-“Parla’m de tu, Millie.”

Va dir amb una veu suau, però no la va tranquil·litzar, tot el contrari, va sentir com el seu voltant era tens, com si alguna força desconeguda la estigués pressionant. L’escenari al que es trobava na Millie era la casa dels Winchester, una familia molt adinerada i que amb només un sospir semblava com una forma de control sobre la resta. Millie inspira profundament i analitza la sala abans de donar-li una resposta clara. Observa uns mobles elegantíssims, parets blanques sense ninguna imperfecció i finestrals enormes amb unes vistes meravelloses a la ciutat. Tot era perfecte, al qual no estava per a res acostumada i, per alguna raó, li trasmetia una sensació incòmoda, quasi conegut, però no sabia per què.



Nina Winchester, propietària actual del llinatge, va senyalar el seient front ella, Millie va obeir i es va asseure’s cuidadosament per no fer ningun moviment brusc. Sentia com l’estava mirant, analitzant, seguint cada mil·límetre dels seus moviments. L’entrevistada portava roba visiblement desgastada, possiblement la mateixa que va portar a altres entrevistes de treballs, amb aparença cansada que es feia veure malgrat el seu maquillatge. D’altra banda estava Nina, vestida elegantment, eterea, reservada, la viva imatge d’una persona amb poder.



-“Jo… vinc d’una situació difícil, estic desesperada per trobar un treball.”- va dir amb total sinceritat. -“tens el meu currículum damunt la teva taula d’informació passada.” Deia nerviosa joguinejant amb els seus dits. La dona va donar una ullada un par de segons.

-“Contractada.”- va anunciar indiferent.

-“Què?”- respon clarament confosa, no dubtes, no res, només preguntes res que veure amb la feina. De veritat treballar per a ella era tan fàcil? No s’ho podia creure, però no era moment de qüestionar-la, havia aconseguit el treball i era el que importava.

La va mirar uns segons més de l’habitual. -“Sí, estas contractada. Jo estic desesperada per una assistenta i tu per un treball, ninguna perd, no?” - va dir amb un somriure que no li arribava als ulls, fredament calculat, practicat milers de vegades.



L’entrevista finalitza amb Nina explicant-li les diferents tasques que ha de fer a la casa mentres que ella es troba fora, com fer neta la llar i cuidar-la, a més d’estar disponible en tot moment per a ella.



Dies després, na Millie ajuda a Nina a ficar el seu equipatge al taxi. Tenia tot el que havia de fer durant aquells dies clar i marcat al cap, no volia deixar passar cap mínim detall amb la sort que havia tingut.



-“Ho deix tot al teu càrrec, et veig animada, esper que demostris que ha estat un encert contractar-te.” - deia Nina mentre que apropava la mà a la porta per obrir-la.



-”És clar que si, senyora, ho podràs comprovar quan torn-.” de cop Millie es va aturar. Per un moment li va parèixer veure la mà esquerra de na Nina com si fos la seva pròpia. La mateixa forma en si, dits exactament iguals als seus i, el més confús, una marca de naixement idèntica a la d’ella fins i tot al mateix dit, l’anul·lar.



-”Millie? Estàs bé?”- va dir na Nina confosa davant l’extrany comportament observador de l’asistenta.



-” Què? Si, si.”- deia na Millie desubicada. -”Perdona’m, se m’ha anat el sant al cel.”-



Luxes i més luxes és tot el que observava Millie mentre començava la feina, i això que no portava ni un dia complet a la casa. Admirava coses que donava com inexistents a la vida real i que suposava sols veure a les pel·lícules del cinema del barri. Bocabadada netejava els marcs de les portes banyats en or, arreglava cortines o col·locava butaques amb tactes totalment desconeguts i inaccesibles per a ella… Es sentia en una altra realitat.



Tot anava com ho havia pensat, les seves tasques s’anaven titllant de la llista mental i cada minut que passava es sentia més còmoda al seu suposat lloc de treball. Ja era de nit quan n’estava per finalitzar el seu últim mandat del dia, duardar-ne tots els llençols ja nets de la senyora a l’armari fins que arribàs. Millie acomodava unes mantes del fons de l’armari quan es va rasgar el dit amb una punta fina, com d’una fulla o alguna cosa pareguda. Les va treure i obrir per trobar el causant de tallat però, el que no esperava era veure era una foto aparentment vella i amb solament la meitat del total. Per què la tindria amagada d’aqueixa manera? Encara que això no era molt normal, no va ser el que cridà la seva atenció, sinó l’aspecte general de la nina aparent, a més del seu llaç turquesa al cap. No en podia dir el per què, però una extranya sensació li apoderava el cos. No malestar, ni por, potser, familiaritat?