Capítol 1
Parla'm de tu, Millie.
Nina Winchester s'inclina cap endavant en el seu sofà de pell color caramel, amb les cames
plegades per a ensenyar just els genolls, que sobresurten sota la sedosa faldilla blanca. No
sé molt de marques, però salta a la vista que tota la roba que porta Nina Winchester és
brutalment cara. Em venen ganes d'allargar el braç per a notar el tacte de la tela de la seva
brusa color crema, encara que això reduiria a zero les meves possibilitats de ser
contractada. En honor a la veritat, no tinc cap possibilitat, de totes maneres.
Em passo les mans pels pantalons perquè les tinc xopes de suor. Els meus pantalons són
negres i es nota que són barats, res a veure amb tot el luxe que hi ha en aquesta sala. Miro
al meu voltant i al·lucino, només aquest menjador és més gran que tot el meu pis sencer.
Els sostres són súper alts i hi ha una làmpada de cristall al mig que deu valer una pasta.
Respiro fons, m’ho he preparat a casa. He assajat davant del mirall del bany mil cops fins
que m'ha sortit bé, sense tartamudejar.
—Doncs, senyora Winchester —dic, intentant que no em tremoli la veu—
, com posa al meu
currículum, he treballat netejant cases abans. Sóc molt treballadora, no em fa res
embrutar-me les mans i m’agrada tenir-ho tot endreçat. El desordre em posa molt nerviosa.
Això és veritat, necessito tenir les coses controlades o m'agobio.
La Nina em mira fixament. Té uns ulls blaus molt clars, gairebé transparents, sembla que
m’estigui fent una radiografia, com si sabés que estic mentint o que amago alguna cosa
grossa. Si sabés on he estat els últims deu anys, no m'hauria deixat ni entrar al jardí.
Però de cop somriu, és un somriure un poc estrany, com si estigués pensant en les seves
coses mentre em mira a mi.
—M'agrada sentir això —diu ella—
. L'última noia que va venir era un desastre, no feia res
bé. I amb la nena la casa es descontrola súper ràpid.
—Teniu fills? —pregunto, tot i que ja havia vist la bici rosa a l'entrada.
—Si, una nena, és diu Chloe. Té nou anys —fa un sospir i es toca els cabells—
. És bona
nena, de debò, però dóna molta feina. I el meu marit, en Robert, sempre està viatjant per
negocis. Necessito algú que visqui aquí. Algú que porti la casa, que cuini... Algú de total
confiança.Quan diu la paraula "confiança"
, em poso nerviosa. I penso, si ella sabés la veritat... Però
necessito la feina sí o sí. No puc seguir dormint al cotxe, que ja comença a fer fred a les
nits.
—Puc fer-ho —dic ràpid—
. No tinc parella ni res que em lligui, així que viure aquí em va
perfecte. Li prometo que deixaré la casa impecable.
Ella calla un moment i mira el meu currículum, que aquest està ple de mentides i referències
inventades de llocs que ja no existeixen. Estava molt nerviosa, segur que em diu que no. Ja
m’imagino tornant al meu cotxe a menjar-me un entrepà trist de la gasolinera.
De cop, la Nina tanca la carpeta i s'aixeca del sofà. Jo faig el mateix, una mica espantada
per si m'acompanya a la porta.
—Saps què? Crec que ens entendrem
Em quedo parada, sense saber què dir.
—Com diu?
—Que estàs contractada —diu amb un somriure—
. Pots començar avui?
Miro la casa, els mobles cars i la Nina, tot sembla massa fàcil, massa ràpid per ser veritat.
Però no estic en posició de posar pegues ni de fer preguntes.
—Sí —dic, i noto com em trec un pes de sobre—
. Puc començar avui.
—Genial. Vine, que t'ensenyo la teva habitació. És a les golfes, és petita, però crec que
t'agradarà.
La segueixo escales amunt i penso que aquesta és la meva última oportunitat. He
d’aconseguir que això funcioni, encara que aquesta casa em doni una mica de mal rotllo.
—Mira aquesta és la teva habitació, t’agrada?
—-Si, está molt be. Moltés gracies.
Vaig dir feliç, amb un somriure.
—Doncs aquesta nit ja pots dormir, vols que t’ajudi a pujar les teves coses?
—No, tranquila. Ja vaig jo, no et preocupis.
Vaig pujar totés les coses i és va fer de nit, em vaig posar comoda, em vaig acostar a la
cama mirant el movil i als cinc minuts ja m’havia dormit. Despres de molt temps vaig dormir
en una cama en condicion
