Mitja hora més tard, ja estic picant al timbre de la casa, més ben dit, la mansió de la família Winchester, és molt gran, amb uns finestrals que fan que es pugui veure el seu interior, mai havia vist un lloc així, té un pati ple d’herba verda tallada perfectament i just en mig per arribar a la porta, hi ha un caminet estret impol·lut, on a banda i banda està envoltat de flors, ja des de fora, fa la sensació que no només l’ambient sinó que l’aire, és diferent, pur luxe. De cop s’obren les portes, semblen les de les pel·lícules, aquelles que només estan a casa de gent rica, passo pel caminet i la Nina ja m’espera amb cara de suficiència, s’ha fet un monyo pentinat de tal manera que no se li escapa ni un cabell, porta unes ulleres de sol molt grans, vesteix una gavardina marró llarga, que li arriba fins als genolls, porta uns pantalons ni molt estrets ni molt amples negres i uns tacons d’agulla. Al seu costat hi ha un noi jove, probablement té la mateixa edat que jo, al voltant dels vint anys, és bastant atractiu, com tota la seva família, té els cabells negres i els ulls verds, és molt alt i va amb un vestit negre, al seu cantó està el que suposo que és el seu pare, un home igual que el seu fill, amb la diferència que es nota que té més anys.



- Benvolguda Millie, ell és Logan - va dir assenyalant al més jove - el meu fill, i en Paul, el meu marit. - va dir amb orgull- Marxarem tot el dia, arribarem per sopar, estarem molt enfeinats, amb reunions, per tant, no ens pots trucar, has de netejar la casa, i - a partir d’aquí vaig despistar-me l’únic que sentia era una cosa com bla, bla, bla, bla i va acabar amb un - està tot apuntat a la llista de la cuina.



Al que l’únic que vaig respondre va ser un - d’acord, que vagi bé - En Paul em va estrènyer la mà, i en Logan va fer el mateix, en marxar em va dedicar un somriure i em va picar l’ull.



El matí va passar tranquil, vaig parlar un munt amb la filla, la Cora, que era igual que la seva mare, cabells castanys arrissats, ulls verds grans una mica tristos, una cara rodona petita i era alta i esvelta, per sort, no era tan irritant com la seva mare, la veritat és que era molt simpàtica i amable, va passar-se una bona estona callada i llegint, fins que vaig demanar-li que hem fes un tour per tota la casa, i va passar una cosa molt important, i es que mentre la Cora i jo xerràvem, i m’ensenyava la mateixa habitació on la Nina m’havia fet l’entrevista, es va quedar parada durant uns instants mirant el terra fixament, i li vaig dir:



-Cora, que et passa? - Vaig girar-me per seguir on anava la seva mirada, i no em vaig sorprendre en veure la clau de l’altre dia, llavors vaig entendre-ho - és per la clau?



- Si… És que la meva mare la va perdre fa un temps, me la guardaré.



-Li donaràs després?



-Si, és clar - va sonar poc segura - doncs, anem?





Vaig assentir, vaig apuntar-me mentalment que en algun moment li hauria de treure el tema de la clau, perquè potser ella sabia alguna cosa, no?



Mai havia vist un lloc així, era tot molt elegant, tenia dues plantes i en total hi havia quatre lavabos, set dormitoris, una sala gran d’entreteniment amb una taula de billar, futbolí i una pantalla enorme amb seients, com un cinema, una piscina climatitzada interior, el menjador i la sala d’estar, sense comptar les habitacions a les quals jo no podia accedir, ni contant el pati, tot i que ja havia vist que tenia una piscina enorme i un jardí ple de plantes. A partir d’aquí vaig anar complint la llista amb un total de 25 passos que m’havien preparat. Però, tot va canviar a la tarda, al voltant de les quatre del migdia, mentre arreglava la cuina i la Cora acabava de menjar, va sonar el telèfon on algú havia deixat un missatge que deia:



- Nina, estem molt preocupats, dipositem totes les nostres confiances en tu, saps que pots comptar amb nosaltres, quan en Logan i en Paul, tinguin la tercera reunió, vine al lloc de sempre, ningú s’adonarà.



