Em vaig despertar i sentia com el meu cos s'esvaïa i un mal de cap inexplicable. La llum apuntava directa a les meves pupil·les i l'única cosa que recordava era el so de l'ambulància retronant entre les parets de la meva.

Em vaig intentar aixecar però de sobte vaig escoltar unes veus familiars: els meus pares.

- Que t'ha dit el metge? - va dir la meva mare, dirigint-se al meu pare.

- M'han comentat derivar-li a psiquiatria. - va dir el meu pare sospirant. - Crec que hauríem de donar-li més importància a tot el que està vivint perquè no és fàcil.

Hores més tard, em van comunicar que per fi podia tornar a casa. Al principi em vaig alegrar d'això però després, em vaig recordar de tot el que hauria de viure de nou.

2 dies després…

Eren les 8 del matí i simplement pel fet de saber que havia de creuar aquestes portes de nou, el meu cos es retorçava. Em suaven les mans i les pulsacions se'm van disparar quan vaig entrar per la porta i vaig notar aquestes mil mirades jutjant-me com sempre ho feien.

Al final vaig recollir tota la poca força que em quedava i vaig entrar a classe. Sempre entre canvi de classes hi ha 5 minuts de descans on la gent sol xerrar, descansar, etc.

Jo estava assegut en 2a fila i vaig escoltar de fons a alguns companys parlar de la meva pel·lícula favorita. Em vaig armar de valor i vaig decidir unir-me a la conversa.

Quan arribi a aquell lloc, tothom em mirava com si fos un ésser estrany i no tingués ni veu ni vot. El silenci va inundar aquesta conversa que moments abans estava entollat de les seves paraules.

No sabia què fer. El silenci ho havia dit tot, no em volien aquí, però no em vaig anar, volia veure q passava.

- Que fas? - va dir un d'ells amb cara de fàstic.

- Wonder, és la meva pel·lícula favorita - vaig dir afirmant.

- De la qual estàveu parlant - vaig insistir.

- A nosaltres que cony ens importa - em va dir el mateix company, aquest mateix company que em va fer estar en el punt en el qual estic ara, el que em va ficar tot això al cap, el que em fa sentir-me inferior. Les meves ganes de retornar-li les milions d'humiliacions que he rebut de la seva part ocupaven la meva ment, però una por més gran es va imposar.

Al moment em vaig penedir de la meva decisió. Les mateixes humiliacions de sempre. Havia de suportar tot això? M'ho mereixia.

La meva ment va començar a reflexionar, cosa q mai abans havia fet. Només tenia clar una cosa. No volia sentir-me més així.

En arribar a casa vaig deixar les claus en la mateixa tauleta marró i vella de l'entrada, li començava a tenir afecte, dins guardava la meva mare totes les cartes que li havia fet de petit. Em vaig llevar les sabates, els vaig agafar i em vaig dirigir a la meva habitació, però a mig camí alguna cosa em va interrompre els meus típics pensaments que m'ennuvolaven la ment. Una senyora d'uns 50 anys aproximadament. Llavis fins i moltes arrugues, unes ulleres molt grans i un cos d'esportista.

- Hola Martin. Encantada de conèixer-te, per fi!

- va exclamar l'amable senyora. Em va sorprendre el seguretat de la seva veu en parlar.

- Hola? Que fa vostè aquí? - vaig respondre una mica sec. No sabia qui era ni per què era a la meva casa, automàticament em vaig penedir de la meva contestació, però no la vaig rectificar.

- Els teus pares i jo t'estàvem esperant. - va contestar ella amb un somriure d'orella a orella misteriosa.

El cotxe avançava per carrers que no tenien fi. Cada semàfor, cada corba, feien que el meu cor s'accelerés, no sabia que m'esperava allí però no hi havia marxa enrere, vaig respirar profund i vaig deixar que el vent que entrava per la finestreta colpegés el meu front, sentint la frescor malgrat el nus que se'm va formar en la gola mentre recorria el camí al desconegut.