Parla'm de tu, Millie.



Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.



- Què t’agradaria saber? - dic de la manera més segura que puc.



- Doncs perquè estàs aquí, perquè vols el treball, ja saps, una mica sobre tu.



Em mirava fixament esperant la meva resposta, estava segura de què podia notar els meus nervis, tot i que jo intentava aparentar tranquil·litat, en un moment va deixar de mirar-me, i va quedar-se amb la mirada fixa la porta, només van ser uns segons, era com si l’hagués pillat fent alguna cosa que no estava bé, mirava a aquell punt com si esperes que passés alguna cosa, vaig decidir que ja havia de donar la meva resposta.



- A veure, per on puc començar… A si, tinc vint anys, i vaig néixer a Londres, al barri Tottenham, vinc d’una família molt treballadora, que sempre m’han donat tot el que he necessitat, tot i que jo sabia que a casa faltaven diners, així que des de jove vaig començar a treballar, no fa gaire vaig comprar-me un pis, a prop de casa dels meus pares, el meu somni és treballar del que més m’agrada, i per això ara estic aquí.



Ens vam quedar una estona en silenci, en aquella habitació plena de luxes, però que realment estava buida, no em transmetia res, era com si no hi hagués passat res, però jo ja sabia que si, a més tot i que ella intentava aparentar tranquil·litat, darrere aquells ulls tan freds, sentia que tenia un punt de nerviosisme, i tot i saber-ho dissimular massa bé, com tota la seva família, quedava clar que alguna cosa passava, passejava els ulls de la porta, al rellotge que descansava a la tauleta de nit i a mi. Finalment va respondre.



-Molt bé, i… Per què creus que et mereixes cuidar la nostra filla i d’aquesta casa, tenint en compte que tot ha d’estar perfecte?



No sabia molt bé que respondre, però havia de ser ràpida, però això vaig optar per l’opció que semblava més fàcil.



-Soc una persona pacient, soc molt polida i perfeccionista, tinc molta mà amb els infants, i és impossible que s’avorreixi de mi.



- Et puc fer una pregunta ràpida, que haig de marxar - va dir ella amb un to una mica estrany - on havies treballat abans? Perquè crec que no has parlat sobre això i m’agradaria saber la teva experiència laboral.



- Ah ostres, és clar, no li havia donat gaire importància, vaig treballar com a cangur i a diferents supermercats a prop d’aquí.



- Que estrany, mai t’he vist per aquí, de fet, no t’havia vist mai, i mira que jo conec a molta gent, ja ho saps.



Va mirar-me d’una manera, entretancant els ulls mirant-me, com intentant desxifrar si amagava alguna cosa, però no podia jutjar-la, perquè jo, feia el mateix i estava segura que en aquella família estava passant una cosa, que ho tenien molt ben amagat, així que no podia fer res més que quedar-me. Després d’aquell silenci, just abans que pogués respondre, ella amb un to de retret, com si jo hagués estat malgastant el seu valuós temps va dir:



- Et trucaré si finalment aconsegueixes aquest treball, marxo, ja saps on està la porta.



Va marxar amb aires de suficiència, fent soroll amb els tacons d’agulla, semblava que tingués el poder de controlar-ho tot, amb una superioritat un pèl estranya, tot i que semblava una persona molt segura de si mateixa, actuant com si la seva vida fos perfecta, havia de descobrir que amagava Nina Winchester. Abans de marxar d’aquella sala, vaig parar-me a mirar pel voltant, per veure si hi havia alguna cosa interessant i darrere un moble hi havia una petita clau daurada feta amb molts detalls, a terra, i tenia una lletra gravada, era petita, però vaig distingir la D, però, d’on sortia i perquè estava allà?



Dos dies després mentre estic tranquil·la a casa, a la meva habitació, prenent un cafè, el meu telèfon comença a vibrar, l’agafo corrents, perquè estic esperant unes quantes trucades que són molt importants, però quan despenjo la trucada veig que és un número que no tinc afegit a l’agenda, no sé qui és, de cop se sentí una veu a la qual definitivament ja li poso cara. A l’altra banda de la línia telefònica Nina comença a parlar de manera apressadament:



- Comences a treballar avui d'aquí a mitja hora, vine puntual i amb una roba formal, estaràs aquí tot el dia, l’horari i les normes te les dic quan vinguis, t’espero a la porta.



-D’acord, però…



Penja just quan anava a parlar, sense esperar resposta, tot i que no m’agrada gens la seva actitud, és una oportunitat única que haig d’aprofitar, així que em vesteixo de pressa i corrents, deixant l’habitació feta un quadre. Abans de sortir em faig una repassada al mirall, no estic malament, m’he fet una cua alta que em cau per l’esquena, que fa que se’m vegin totes les faccions de la cara, vaig amb uns pantalons de campana negres i una samarreta bàsica, que conjuguen amb una jaqueta per no passar fred.



Vaig corrents cap a la mansió dels Winchester, amb tota la tranquil·litat que puc, el que no sabia és tot el que venia després, i era millor que em preparés.