L'habitació de les golfes és exactament el que em esperava, o potser pitjor. És un "zulo". És petita, fa una olor rància de tancat que no marxa ni obrint la finestra, i la finestra era tan minúscula que semblava una broma. Però el que em va deixar més asombrada el primer dia no va ser el pols ni el llit individual bell només de mirar-lo. Va ser el pany, laa porta de la meva habitació té un pany, però està per la part de fora. O sigui, al passadís. Qui posa un pany per tancar algú des de fora? Vaig pensar en preguntar-li a la Nina, però en aquell moment, amb les claus a la mà i la promesa d'un sou que em solucionaria la vida,doncs em vaig callar . Vaig pensar: " serà per seguretat o alguna paranoia dels antics propietaris". Aixo va ser una mentida per poder dormir a les nits i no pensar que estic en perill.

Han passat ja dues setmanes i estic atemoritzada, cada vegada més. La feina és una pallissa increïble. No és només netejar, és com si la casa cada vegada estigui pitjor. Deixo la cuina impecable, i quan torno al cap de mitja hora, hi ha pells de taronja per terra, cafè al marbre o plats bruts a la cuina. I la Nina és un cas a part. Està molt mal del cap.

Hi ha dies que sembla la meva millor amiga de sempre . Baixa a la cuina amb la seva roba de seda que val més que el meu cotxe, em serveix una copa de vi i em comença a explicar coses dels veïns.També em pregunta coses sobre el meu passat, i jo sempre m’invento històries que no siguin la trista realitat d'haver estat tancada a la presó.

Ahir, estava fregant el terra i ella va baixar les escales feta una fúria, cridant moltissim. —Millie! —va cridar, amb una veu tan aguda que em va fer mal a les orelles—. T'he dit mil vegades que no toquis els meus papers del despatx! Jo em vaig quedar parada, no havia entrat al despatx mai . Ni tan sols m'hi apropo perquè sé que és territori prohibit i no vull problemes. —Senyora Winchester, jo no he tocat res... —No em menteixis! —em va tallar, amb la cara plena de ràbia—. Odio les mentideres. Si tornes a desendreçar les meves coses, vas al carrer.

Em vaig quedar flipant, mirant com pujava les escales renegant. Després, va baixar somrient com si res hagués passat i em va preguntar què faríem per sopar. Va ser esgotador, mai saps per on et sortirà.

I després hi ha la filla, la Chloe. Aquella nena em posa els pèls de punta. No parla gaire, és súper callada, però sempre està per allà, observant-me amb uns ulls massa adults per a la seva edat. L'altre dia, mentre li feia el llit, es va quedar plantada a la porta abraçada a una nina vella que feia una mica de cosa. —T'agrada la teva habitació, Millie? —em va preguntar amb veu fluixeta. —Sí, està bé —vaig mentir, clar. Què li havia de dir? —A l'altra noia no li agradava —va dir ella—. Deia que sentia sorolls a la nit. —Quina altra noia? La que hi havia abans que jo? La Chloe va assentir molt a poc a poc amb el cap. —El pare es va enfadar amb ella. I la mare... la mare a vegades tanca la porta molt fort. Abans que pogués preguntar-li res més, va sortir corrents. Em va deixar allà, amb la pell de gallina i una sensació horrible a l'estómac. Què va passar amb l'anterior assistenta? La Nina va dir que era un desastre, però la nena parla com si hagués passat alguna cosa més dolenta.

Però el pitjor de tot va ser l'arribada d'en Robert, el marit. Va tornar ahir a la nit d'un viatge de negocis. Jo m'imaginava un tio estirat i prepotent, veient com és la Nina, però em vaig equivocar de ple. En Robert sembla normal. Massa normal. És guapo, educat i sembla que tingui una paciència infinita amb la seva dona. És el típic que cau bé a tothom.

Quan va arribar, la casa estava en silenci. Jo estava a la cuina acabant de recollir i ell va entrar amb la maleta. Em va somriure, un somriure cansat però amable. —Tu deus ser la Millie —va dir—. La Nina m'ha parlat de tu. Gràcies per aguantar... bé, gràcies per tot. Semblava que volia dir "gràcies per aguantar la meva dona", però es va mossegar la llengua. —No és res, senyor Winchester. —Diga'm Robert, si us plau. I Millie... —va baixar la veu i va mirar cap al sostre, com assegurant-se que la Nina no ens sentia—. Si la Nina es posa... difícil, no li facis gaire cas. Té els seus dies dolents. Pren-t'ho amb calma.

Em va semblar un gest súper maco per la seva part, avisar-me. Però després, durant el sopar, l'ambient era irrespirable. La Nina estava histèrica perduda. Li criticava tot el que feia: com tallava la carn, com bevia l'aigua, com em mirava a mi quan li servia el plat. —Per què la mires així? —li va deixar anar la Nina de cop, clavant la forquilla a la taula—. T'agrada, no? És més jove que jo. És això? Jo volia desaparèixer, terra empassa'm. En Robert es va posar vermell i va baixar el cap. —Nina, per favor. No comencis. Estem sopant tranquil·lament. —No comencis tu! Sempre fas el mateix! —va cridar ella, i va llançar la copa de vi contra la paret. El vidre es va trencar en mil bocins i la taca vermella va semblar sang regalimant pel paper pintat caríssim.

Vaig recollir els vidres tremolant mentre la Nina pujava a l'habitació plorant i en Robert es quedava a taula amb el cap entre les mans. —Ho sento molt, Millie —em va dir ell sense mirar-me—. Em sap molt greu que hagis de veure això.

Aquella nit vaig pujar a les golfes amb el cor a mil. Tot en aquesta casa crida perill. La Nina està completament loca, la nena té por i el marit sembla la víctima de tot plegat. Hauria d'haver agafat les meves coses i haver marxat cames ajudeu-me, però no tinc on anar. Tinc trenta dòlars al compte corrent, estic atrapada, literalment.

Em vaig posar el pijama i em vaig ficar al llit, intentant no pensar en la taca de vi a la paret ni en els crits. Estava a punt d'adormir-me quan vaig sentir un soroll. Era un soroll metàl·lic, sec. Venia de la porta, em vaig aixecar d'un salt i vaig córrer cap a l'entrada de l'habitació. Vaig agafar el pom i vaig girar, i no girava. Vaig estirar amb més força, entrant en pànic total. —Hola? —vaig dir, primer fluix i després gairebé cridant—. Hi ha algú? S'ha encallat la porta!

Ningú va respondre. Silenci absolut. Però sabia que no s'havia encallat sola, algú havia girat la clau des de fora. Algú m'havia tancat expressament. Vaig començar a colpejar la fusta amb els punys, —Obre! Per favor, obre! Que això no té gràcia!

Llavors, a l'altra banda de la porta, vaig sentir uns passos molt suaus que s'allunyaven pel passadís. No eren els passos pesats d'en Robert. Eren els talons de la Nina. O potser... potser no. Vaig enganxar l'orella a la porta i em va semblar sentir un xiuxiueig, una veu de nena molt fluixeta que deia: —Ja t'havia avisat.

Em vaig deixar caure a terra, amb l'esquena contra la porta tancada. Estic tancada a les golfes d'una casa de locos, sense mòbil (el vaig deixar a la cuina carregant), i ningú sap que sóc aquí. Tota la història del meu passat, tot el que he fugit per acabar tancada en una altra cel·la. Però aquesta vegada, els barrots són de luxe. I tinc la sensació que demà, quan surti el sol, les coses es posaran molt més lletges. He de sortir d'aquí com sigui.