La mansió Beaufort era silenciosa a la nit. No era un silenci tranquil, era un silenci car, dens, d’aquells que semblen comprats juntament amb els mobles antics i els quadres originals. Tot allà respirava control, però hi havia un so que cap luxe podia suavitzar, el riure de la Nina, cada vegada que reia, alguna cosa dins meu es tensava.

Al matí, mentre li feia les trenes davant del mirall, el seu reflex es barrejava amb un altre que només jo veia. Una altra noia rient massa fort. Una carretera fosca. Un volant entre les mans. Vaig empassar saliva i vaig baixar la mirada cap al meu canell, la L, sempre la L.

—Mili, què vol dir? —va preguntar la Nina, tocant el tatuatge amb els dits petits.

Vaig trigar uns segons.

—És el record d’algú que estimava molt.

—I encara l’estimes?

La seva innocència feia més mal que qualsevol acusació.

—Sí —vaig respondre fluix—. Encara.

Ella va assentir com si fos una cosa senzilla. Com si estimar no tingués conseqüències.

El combat d’esgrima de James va arribar abans que pogués preparar-me per afrontar res més. El pavelló estava ple, vibrant d’orgull i expectatives. Nina cridava el seu nom des de la grada.

—James! James!

Ell lluitava amb una intensitat ferotge. No era només tècnica; era ràbia, determinació, alguna cosa més profunda. Cada atac semblava una declaració. Quan va marcar el punt final, el públic va esclatar. Però ell no va aixecar el puny ni va mirar el marcador. Em va buscar, i quan va trobar la meva mirada, va somriure, va arribar cap a nosaltres encara amb el casc a la mà i el pit accelerat.

—Ho has vist? —va preguntar, amb els ulls brillants.

—Sí —vaig dir.

Va fer un pas més a prop, abaixant la veu.

—He guanyat per tu.

El cor em va donar un cop sec.

—No hauries de lluitar per ningú —vaig murmurar.

Ell va somriure lleument.

—Llavors digue’m per qui hauria de fer-ho.

No vaig tenir temps de contestar, perquè el vaig veure. A l’altra banda del pavelló, Thiago. Estava quiet, immòbil entre la gent , però els seus ulls estaven clavats en mi amb una certesa que em va deixar sense aire. No hi havia confusió, no hi havia dubte. Em va reconèixer, vaig agafar la mà de la Nina amb força. Intentem marxar, vaig pensar. Si caminava amb naturalitat, potser tot seguiria sent una coincidència. Però llavors la seva veu va travessar el soroll.

—Maily.

El món es va congelar i James es va tensar al meu costat.

—S’equivoca —va dir immediatament, fent un pas al davant—. Es diu Mili.

Thiago va avançar només un pas. Només un. Els seus ulls no es van apartar dels meus. No va cridar. No va explicar res. Però en aquella mirada hi havia una veritat sencera. Va obrir els llavis com si anés a dir alguna cosa més, James es va col·locar completament entre nosaltres.

—Ja n’hi ha prou.

El silenci es va estendre com una esquerda. Durant un segon etern, vaig pensar que Thiago insistiria i que ho diria tot, que pronunciaria noms que jo havia intentat enterrar sota cognoms poderosos i silencis còmodes.Però no ho va fer, em va mirar un últim cop, i es va aturar. En els seus ulls hi havia dolor. I una promesa, després es va girar i va marxar, sense escàndol. Sense amenaces, només amb la certesa que això no havia acabat.

Quan vaig tornar a respirar, vaig notar que James encara estava davant meu, com si pogués aturar el passat amb el seu cos.

—Qui era? —va preguntar sense mirar-me del tot.

—Ningú —vaig mentir.

Però el dubte ja s’havia instal·lat en la seva mirada.

Aquella nit, la mansió no em va semblar tan sòlida. James va entrar a la meva habitació sense la seva seguretat habitual.

—Qui és, Mili?

Vaig respirar fons.

—Algú que té motius per odiar-me.

Va tancar la porta darrere seu.

—És veritat el que insinuava?

El silenci va ser resposta suficient.

James es va passar la mà pels cabells, inquiet.

—El meu pare pot arreglar-ho.

La frase va sonar tan natural que gairebé feia por.

—Aquí està el problema —vaig dir, mirant-lo fixament—. Sempre es pot “arreglar”.

—Vull protegir-te.

—No pots protegir-me de la veritat.

Va baixar la mirada fins al meu canell.

La L.

—I si ho intento igualment?

El vaig mirar amb una tristesa que ja no podia amagar.

—Si ho arregleu, ella mor dues vegades.

Les paraules van quedar suspeses entre nosaltres. Per primera vegada, James no semblava un Beaufort, no era el fill d’un imperi. Era només un noi que començava a entendre que hi ha coses que els diners no poden comprar, ni esborrar. Aquella nit, la Nina es va arraulir al meu costat després d’un malson. Mig adormida, va agafar el meu canell i li va fer un petó a la lletra que no comprenia.

—Bona nit, Mili —va murmurar.

La vaig abraçar amb força.I mentre el silenci car de la mansió ens envoltava, vaig entendre una cosa amb una claredat dolorosa: El passat ja no em perseguia. M’estava esperant.