Vaig quedar-me de pedra, i vaig girar-me per mirar a la Cora, la qual s’havia quedat estupefacta, de cop van sorgir-me un munt de dubtes, primer, perquè m’havia mentit a mi, però també al seu fill i marit, a més qui enviava el missatge havia parlat amb la Nina, sinó, no sabria l’horari de les reunions, parlava en plural així que no era una sola persona implicada, i deia al lloc de sempre, és a dir, que el que estaven fent, no ho feien per primer cop. Com que la pobra nena no reaccionava, vaig dir-li:



-Cora, que està bé? - Com que no em responia, vaig decidir fer-li una broma perquè es tranquil·litzés - És que tens cara d’haver vist un fantasma - va començar a riure - Saps qui envia aquest missatge? És que se’m fa estrany que l’enviï per aquí en canvi de trucar a la teva mare.



Es va quedar pensativa, però finalment em va dir una cosa que em va sorprendre.



-Si, no et preocupis, per cert, crec que tinc la resposta que busques, però abans m’has de dir una cosa - vaig fer-li que si amb el cap, perquè continues - perquè has decidit treballar aquí, la meva mare no té molt bona fama, les criades no duren més de dues setmanes, i ja des de fa temps ningú vol venir aquí.



-Necessito els diners, i vosaltres em pagueu una quantitat considerable que fa que pugui pagar tot el que necessito, així que…



No volia mentir-li així que vaig decidir dir-li una veritat a mitges, perquè em sabia greu.



-D’acord, ja m’ho imaginava, pel que m’has explicat abans, des de jove has hagut de treballar, per tant, et crec -va dir segura, però amb una mica de desconfiança- continuant amb l’altre tema, et contestaré perquè ets amb l’única persona que puc parlar-ho, i també perquè crec que no estàs aquí només per això. - Això si que no m’ho esperava - Tot i que fa res que et conec, haig de dir que em transmets confiança, i que igual que jo, tot i que no sé perquè, necessites respostes, així que et volia dir que últimament la meva mare i jo discutim molt, està estranya, com si amagués alguna cosa, suposo que ho has notat mentre parlàvem - vaig tornar a assentir, perquè sí que ho havia notat, ja deia jo… - fa poc estava encara més irritant, va començar a cridar per tota la casa, deia que li havíem robat una clau que per ella era molt important, per això quan estava ensenyant-te la casa, m’he quedat parada en veure-la i l’he agafat.



Vaig quedar-me pensativa, així que no eren rumors, era veritat que tramava alguna cosa, i fins i tot la seva filla volia descobrir-ho.



-Vol dir… Que creus que amaga alguna cosa i que aquest missatge és un senyal?



Va esperar uns segons a contestar, però després va dir molt convençuda.



-Sí, però m’ha de prometre una cosa, el que parlem a partir d’ara es queda entre nosaltres, la meva mare es creu que no m’adono de res, i òbviament no pot saber-ho.



-D’acord.



-M’ajudaràs a descobrir el que passa, crec que tu en veritat també vols descobrir-ho, és la meva mare, però estic farta que faci el que vulgui, a més, està fent molt de mal al meu pare - va començar a tremolar-li una mica la veu, va respirar fondo i va dir - que sàpigues que ets en l’única persona que puc confiar, imaginat com necessitava que algú penses el mateix que jo i m’ajudés.



-No et preocupis, però saps qui li podria haver enviat el missatge?



-No estic segura, podria ser alguna amiga seva, últimament no para per casa.



-Ara ja estem juntes en això, ets la meva companya per resoldre aquest misteri?



-Si! - va dir molt emocionada, pobre, realment necessitava parlar amb algú, no m’imagino com de malament ho devia estar passant, per això abans m’ha ja semblat que estava trista, el meu instint no em falla.



Després d’haver estat parlant amb la Cora, la cosa no va quedar-se aquí, més tard, va arribar una carta, i el sobre tenia escrit amb una lletra molt elegant, estimada D, la qual cosa va fer que ens sorgís un altre dubte, estaria això relacionat amb la clau?