Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.

Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.

Li diuen que s’assegi un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’altendra. Van obrir la porta i van cridar el meu nom. L'ansietat va evadir la meva ment, el meu cos era incapaç de moure's, encara que només fos un centímetre. Van tornar a cridar el meu nom i jo d'una em vaig aixecar, encara que el meu cos demanés a crits que em tornés a asseure:

-Hola, com estas? - Va dir amb un somriure d’orella a orella.

No li vaig contestar, nomes li vaig mirar i amb això hi va entendre tot.

-Avui portes menjar?

Vaig asentir, però només per a que no em preguntés més.

Normalment no solia portar menjar; o me la llevaven o era incapaç de pegar una mossegada.

Avui ha estat un dia com un altre qualsevol; insults, crits, colzades…I mirades que jutgen molt més que unes paraules poden arribar a expressar però després de tot això, encara així, va haver-hi alguna cosa que va canviar.

Ara no sols era violència física o verbal, ara també era violència psicològica. Jugaven amb la meva ment com els venia en gana: a vegades m'acceptaven com un més però després, em menyspreaven acorralant-me en cantonades sense sortida. Tot això ho pensava jo però mai li ho deia a la psicòloga. La por ajetreaba els meus pulmons i feia impossible el respirar d'una forma tranquil·la, menys de parlar.



-Hi ha alguna cosa que m'has de comptar?

Negava amb el cap. Sempre la mateixa història. La psicòloga em mirava amb cara de preocupació, però sobretot de frustració. De totes les coses que em passaven pel cap, una d'elles era com es sentia ella. Una treintanyera, amb la carrera ja feta, segurament amb la seva vida estructurada, planejada i no sap com portar la situació d'un preadolescent de catorze anys que es sent menyspreable, m'agradaria posar-l'hi més fàcil, però no puc.



Surt de l'institut. Les cames em tremolen, la calor puja de cop fins al meu cap, faig un pas, però el sòl ja no està on el recordava. Els edificis es comencen a posar borrosos, el món s'inclina i les llums de la gran vorera s'estiren. Cada vegada em costa més respirar i el cor batega rar. Massa fort o massa ràpid. És difícil saber-ho. L'estómac se'm regira i l'aire no sembla suficient per a poder respirar profund. Que m'està passant? El cos em pesa cada vegada més. Mai m'havia sentit així. El meu refugi m'aquesta demanant ajuda? En aquest moment sento que el cos se m'apaga lentament.

I just abans de perdre del tot el control i caure'm, em ve un pensament ràpid i nítid, aterridor:

“Em desmaiaré”.