Van passar uns quants dies, na Millie segueix treballant per na Nina normalment, que si imprimir documents, fer neta la casa, sortir a fer els encàrrecs… Però hi ha una sensació, o millor dit, pensament que no li surt del cap.



Va ser un altre dia esgotador treballant a la gran mansió, avui l’havia tocat fer la compra setmanal i organitzar-li l’horari a na Nina, ja que ella estava de viatges de negoci a França i l’havia demanat que deixés tota la setmana següent planificada per quan torni el diumenge al capvespre. Després de terminar tot el que havia de fer l’assistenta, va tornar a ca seva sobre les 7 de la tarda sentit-se més cansada de l’habitual. Portava unes nits sense poder dormir adequadament per estar donant-li voltes al cap per aquella fotografia que havia trobat fa un parell de dies. Va pensar en donar-se una dutxa per buidar-se d’aquells pensaments molestos, sopar i anar-se’n a acostar al seu llit per aparèixer al següent dia d’una vegada.



Al sortir de la dutxa, es va veure al reflex del mirall i va tornar a veure la marca que té al seu dit anul·lar i se’n recorda que na Nina té el mateix al lloc exact i pensa: -“Només serà una casualitat, no sé per què em faig paranoies a mi mateixa, milers de persones poden tenir la marca i jo estic aquí menjant-me el cap.”- i encara que hagi pensat tot això, la curiositat o intriga no li donava treva al seu cervell. Va sopar només una torrada i es va anar directament a dormir fins al dia següent.



Al dia següent torna a estar en la mansió de la Nina, preparada per a una altra setmana de treball. Quan arriba, s’adona que la senyora Winchester ja havia sortit de casa i va deixar una nota penjat al frigorífic per na Millie: “He sortit per una reunió del treball, tornaré sobre les 18:30. Mentrestant, neteja la casa, per favor.



-Nina.”

Llegit això, va començar immediatament a fer l’encàrrec, fins que va arribar al mateix lloc on va descobrir la foto, va pensar si tornar-la a veure o no, però no va soportar la tentació i ho va fer de totes maneres. Aquesta vegada la va analitzar més detingudament i per cada segon que la mirava, més sentia aquella sensació de familiaritat. A la foto hi tornava a estar la mestressa de la casa de petita i el seu llaç turquesa. Va ser que de sobte, un record borrós va aparèixer a la seva ment, sentia que havia vist aquesta imatge abans, i no era de l’última vegada. No va voler pensar més en això perquè ja li estava donant un mal de cap així que ho va deixar al seu lloc.



Na Millie ja havia terminat de netejar la casa i just va arribar na Nina amb un repartidor, duien un paquet de tamany gran i alt. L’última mencionada li va agrair i se’n va anar.

-“Benvinguda de volta.”- li va saludar Millie.



-“Bona tarda, vas fer el que et vaig demanar?”- preguntà.



-“És clar que sí. Què dus al paquet?”

-“És un mirall que vaig comprar al recent viatge de negocis que he tingut a França, m’ajudes a penjar-lo?”

Sense més diàleg na Millie s’aixeca de la cadira en la que estava asseguda i l’ajuda a desempaquetar el mirall i entre les dues el pengen. L’assistenta va alçar la seva mirada del terra al quadre reflectant i va donar una ulleada a na Nina: amb una postura perfecta, la pell intacta, una presència respectable i segura; mentres que ella no es podia permetre cuidar-se tan bé, tenia una postura més corbada, no tenien res a veure. O això va pensar fins que va aixecar més la vista i es va quedar impressionada. Tenien sa mateixa mirada. No era un semblant físic, sinó una manera de mirar. Pareixia com si tinguessin cert paregut general, no sabia dir en què concretament, només que darrere dels seus contraris físics, hi havia un rerefons exacte.



Es van mirar des de el reflecte l’una a l’altra, Millie de forma desconcertada i Nina amb una tranquil·litat i un fredor nou.



Després d’aquella situació, l’actitud de Nina va canviar radicalment en relació amb ella. La tarda va transcórrer amb ambdues separades fent cadascuna coses diferents. Quan na Millie arribava al lloc on es trobava Nina per seguir amb les tasques, na Nina se n’anava al cap d’uns minuts. Això va passar en quatre ocasions, i na Millie no entenia el canvi tan agressiu.



