darrere de la porta. O a la cuina. O al llit. I després recorde que no… que no hi és. I que potser… potser no tornarà mai per culpa meua.

La psicòloga deixa la llibreta sobre la taula.

—Treballarem això junts. Però primer hem d’entendre d’on ve tot. No només el que va passar recentment, sinó també el que vas viure abans. Les ombres que portes de fa molts anys.

Ell engul saliva, incòmode.

Quan la psicòloga parla d’allò d’abans, ell sent un calfred. Imatges apagades: una porta tancada, una veu de dona cridant, un colp que no hauria d’haver existit mai. Però encara no està preparat per dir-ho.

—No puc —murmura—. No encara.

—No passa res. Hui no has de forçar res. Només has de quedar-te. Respirar. I acceptar que este és el primer pas.

Ell inspira lentament. Per primera vegada en molt de temps, sent que pot fer-ho. No perquè estiga bé, ni perquè el dolor haja disminuït, sinó perquè sap que, siga el que siga el que hi ha darrere de les seues llacunes, haurà d’enfrontar-ho.

Perquè ja no queda cap altre lloc on fugir.

Quan ix de la consulta, el rellotge de la sala d’espera continua marcant el temps amb la mateixa constància de sempre. Però ell nota que alguna cosa mínima ha canviat: un primer moviment en la superfície rígida de la seua memòria.

I, encara que li pese admetre-ho, sap que tornarà.

Sap que haurà de tornar.