Fa més de cinc minuts que és a la cantonada del davant, mirant cap a la porta sense saber què fer: si entrar ara o tornar demà amb els mateixos dubtes d’avui.



Respira fons i comença a caminar. Travessa el carrer gairebé sense mirar a banda i banda i, al cap d’uns quants metres de vorera, empeny la porta amb por.

Ja està.



Li diuen que s’assegui un moment al sofà que hi ha a la sala, que de seguida l’atendran.



Ell estava molt impacient perquè se sentia aclaparat per aquella situació, ja que el rosegava per dins. Al cap d’uns segons, sent el seu nom i ràpidament s’aixeca per anar cap a la sala on eren els seus pares parlant amb la policia.



Quan per fi li demanen que expliqui per què ha vingut, triga uns segons a respondre. Li diuen que no tingui pressa, que comenci pel que recordi. Parla de la nit en què tot va canviar, d'una discussió que no hauria d'haver anat més enllà. Diu que algú no va saber parar. Que es va creuar un límit.



Explica que el seu assetjador de l'institut li ha tirat la culpa mentint sobre el crim d'aquella nit d'ambient lúgubre; va dir que ell va matar aquella nit el seu propi germà després d'una ximple discussió a la pista de bàsquet que tenen darrere l'institut. Però el que realment va succeir va ser que l’assetjador el va colpejar fortament fins a acabar amb la seva vida. Va intentar ajudar el seu germà, però no el va deixar i el va tirar a terra d’una empenta.



—Ens pots explicar per què es varen barallar? Què va passar perquè tot acabés així? —li va preguntar el policia.



—Estàvem jugant tranquil·lament junts, com sempre, fins tard, perquè hi anàvem a la nit, ja que era l’únic moment en què la pista estava buida. De sobte, l’assetjador va passar per les pistes i va començar a ficar-se amb el meu germà. Quan el meu germà es va defensar, això el va enfurismar encara més, i va ser llavors quan el va atacar. Després va fugir cap a casa seva, mentint sobre el que havia passat i culpant-me a mi —li va respondre amb una veu tremolosa.



—I saps per quin motiu l’assetjava i des de quan passa això? —li va preguntar un altre policia.



—Sí, ell l'assetjava des de feia uns mesos perquè ell era gai i l'assetjador era homofòbic i tenia molt de rebuig cap a la gent com el meu germà, fent-li la vida impossible a l’institut —li va respondre amb tristesa i sentint-se culpable per no haver pogut evitar aquest succés.



Diu que el que era greu no va ser només el que va passar, sinó el que va venir després: mirar cap al seu costat i no veure el seu germà amb ell, també convèncer-se que no havia tingut cap culpa i intentar treure's aquella nit del cap repetint-se que era millor oblidar-ho.



Després de llargs minuts incòmodes, la policia decideix aturar l'interrogatori perquè noten que el noi estava massa traumatitzat després de recordar aquell succés tràgic a cada estona.



—Està bé, per avui n’hi ha prou. Continuarem un altre dia; descanseu, nosaltres ens n’ocuparem i, qualsevol cosa, aviseu-nos: estem per vosaltres —va dir el policia.



Els dies següents a l’interrogatori, la família estava desconsolada i no sabia gaire bé què fer ni què dir. A casa gairebé no es parlava i amb prou feines menjaven; estaven desolats.



A l’institut, els passadissos es tornaven insuportables; les mirades de pena i els murmuris pesats de la gent el feien sentir frustrat amb ell mateix per no haver pogut fer res aquella nit. Els professors li oferien la seva ajuda, però és en va, ja que el buit que sentia a dins el consumia. Així era dia rere dia, sense parar, aquella horrible sensació.



Aquella sensació no desapareixia ni amb el pas dels dies ni amb les nits sense dormir. Cada cop que tancava els ulls, tornava a veure la pista buida, el cos del seu germà a terra i la seva veu cridant ajuda que ningú més no va sentir. Es despertava sobresaltat, amb el cor accelerat i les mans tremoloses, preguntant-se una vegada i una altra què hauria passat si hagués estat més fort, més valent i més ràpid.



Un vespre, la mare va trencar el silenci. Estava asseguda a la cuina, amb una tassa de cafè ja freda entre les mans.



—No és culpa teva —va dir, gairebé en un xiuxiueig, sense mirar-lo—. Ho saps, oi?



Ell va assentir, però no va dir res. Per dins, una veu li repetia el contrari. El pare, més reservat que mai, observava l'escena des de la porta, amb els ulls envermellits. Tots tres comparteixen el mateix dolor, però cadascú el carregava d’una manera diferent, com si parlar-ne pogués empitjorar-ho.



Passant els dies després del que havia passat, l'institut decideix fer una activitat empatitzant amb ell i la seva família. Van fer un minut de silenci a la sortida de l'institut i van col·locar flors i regals a les fotos del seu estimat difunt germà.



Aquesta mateixa tarda va decidir anar al cementiri per portar-li la seva pilota de bàsquet favorita que tant apreciava i la va deixar al costat de la seva tomba; va passar tota la nit assegut al costat de la seva tomba plorant sense pegar ull.