Arnau el germà, comença a anar a teràpia i la policia va decidir ficar an Joan l’assetjador a un centre de menors com a conseqüència d'haver matat a en Pau el germà mort.



L’endemà, l’Arnau va assistir a la seva primera sessió de teràpia. Al principi no va ser capaç de dir ni una paraula: estava espantat i les llàgrimes li queien, arrossegant-se lentament per les galtes cada cop que intentava recordar aquell succés. El silenci pesava, carregat de dolor i de records que encara cremaven.



A poc a poc, però, gràcies a la calma i la comprensió de la terapeuta, es va anar relaxant. Finalment, va aconseguir obrir-se, desfogar-se i començar a confiar en ella.



A la sortida, una veu el va aturar.



—Ei… podem parlar?



Era la Laia, una companya de classe del seu germà. No eren amics íntims, però sempre els havia vist junts al pati. Ella tenia els ulls inflats, com si també hagués plorat massa dies seguits.



—No crec que fos un accident —va dir ella, gairebé sense respirar.



Ell la va mirar fixament.



—Ja ho sé.



La Laia va dubtar un moment abans de continuar.



—Aquella nit… jo hi era a prop. No a la pista, però sí al parc del costat. Vaig sentir crits. I… —va empassar saliva— vaig veure’l marxar corrents. Estava nerviós. No semblava algú que acabava de presenciar un accident.

El cor li va començar a bategar amb força.



—Per què no ho has dit abans?



—Perquè tinc por— li va respondre and una veu tremolosa.



Aquelles dues paraules li van fer mal. Perquè ell també en tenia.



Aquella tarda, per primera vegada des que tot havia passat, l’Arnau va sentir que potser no estava tan sol com pensava.



Va mirar la Laia als ulls. Hi va veure la mateixa por que ell sentia cada nit.



Aquell mateix vespre, l’Arnau va arribar a casa i, per primera vegada, no es va tancar a l’habitació. Va seure al menjador amb els seus pares. El silenci era el de sempre, espès, gairebé irrespirable.



—Han tancat en Joan en un centre de menors —va dir el pare, amb un to sec, com si llegís una notícia qualsevol.



L’Arnau va assentir.



—Però això no arregla res —va afegir la mare, amb els ulls clavats a la taula—. En Pau no tornarà.



Aquella era la veritat més dura.

Però aquella nit, a l’habitació, l’Arnau va sentir vibrar el mòbil damunt la tauleta.



Va pensar que seria algun missatge més de condol. No tenia forces per llegir-ne cap altre. Tot i així, el va agafar.



Número desconegut.



El cor li va començar a bategar més ràpid.

Va obrir el missatge.



“Sé el que va passar aquella nit.”



“Ho vaig veure tot.”



Se li va glaçar la sang.

Va quedar-se mirant la pantalla, immòbil, com si les paraules poguessin desaparèixer si no parpellejava.



Al cap d’uns segons, un altre missatge.



“No va ser com estàs explicant.”



“I si vols que la veritat no surti a la llum… millor que callis.”



Les mans li van començar a tremolar.

No respirava.



Com podia algú haver-ho vist?

La pista estava buida. O això creia.



Va escriure amb els dits insegurs:

—Qui ets?



Va esperar. Un minut. Dos. Tres.



El mòbil va tornar a vibrar.



“Algú que sap més del que et penses.”

I després, silenci.



Va intentar trucar al número, però li apareix que el mòbil ja estava apagat.



L’Arnau va deixar el mòbil sobre el llit, amb la sensació que les parets s’acostaven. Si algú ho havia vist tot… per què no havia ajudat? Per què no havia parlat abans?



O potser aquell missatge no pretenia ajudar.



Potser pretenia espantar-lo.



Aquella nit, l’Arnau va entendre que el malson no havia acabat.



Potser, en realitat, tot just començava.



L’endemà al matí, l’Arnau es va despertar amb la sensació que no havia dormit gens. El mòbil era el primer que va mirar.



Cap missatge nou.



Però el silenci encara feia més por.



A l’institut, tot semblava normal. Massa normal. Les rialles al passadís, els crits al pati, les portes que es tancaven amb cops secs. El món continuava girant, com si en Pau no hagués deixat un buit impossible d’omplir.



Quan va arribar a la seva taquilla, va notar alguna cosa estranya.



La porta estava lleugerament oberta.



Ell estava segur que l’havia tancada.



El cor li va començar a bategar amb força. Va mirar al voltant. Ningú semblava observar-lo. Amb moviments lents, va obrir del tot la taquilla.



A dins, damunt dels llibres, hi havia la pilota de bàsquet d’en Pau.

La mateixa que havia deixat al cementiri la nit anterior.



Va retrocedir un pas, com si allò fos impossible.



La va agafar amb les mans tremoloses. Estava freda. Humida.



I hi havia alguna cosa escrita amb retolador negre.

“22:17. Recorda.”



L’Arnau va sentir que li faltava l’aire.



—Arnau? —va dir una veu darrere seu.

Es va girar bruscament. Era la Laia.



Quan ella va veure la pilota, es va quedar en silenci.



—Tu la vas agafar? —va preguntar ell gairebé sense veu.



—No… Jo no he anat al cementiri.



Algú hi havia anat.



Algú sabia què havia fet.



Algú el seguia.