El rellotge marcava les nou i mitja en punt i el sopar estava recent acabat amb fum encara brotant d’ell. L’ambient era molt tens per les dues parts. Per una banda, Nina sopava tranquil·la i de vegades deixava anar mirades de reüll cap a la seva assistenta. Per l’altra es trobava Millie, intentant aparentar un aspecte segur i sense preocupació, encara que quan notava les mirades series de Nina li tremolaven les mans. Ninguna de les dues va dir res ni pareixien amb intenció de fer-ho. Millie va acabar d’ordenar i netejar tot allò emprat després de sopar. Es disposava a pujar les escales cap a la seva habitació quan la veu freda i clara de Nina la va trastocar.



-“Millie, vine aquí un moment, vull parlar una amb tu.”

Millie es va girar i se’n va anar a sentar al sofà expectant del que volgués dir.



-“Voldria fer-te algunes preguntes sobre la teva vida privada, és veritat que jo vaig voler contractar-te sense saber molt de tu, però m’agradaria començar a fer-ho.”

-“És clar que sí, pregunta’m el que consideres adequat.” - va dir millie amb veu un poc més calmada.



-“Bé, voldria saber-ne més sobre la teva infància, com va ser, per exemple, vas conèixer als teus pares biològics? Mai has sentit que alguna cosa a la teva vida no encaixava?” - deia la darrera paraula amb un petit somriure amagat, com si hagués sabut exactament què preguntar-li.



Aqueixa pregunta va agafar a na Millie per banda, el cert era que mai havia pogut conèixer a la seva família i sempre havia viscut amb els seus pares adoptius. No entenia per què hauria preguntat això na Nina, ni per què somreia com si l’hagués donat al clau sense conèixer-la. No li va quedar més remei que contestar, no volia causar males impresions.



-“El cert és que no, vaig ser adoptada als set mesos per un accident aeri de la meva família biològica. No sento que res no encaixi a la meva vida, tampoc es que hi hagi tingut molt de temps per reflexionar coses així”- Millie va decidir mentir a la darrera qüestió. Era veritat que es sentia moltes vegades confusa, però va pensar que ja n’estava donant molta informació no necessària pel seu lloc de treball.



Alguna cosa estranya estava passant, el normal eren preguntes laborals o generals, no d’aquell estil quan ni tan sols sabia si tenia marit o fills fora.



Nina no va contestar, en el seu lloc mirava seria a Millie. Després d’uns llargs segons, Millie va explotar, no podia més amb aquella pressió i dolent pressentiment de la dona que tenia davant.



-“Per què em mires així? És que he dit alguna cosa estranya? Tampoc entenc per què voldries saber això i quedar-te callada.” - potser es va penedir al segon de dir tot això, però estava cansada de tanta tensió, i ja estava dit.



-“Sempre he sabut que existies.” - va dir Nina, calculadora i directa.



L'habitació va quedar en silenci.



Uns minuts després Nina el va rompre amb veu decidida i sense emoció.



-“Els meus pares van tenir bessones inesperadament i van decidir quedar-se només amb una, és clar que jo. L’altra, com podràs intuir de qui parlo, es veia com un ‘‘problema’’. He estat investigant durant anys per trobar-la i ho he aconseguit. Pensaves que qualsevol t’anava a contractar sense intercanviar més de tres paraules? Mira com et veus, crec que ja saps la resposta.”-

Silenci de volta, Nina amb expressió neutra, Millie amb ulls plorosos i tics nerviosos a l’ull esquerre.



-“Et sents ximple? No et martiritzis. Som mons oposats. Hem viscut dos realitats completament diferents, clarament no tenim la mateixa aparença.”- de volta el somriure, visiblement disfrutant de la situació.



Les teories de Millie no eren en va, sí que hi havia connexió entre elles. El que sentia no era felicitat, sinó ràbia i tristesa interna per haver-se sentit enganyada tota la seva vida, a més de la humiliant situació. Allò que tenia clar és que les coses no anaven a seguir així.