El dia que vaig arribar a Anglaterra vaig deixar d'existir.

El meu nou jo , aquesta noia que ara mirava en el reflex de l'aeroport d'Anglaterra, amb cabells castanys fins a les espatlles , tan fosc i curt com per a ser meu , aquestes lents de contacte verdes que ocultaven el veritable color mel dels meus ulls, la roba ampla que tant odiava usar.

Era una altra persona i així havia de ser-ho.

Em deia Mili, aquest era el meu nou nom, una noia sense passat, sense que ningú l'anés a buscar, aquesta havia de ser jo.

Per un moment la meva ment es va posar en la meva nina , la meva nina esquerra, on ocultava el tatuatge. Una simple lletra, de color vermell, una simple “L”. Aquest dolor quan la mirava, com em costava respirar quan recordava tot. Aquesta simple lletra pesava més que tot el que havia deixat enrere en la fugida.

Anglaterra va decidir acollir-me amb un cel gris i aquesta sensació de fred que té com a característica la ciutat de Londres . Camini sense saber a on anar durant 3h, intentant repetir al meu cap que anar-me havia estat la millor opció, ja que fugir era més fàcil que enfrontar-me a l'ocorregut.

Tot va començar en un centre comercial, un 24 d'agost. Ja havia entrat a 4 botigues per a demanar una mica de treball ja que se m'estava acabant els diners després d'1 mes aquí. Intentava semblar natural mentre mentia, li deia a les dependentes que havia sortit d'un centre d'acolliment i que només buscava una oportunitat de treball, hi havia gent que em mirava rar i amb desconfiança i altres amb llàstima i empatia, però a mi m'era igual.

Llavors va aparèixer darrere de mi.

Una dona elegant , amb roba de marca i segura de si mateixa, m'observava des que vaig entrar, d'un moment a un altre es va acostar a mi i amb veu suau però ferma em va dir

• -Cerques treball?

Vaig assentir amb el cap amb una miqueta de temor, per què la meva boca es va quedar sense paraules de sopte.

Es deia Amanda Beaufort. No em va preguntar molt més, només la meva edat i en la forma amb la qual em mirava semblava que veia més enllà de la roba ampla, les ulleres tan grans que tenia i aquest cabell despentinat. Segons ella em va dir que també va ser jove i que una vegada necessito la mateixa ajuda que jo necessitava, una nova oportunitat.

Així va ser com vaig acabar enfront d'una casa que semblava treta d'una pel·lícula de Disney.

La mansió dels Beaufort, era preciosa, massa perfecta per a ser real. Tot en aquesta mansió semblava tenir un ordre a seguir, i jo no encaixava amb aquesta estètica.

Amanda em va explicar que necessitava una mainadera per a la seva benvolguda filla, Nina. Accepti sense pensar-m'ho dues vegades, quedar-me com a interna en aquesta mansió, significa no haver de ser vista pels carrers de Londres ni haver de sortir sense gent que ens protegís. Així podia evitar trobar-me amb gent coneguda i desconeguda i ser més fàcil d'oblidar.

El pare de família, Oliver Beaufort, em va observar amb atenció des que vaig entrar amb la seva dona a la mansió. No va dir res, però el seu silenci es va sentir pesat, més que qualsevol paraula. Vaig sentir que desconfiava i no creia del tot la història que vaig contar, l'única cosa que vaig fer va ser ajupir la mirada i seguir a Amanda cap al saló.

Nina va aparèixer corrent des del saló cap a on estàvem, amb un vestit rosa clar i un somriure contagiós. Quan em va veure darrere de la seva mare, es va quedar mirant-me durant 2 minuts, com si m'estigués escanejant per a saber qui era, després somric i em parlo.

• -Ets tu la meva nova mainadera?

Vaig assentir somrient.

Analitzant-la més de prop, la meva ment em va jugar una mala passada. De sopte els meus ulls es van omplir de llàgrimes abans que em donés compte del que estava passant. Nina s'assemblava molt a algú que vaig prometre protegir i cuidar, a algú que ja no estava amb mi.

• -Estàs plorant? - va preguntar Nina amb una veu angelical però amb to preocupat.

M'agenolli davant ella i li vaig mentir, no podia dir la veritat.

• -Em recordes molt a la meva germaneta petita.

Amanda va comprendre la situació i no va dir res, en canvi Oliver em va mirar amb cara de desconfiança.

La primera nit que vaig passar en aquesta mansió a penes vaig dormir, cada soroll fort o fins i tot fluix feia que em sobresaltés, cada ombra, tot, no podia deixar-me dormir. Quan tancava els ulls aquestes imatges tornaven a mi, aquesta carretera borrosa, aquests riures de fons, i de sopte tot s'apagava.

Al matí següent vaig anar a dutxar-me, m'havia despertat plena de suor, amb el cor a les mans. A la dutxa els meus ulls es van tornar a posar en aquesta L vermella, com si fos una ferida amb sang que no podia sanar.

• -Perdó - vaig murmurar per a la meva mateixa mentre em queien unes llàgrimes petites-. De veritat que ho sento molt.

Quan acabi de dutxar-me vaig anar a buscar a Nina a l'habitació per a preparar-la, però em vaig sorprendre quan la vaig veure amb la roba ja posada. L'única cosa que va fer va ser mirar-me, somriure'm i agafar-me del braç per a ensenyar-me la seva part favorita del jardí. Mentre que jo estava amb Nina esperant que el desdejuni estigui, es va obrir una porta darrere nostra i amb una veu greu però destacada parlo.

• -Tu ets la nova mainadera de Nina?

Aquesta veu va fer que em girés de cop.

Un noi alt ,amb ulls color cafè igual que el seu cabell, que vestida amb roba esportiva i el pèl humit, ens va observar amb determinació, secundant-se en el marc de la porta. La seva postura segura va fer que jo em sentís insegura en aquell lloc. Nina, sense que em donés temps a respondre es va avançar i va parlar primer.

• -És Mili. Mamà la va portar perquè es quedi i jugui amb mi.

El noi va aixecar una cella i em va mirar de dalt a baix, i amb un somriure encantador em va dir.

• -James, el meu nom és James, entenc que ens veurem molt per aquí a partir d'ara.

Vaig assentir i vaig respondre, amb una fermesa que no sé ni d'on la vaig treure en aquest moment.

• -Encantada, James.

No vaig estendre la mà, ni vaig somriure mes del necessari. Només volia que aquest moment passés.

James va semblar notar la meva incomoditat, i lluny d'anar-se del lloc, es va acostar per a parlar-me més.

• -No ets de moltes paraules sembla -va comentar-. Això és rar per aquí.
  
  -Només estic cansada -vaig respondre, baixant la mirada d'ell.

Durant uns segons, només es va limitar a observar-me. Sentia com em mirava cada segon que passava, com el molestava el meu silenci.

• -Bo -va dir finalment després d'1 minut observant-me-. Benvinguda a la família.

No m'ho prengui com una benvinguda, o això semblava el to en el qual m'ho va dir. Quan es va allunyar i va entrar a la casa Nina va estrènyer la meva mà, amb la seva petita mà i em va dir.

• -No li has caigut malament, al contrarí, quan algú li cau malament no la mira més de 10 segons, això és bo.

Això no em tranquil·litzo en absolut.

Però en la forma en la qual Nina es comportava, com observava a les persones i aquest gran somriure, només em feia que pensar, no sabia quant podria mantenir aquesta vida, ni en quant temps podria el passat trobar-me. Només tenia una cosa clara, encara que em vaig canviar d'identitat, la culpa em persegueix